Al trapezi amazònic, imatge de l'obra 'Sònida', del compositor Josep Manuel Berenguer (fragment). Copyright de l'artista.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Abans d’acabar el segle l’escriptora índia Arundhati Roy (1961) s’havia fet ultrafamosa arreu amb la primera novel·la, El déu de les petites coses, una obra poderosament imaginativa només en part autobiogràfica. Publicada el 1996, va ser una revelació més de les lletres índies d’expressió anglesa. L’autora provenia de l’arquitectura, de la joventut bohèmia de l’Índia de classes mitjanes. Havia fet d’actriu en una pel·li i s’havia iniciat en l’escriptura amb un guió de cine i diversos de sèries de tele. Dona de gran presència física i de notabilíssima intel·ligència i capacitat d’observació que traspuava en les entrevistes que se li feien com a escriptora gairebé clàssica (la nostra beneitura contemporània), bregava amb la fama amb estoïcisme i ironia. I en un no-res, al cap de dos anys, encara en plena febrada internacional, va sortir amb l’assaig que glosso en el títol d’aquest article que tanca la sèrie Essencials: The End of Imagination. Ha trigat més de vint anys a publicar una segona novel·la. No ha deixat mai d’escriure.

Amb la fi de la imaginació anunciava un adeu literari. Que ara em fa pensar en les exigències de la paraula en aquests temps pandèmics. A partir d’aquell adeu literari al passat la Roy ha dedicat la paraula escrita i parlada, i no deixa de fer-ho, a alertar sobre el present i el futur del seu país quan començava la construcció de l’Índia com a potència nuclear i les dissidències de tota mena hi han passat a ser sedicioses, acusades de sedició, sigui Caixmir o el que sigui que el govern consideri que no es pot tocar ni doncs parlar-ne. I de retruc, l’autora s’ha centrat en paral·lel a somoure els auditoris, en públic i als mitjans, en relació amb el conjunt del planeta, a la terra. Sobre la política energètica internacional, la retòrica bèl·lica, la democràcia imperial, la sort dels animals. Tinc entre mans la compilació My Seditious Heart (títol que pica l’ullet al conte d’Edgar Poe ‘El meu cor delator’)en traducció de Francesc Roca i Cecilia Ceriani. Un dels textos, a més del que li dóna títol i del que glosso en aquest article, es diu ‘Gaudeixen els indiots del Dia d’Acció de Gràcies?’, un altre ‘Guia de l’imperi per a gent senzilla’, un tercer ‘Les senyores tenen sentiments. ¿Així doncs ho deixarem tot en mans dels experts?’…

Escrits amb desimboltura, gràcia, lleugeresa, mixtura de gèneres i penetració analítica, revelen una autora no pas en contra de la imaginació sinó forjadora d’ales noves a la imaginació. Per dir allò que veu: en el nostre pa de cada dia revelar com vivim i què podem esperar del futur si no l’interroguem i hi reaccionem en les petites coses i en les grans coses. Imaginació política, imaginació moral. Que sovint surt d’escoltar la gent, de caminar entre la gent.

Un altre escriptor que també ho va fer, escriure d’una altra manera, fou James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 – Sant Pau de Vença, 1987). També va dedicar part de l’obra a l’assaig i la intervenció política al seu país, del qual va desterrar-se aviat i al qual tornava només quan calia per dir allò que calia (i desterrat va morir). Recomano els seus llibres, anys ha traduïts al català, ara ja no, i el molt bon documental de l’haitià Raoul Peck de 2016 a Filmin I Am Not Your Negro. Tot el que Baldwin hi diu, i ho va dir fa anys, és del tot present i actual en la revolta negra dels Estats Units.

Baldwin es considera un escriptor i un testimoni, no un polític ni tan sols exactament un activista. Com a testimoni no se’n perd ni una i sempre hi veu més, per escriptor. La seva paraula és sempre la d’un escriptor plenament conscient just del valor de la paraula, com la Roy, que altra cosa no és un escriptor.

Un dels molts moments clarividents del film –narrat en primera persona de Baldwin a través de la veu de l’actor Samuel L. Jackson– és quan diu que potser allò que és més propi dels nord-americans blancs i doncs els seus líders és demanar perdó quan la cosa ja està feta i fins agenollar-se per fer-ho, una actitud, remarca, que els impedeix madurar. No creixen. Demanen perdó i es queden tan amples. Després hi tornen, que ja tornaran a demanar perdó. Aquests dies també ho hem vist.

Comprens així que l’energumen que ara tenen de president és la destil·lació d’aquesta actitud, no pas perquè demani perdó i prou (que no ho fa, i ho té a gala) sinó com a expressió meridiana de fins on pot arribar una classe política així formada: a la barra, a la descaradura absolutista. La fractura social nord-americana que ha portat l’energumen màxim (fins ara) al poder també deu provenir d’uns votants que només han vist als seus dirigents demanar-los perdó i no rectificar, no aprendre’n, no treure’n ensenyances: farts, han votat un que ni perdó no demana i tira pel dret.

Arundhati Roy, James Baldwin. Dos escriptors –una dona índia i un negre homosexual nord-americà– de paraula com a barricada davant el somnambulisme imperant en les societats contemporànies. Dos fars en aquests temps pandèmics que clamen per la imaginació moral.

Imatges de l’Amazònia per a l’obra ‘Sònida’, dins de la campanya ‘Sonidos con Causa’, de J. M. Berenguer, obra acabada aquesta primavera que s’exposarà aviat a Madrid. Copyright de l’artista.

Per arrodonir la sèrie avui ens acompanya Josep Manuel Berenguer (Barcelona, 1955) compositor i artista electroacústic de fecunda trajectòria i professor, un dels fundadors de l’Orquestra del Caos i un dels referents del laboratori Phonos. Sempre atent al món social i polític, durant la pandèmia ha auscultat el paisatge sonor en l’article ‘Qui resistirà?‘ en què alertava sobre les mutacions i els ritus del confinament de primera hora. Aquestes setmanes estava treballant en un dels projectes que sovint el porten a França i Alemanya, sobre les tesis de la història de Walter Benjamin en aquest cas, però va ser reclamat per una galeria madrilenya i ha acabat Sònida, instal·lació sonora centrada en el trapezi amazònic i la seva generosa vida. És sobretot al Brasil i a l’Amèrica Llatina on Berenguer més demanat és com a artista i com a docent. Sònida recull imatges, sons i elaboracions acústiques de l’Amazònia ara més en perill que mai, un treball que Berenguer hi va començar el 2009 i que ara dóna per conclòs per alertar de l’emergència amazònica.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.