Imatge extreta de l'Instragram de Pilar Rahola

La història ha arribat al nostre temps gràcies a Suetoni, però sobretot gràcies a Plutarc. Especialment, mitjançant aquest llibre tan fascinant que és Vides paral·leles –del qual hi ha una extraordinària versió en català, a càrrec de Carles Riba, publicada per la Casa dels Clàssics i que va inspirar els Homenots de Josep Pla. El llibre aplega una vintena de biografies, encarades, de grans personatges grecs i romans que per l’autor tenen semblances. Hi ha, per exemple, Demòstenes i Ciceró, o Teseu i Ròmul, o Alexandre i Cèsar.

Sobre Cèsar, Plutarc conta una història que s’ha fet universal. La dona del Cèsar, Pompeia, s’encarregava del ritual de la deessa Bona Dea, un ritual exclusivament femení, pel qual l’emperador havia cedit l’edifici de la Règia perquè fes de temple. Però a la cerimònia s’hi va esmunyir un home, Publi Clodi Pulcre, que sembla que estava obsessionat amb Pompeia i la volia seduir. Es va vestir de dona i, quan la cerimònia ja havia començat, va ser descobert i detingut, cosa que desfermà un autèntic escàndol. Va ser arrestat i jutjat, però com que tenia una família molt poderosa i popular no va ser condemnat, gràcies a uns suborns que van indignar molt especialment el pobre Ciceró. Acabat el judici, tot i que res no indicava que Pompeia estigués al corrent de les intencions de l’assaltant, Cèsar, molt probablement per no ofendre la família de Publi Clodi Pulcre, va decidir que es divorciava de Pompeia. Fou llavors quan pronuncià aquella frase famosa i estereotipada que diu que la dona del Cèsar ni tan sols pot estar sota sospita. “La dona del Cèsar a més d’ésser honrada ho ha de semblar”, és la versió popular amb què s’ha difós la frase.

Parlem d’una història de fa molts segles, de què només tenim versions parcials. La història en si, de fet, no és pas tan clara. Del meu punt de vista, és molt gros que Pompeia siga castigada en públic per una cosa que no ha fet i de la qual no tenia ni idea. I no m’ha agradat mai gens saber que Cèsar s’havia casat ràpidament amb una altra dona i, temps després, havia atorgat un càrrec de govern a Pulcre. Vist amb els ulls d’avui, més aviat sembla una mostra de despotisme masclista que no pas l’elogi de la virtut en què la tradició ha acabat convertint l’afer. Però, siga com siga, no és pas aquesta la discussió que m’interessa ara.

Perquè si porte a col·lació la dona del Cèsar és per a comentar la famosa fotografia de la paella organitzada per Pilar Rahola i que va comptar, per exemple, amb la presència del president Puigdemont i el vice-president Jordi Puigneró. Perquè quan vaig veure la fotografia, com supose que us va passar a molts, la primera cosa que em va venir al cap va ser que es trencava greument aquest element d’exemplaritat, que és el que ha restat inscrit en l’imaginari popular de l’episodi esmentat de l’emperador de Roma.

Aquestes darreres hores hi ha hagut un notable enrenou polític entorn de la fotografia i el dinar. Alguns han volgut cercar excuses per salvar la situació i hi ha hagut qui s’ha abocat furiosament a criticar els protagonistes, més enllà d’un límit raonable i tot. La baralla pública ha complicat el debat, com sempre, però jo crec que, comptat i debatut, és un fet que no té justificació possible. Sobretot, precisament, per aquesta exemplaritat que la història de Pompeia ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu.

A parer meu, és secundari si, pel fet de ser a Catalunya Nord, complien les normes sanitàries locals. Perquè la fotografia, com és obvi, on ha tingut impacte és a la Catalunya Sud. No dic que el detall siga indiferent, però políticament és bastant igual. I no cal dir que trobe inacceptable servir-se de l’excusa que allò era un acte privat, com si els polítics poguessen desdoblar la seua personalitat i fer coses diferents com a ciutadans de les que fan com a polítics.

Crec que hi ha dues raons sobretot que converteixen el fet, la paella i la fotografia, en un exemple social rebutjable. El primer és la solidaritat amb els ciutadans; i el segon, l’exemplaritat de la classe política davant els electors. Perquè, veient la foto, què voleu que pense de la política una xiqueta de setze anys, per exemple, que voldria celebrar el seu aniversari amb vint amigues però no ho pot fer perquè ha de complir les normes covid? O què han de sentir els sanitaris que fa mesos i mesos que lluiten per a explicar als ciutadans que la distància física i el vaccí, ara per ara, són les mesures més efectives que tenim a l’abast. Però també, i sobretot, el vice-president del govern, no hauria de reprimir els seus capricis i les ganes de fer una paella amb els amics, per responsabilitat, si la paella es fa quan el govern envia missatges creixents d’alarma als ciutadans, en què s’insisteix en la necessitat de la distància física?

Tots sabem que en alguns països europeus, sobretot en aquell nord que sempre envegem retòricament, la paella, i la fotografia, hauria anat seguida de la dimissió del vice-president Puigneró, sense necessitat que ningú la demanàs. Per iniciativa pròpia. I parle específicament d’ell perquè, del grup, és la persona amb responsabilitats de govern, actualment. A tots ens sembla admirable, i un exemple a seguir, que la ministra sueca Mona Sahlin dimitesca per haver comprat dues xocolatines amb la targeta de crèdit del govern. O que el ministre de Salut del Regne Unit, Matt Hancock, dimitesca quan se sap que s’havia trobat amb la seua amant mentre promulgava normes de distància física que exigien de no mantenir contacte amb persones no convivents. Però ací, sembla, volem ser la Dinamarca del sud tan sols per a segons què.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.