El diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta feia aquest retret al ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, només deu dies després de l’1-O: ‘Com és possible que, tenint un servei exterior de veritat, amb tantíssima gent, amb tantíssims funcionaris que són sobre el terreny, que cobren de l’erari públic, una diplomàcia privada per mitjà del Diplocat hagi pogut crear en l’imaginari internacional la idea que l’Espanya actual té alguna cosa a veure amb l’Espanya del franquisme?’

Girauta burxava el govern espanyol en una de les ferides que més li couen de tots els anys del procés d’independència de Catalunya: el front exterior, on en general la gran i vella diplomàcia espanyola ha fet aigües. L’estat espanyol, durant cinc anys, s’ha sentit descol·locat per una diplomàcia pública absolutament diferent de la seva, en l’estil i en el contingut; la que havien dut a terme les delegacions de la Generalitat a l’exterior i també, i molt especialment, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat. És al Diplocat que es referia Girauta en aquella queixa: a la capacitat de la diplomàcia catalana de passar la mà per la cara a una estructura mastodòntica a l’hora de fer arribar els arguments de l’independentisme. I això va treure de polleguera el govern espanyol, i explica l’obsessió que tenia per liquidar tant les delegacions de la Generalitat com el Diplocat mateix, i la manera com Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver deixat fora de joc el Consell de la Diplomàcia.

Era l’efecte de l’aplicació del 155, impulsat pel govern espanyol i aprovat amb l’aval del PP, el PSOE i Ciutadans. Ja es va fixar una data per a la dissolució definitiva: avui, divendres 13 d’abril. Però l’estat espanyol tenia la necessitat de fer ostentació de la conquesta, d’exhibir el botí, i per això ahir desplegà un dispositiu d’agents de la Guàrdia Civil a la seu del Diplocat, a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Durant més de cinc hores van escorcollar despatxos i van retenir-hi personal, brandant una ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, el principal ariet judicial contra l’independentisme, juntament amb Pablo Llarena i Carmen Lamela. El pretext: la cerca d’informació sobre els preparatius de l’1-O, perquè malden per trobar qualsevol cosa que pugui servir per a bastir l’acusació de malversació.

La Guàrdia Civil entra al Diplocat (fotografia: Albert Salamé).

La dissolució del Diplocat arriba quan els efectes de la feina desplegada també donen fruit ara mateix, quan l’opinió pública de mig Europa veu astorada com es persegueixen polítics electes acusant-los d’actes violents que en realitat va perpetrar l’estat espanyol, que és qui formula l’acusació. Els mitjans de comunicació de referència i els polítics de diversos colors de molts països europeus potser no comparteixen la idea de la independència de Catalunya com una cosa bona, i aquesta és una de les dificultats que va tenir l’acció del Diplocat. Però sí que veien que els catalans havien de tenir el dret de poder decidir sobre el seu futur polític, com van fer els escocesos; i han comprovat qui és que exerceix la violència i han criticat la repressió desfermada contra dirigents polítics, activistes i ciutadans.

Catalunya no podia competir en recursos amb una estructura tan gran com la de la diplomàcia espanyola, però podia ser molt més eficaç fent servir la intel·ligència, l’agilitat, la rapidesa i la imaginació. L’accés als ministres de les cancelleries europees era vetat, però en canvi es podien fer arribar els arguments i les explicacions sobre què passava a Catalunya amb contactes amb el món acadèmic, les universitats, els periodistes i els representants dels partits polítics d’un país determinat. Hi havia molta gent disposada a escoltar, i el Diplocat comptava amb una vintena de persones molt preparades i que treballaven amb agilitat en una desena de llengües diferents, presentant memoràndums i informes moderns, entenedors i atractius sobre el procés polític català.

Tot això, amb un ús reeixit de les xarxes i amb un programa de visites internacionals eficaç, contrastava amb la feixuguesa, lentitud i grisor de la resposta que venia del cos diplomàtic espanyol, que reaccionava tard i malament. L’estat espanyol mai no va dur la iniciativa; sempre anava a remolc, i quan des de Catalunya s’organitzava algun acte, per exemple en un think tank o en una universitat, la reacció espanyola era destralera, gairebé ridícula, intentant fer sabotatge dels actes, utilitzant l’amenaça, provant d’evitar que la part catalana pogués exposar amb normalitat els seus arguments. I es posaven en evidència. L’organització del Diplocat era molt professionalitzada, i un article del president en un diari de prestigi internacional, o un editorial del New York Times crític amb Espanya, era respost al cap d’uns dies amb un article desesperat de l’ambaixador als EUA, relegat en un racó del diari, a les cartes dels lectors. És un exemple.

Però, a més, el Diplocat ha estat capaç de transcendir aquesta dinàmica de la pugna internacional sobre el relat i ha sabut teixir aliances i complicitats amb representants de molts àmbits de la vida social i econòmica del país. En va ser l’exemple més potent la creació a final del 2016 del consell consultiu del Diplocat, integrat per quaranta personalitats per a ajudar a projectar Catalunya al món. Hi havia, per exemple, els ex-ambaixadors Ambler Moss (EUA) i Arturo Sarukhan (Mèxic); la representant de l’ACNUR a l’Europa Central, Montserrat Feixas; l’empresària Sol Daurella; els músics Jordi Savall i Josep Carreras; la diputada sueca Bodil Valero; el filòsof Josep Ramoneda; la cuinera Carme Ruscalleda; i el futbolista Xavi Hernàndez.

Les personalitats del consell consultiu del Diplocat.

Precisament Moss va facilitar un dels contactes de més alt nivell que va fer Puigdemont durant els mesos previs al referèndum, amb l’ex-president dels EUA i premi Nobel de la pau Jimmy Carter. El president va poder explicar la situació política a Catalunya en el prestigiós Centre Carter, que dirigeix l’ex-president nord-americà mateix i que treballa en la mediació de conflictes arreu del món. I es va poder fer sense que ni se n’assabentés la diplomàcia espanyola, que va reaccionar enfurismada pressionant perquè no aparegués cap fotografia de Carter i Puigdemont junts.

D’episodis com aquests, el govern espanyol en va prendre nota. El 155 li va servir per a passar comptes, i ho han acabat fent amb ostentació i amb el to burleta de la vice-presidenta espanyola que encara ressona: ‘Diplocat en liquidació!’ Però les llavors que va plantar la diplomàcia pública catalana continuen donant fruits, encara ara.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]