D’estar acorralats a atacar

  • «La línia de fermesa, de defensa del mandat del 27-S, del primer d'octubre i del 21-D, comença a empènyer a un punt de dificultat greu un M. Rajoy que voldria proclamar al món que ha dominat Catalunya, però que veu com el país li torna a fugir de les mans»

Vicent Partal
20.02.2018 - 22:00
Actualització: 21.02.2018 - 07:34
VilaWeb

Ahir va ser un dia de notícies transcendentals. La decisió d’Anna Gabriel de restar a Suïssa va obrir un nou front d’internacionalització del conflicte català i d’acusació contra el sistema judicial espanyol, per la seua dependència del poder polític. Un nou front particularment interessant, vistes les característiques del sistema judicial suís i les reaccions immediates de solidaritat que ha rebut l’ex-diputada de la CUP de la classe política d’aquell país. Als qui volien fer de Bèlgica una excepció ja els va molestar el comportament de Dinamarca i ara tindran un maldecap més gros amb Suïssa. Com més països demostren, amb actes clars, que el problema real no és l’independentisme català sinó l’autoritarisme d’Espanya, molt més interessant serà tot.

Per una altra banda, al parlament els grups polítics independentistes sembla que comencen a afartar-se del xantatge permanent d’alguns lletrats. I per això ahir els van exigir que posassen per escrit i documentassen els seus recels a reformar la llei de la presidència. Des de fa mesos alguns lletrats han agafat un paper polític dins la cambra que va molt més enllà de la funció assessora que els correspon. Fins ara, això no els havia implicat conseqüències. Però amb el pas que es féu ahir alguns funcionaris destacats hauran de començar a documentar un comportament que un diputat em va dir fa temps que consistia a ‘encomanar por sempre, però sempre només de boca’. Que es comprometen i en quede constància, pel que puga venir.

Perquè una altra dada interessant d’ahir va ser que el Tribunal Constitucional espanyol va tombar –al·leluia!– aquella trampa ignominiosa de Wert per a imposar l’espanyol a les escoles catalanes. És a dir, que va demostrar que aquesta teoria que tot allò que ells diuen va a missa no la veuen clara ni tan sols a casa seua. Recordaré que despús-ahir Pablo Casado, secretari de comunicació del PP, va afirmar que era imprescindible complir allò que ell anomenava la legalitat emanada de les sentències del Constitucional, fent referència precisament al mecanisme que ahir el Constitucional va qualificar d’il·legal. La pressió que ha provat d’exercir el PP, fent servir la immersió lingüística, ha estat mig desarticulada, amb l’estimació parcial del recurs de la Generalitat contra la LOMCE.

I, posats a afegir encara més actituds noves, una que afecta directament Llarena, Segons que informa el diari Ara, l’advocat d’Artur Mas, Xavier Melero, va plantar cara ahir al jutge quan el va interpel·lar directament i, mirant-lo fit a fit, li va etzibar: ‘Veiem que la major part de les preguntes es refereixen a declaracions. Mas va dir això, Mas ha dit allò. Però el senyor fiscal no ens ha parlat del delicte de rebel·lió i del seu element típic: la violència. No ens ha dit com s’ha aproximat el senyor Mas al perímetre de la violència. Assistim a preguntes sobre declaracions, opinions, punts de vista, però no es parla gens de la violència i de l’autoria, i no n’hi ha prou amb les paraules per a consagrar la rebel·lió. La violència: sobre això haurien d’anar les preguntes. I no se n’ha dit res.’ Interessant.

Amb aquests detalls doncs, i alguns altres de suggestius que s’han vist aquests darrers dies, es comença a percebre un canvi de to: d’estar acorralats a atacar. El govern del PP va ser molt efectiu a l’hora de ficar la por al cos de la gent i de fer creure que havia guanyat. Però a mesura que passen els dies i la reacció independentista comença a aclarir-se i a enfocar-se, a afinar la direcció que ha de seguir, les dificultats que es troba l’estat espanyol no fan sinó créixer.

La línia de fermesa, de defensa del mandat del 27-S, del primer d’octubre i del 21-D, empeny doncs cap a una posició difícil M(punt)Rajoy, que necessita proclamar al món que ha dominat Catalunya i no ho pot fer. I que veu com el país, aquest, li torna a fugir de les mans quan tot just ha recuperat l’alè. Rajoy sospira per poder explicar que a Catalunya l’independentisme ha desaparegut com a projecte polític. Però per a poder dir això necessita coses que no passen, coses que si mai va arribar a semblar que passarien avui sembla ben bé al contrari. Rajoy necessita que els partits accepten l’autonomia com a marc mental, que acaten la constitució i no s’atrevesquen a anar més enllà i que formen un govern que trenque clarament amb el referèndum, però també amb líders polítics com ara Puigdemont, Serret o Gabriel. I això no únicament no ha passat, sinó que cada dia comença a semblar més difícil que passe mai. Cosa que desespera la Moncloa.

 

PS. Tota la meua solidaritat amb Valtònyc. És increïble que una persona puga ser perseguida per una activitat artística, siga quina siga, però encara més que siga perseguida pel fet de dir veritats com les que ell diu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any