30.07.2026 - 21:40
Eixint de Castillejos, cap al nord, la carretera acaba en una curiosa rotonda al mig del no-res, on sempre trobes taxis. D’allà a la primera platja de Ceuta hi ha una distància tan curta nedant que fins i tot jo m’atreviria a fer-la. No cal barca, ni passador, ni pagar res a ningú. Només cal entrar a l’aigua de matinada –quan la mar de l’estret és plana i tranquil·la– i nedar cap als llums. Quan hi arribes, fins i tot, hi ha una cafeteria a la platja –crec recordar que es diu Europa, precisament– que tanca molt tard.
Aquesta setmana, el viatge l’han fet entre dues-centes cinquanta persones i tres-centes cada dia. Unes mil cinc-centes o dues mil en total, que representen aproximadament l’equivalent al 2% de la població de la ciutat. I això s’ha convertit en un escàndol enorme. De sobte, els espanyols han tornat a témer que això de Ceuta i Melilla se’ls compliqués i no ho poguessen aguantar. Per una vegada els done la raó: el seu temor és més que raonable.
La notícia, el fet, passa tan sols per una raó que, entre tantes explicacions que s’hi donen, sembla mentida que siga la menys apuntada: passa perquè hi ha una frontera –que separa l’estat espanyol i la Unió Europea del regne del Marroc. Una frontera, però, que no ha estat sempre allà ni de bon tros.
Hi és perquè el 21 d’agost de 1415 una flota portuguesa –no pas espanyola– va desembarcar davant la ciutat i la va prendre en un dia. Aquella jornada, que els manuals solen presentar com el començament de l’expansió europea a ultramar, és l’acta de naixement de tot plegat: Ceuta va ser el primer tros d’Àfrica ocupat per una potència europea, setanta-set anys abans que Colom veiés terra a Amèrica. Després, Ceuta va passar a la monarquia hispànica el 1580, amb la unió ibèrica, i va quedar espanyola quan Portugal s’ho va repensar, el 1668. Curiosament, la bandera de Ceuta continua essent avui la bandera de Lisboa i encara ara la ciutat celebra la seua festa gran el 2 de setembre, aniversari del dia que un comte portuguès en va prendre possessió. Poques ciutats “espanyoles” deuen commemorar amb tanta alegria una conquesta feta per un monarca “estranger”.
Dic tot això sense cap ànim polèmic, purament de manera descriptiva. Ceuta és, si hom mira les coses amb els ulls i no amb el diccionari patriòtic, una ciutat colonial de manual. Dinou quilòmetres quadrats aïllats. Una tanca monumental. Una guarnició militar monumental. Una població de vuitanta mil persones que, en una proporció altíssima, viu de l’administració, de l’exèrcit i d’un règim fiscal d’excepció: allà no hi ha IVA sinó un impost propi, hi ha bonificacions a l’impost sobre la renda i descomptes a la seguretat social. És territori de la Unió Europea, però resta fora de la unió duanera. És territori d’un estat membre de l’OTAN, però l’article 6 del tractat no el cobreix, perquè ja és a l’Àfrica i, per tant, tothom sap que en cas d’atac no serà defensada per l’aliança. És part d’Espanya, però per embarcar cap a la península has d’ensenyar la documentació –de manera que en realitat és una “frontera” encoberta. Gairebé el 90% dels contractes són de serveis. En definitiva, és una economia que no produeix res que no siga relacionat amb la seua pròpia condició fronterera.
I continua essent, per tant, un enclavament estratègic sense hinterland, sostingut per transferències i per la tropa, adquirit per conquesta en el segle XV i conservat per raons estrictament militars. Si això no és una colònia, caldrà que algú m’explique què és. El Marroc –estat cap al qual no tinc la més mínima simpatia– ho recorda d’ençà que existeix com a tal, és a dir, d’ençà del 1956, i ho repeteix cada vegada que li convé. I Espanya respon que no, que Ceuta és tan espanyola com Madrid, perquè allò que compta, diuen, és la voluntat dels ceutins.
I és ací on arriba la paradoxa. Perquè la voluntat dels habitants és exactament l’argument que Londres fa servir per a Gibraltar i que Madrid rebutja amb indignació d’ençà de fa tres segles. A Gibraltar, diuen els espanyols, la població no té dret de decidir perquè és una població implantada per una potència colonial. I doncs? Ah, no. A Ceuta, diuen, la voluntat dels veïns és sagrada i inapel·lable. Ai caram, que difícil que és mantenir la coherència quan et toca defensar una cosa indefensable.
Ara la ciutat demana que s’hi despleguen els soldats, més soldats encara. I el president Vivas reclama l’emergència nacional, el comandament únic i el tancament estricte de la frontera. Mentrestant, a Madrid, Abascal ha dit que eren davant “una invasió d’homes en edat militar” convocats –s’entén que personalment– per Pedro Sánchez. Un aclariment tècnic per si de cas: l’edat militar dels “invasors” sol rondar els setze anys i l’armament consisteix en uns calçons de bany i unes xancletes que molts han perdut per la mar. L’extrema dreta és així: tot ho exagera de manera grotesca.
Però a mi em sembla que en l’incident actual, més que no pas la qüestió de la immigració, allò que en realitat espanta el nacionalisme espanyol i explica la histèria d’aquestes darreres hores és la impotència davant la realitat. Perquè Ceuta demostra –amb una claredat indiscutible– que la sobirania no és una essència metafísica, perenne, sinó un acord precari entre veïns, sostingut per la geografia, pels diners i per la conveniència de tercers. Que les fronteres tenen data de naixement i, per tant, poden tenir data de defunció. Que un territori pot canviar de mans, com Ceuta ha canviat de mans tres vegades en sis segles, sense que el cel s’ensorrés. Ho saben els espanyols. Ho saben molt bé. I saben que, tard o d’hora, això tornarà a passar, aquesta vegada a favor del Marroc, que es menjarà l’espanyolíssima ciutat el dia que vulga. O quan li convinga a ell o a qui corresponga decidir-ho.
Res d’això és nou, és veritat. I no cal fer-ne cap escàndol, és clar. O jo no pense pas fer-lo. Però em sembla que està bé recordar-ho –recordar-vos-ho– un dijous calorós de juliol, vigília del darrer dia del mes, mentre les televisions ens ensenyen repetidament com uns quants xiquets de setze anys entren nedant tots contents per la porta d’Europa i un ministre espanyol encara té l’humor de donar les gràcies al rei del Marroc per haver-los-ho posat difícil, quan tots sabem que ha estat exactament al revés.
PS1. Vull expressar el nostre agraïment a tota la gent que ens ha fet arribar el seu escalf i el seu suport arran de l‘intent de censura i l’amenaça de multa per part de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Han estat centenars de persones que ens han fet arribar missatges, organitzacions de tota mena que s’hi han pronunciat –començant pel Consell de la Informació de Catalunya– i també partits polítics –Compromís, Junts, ERC, Comuns i la CUP– que han presentat iniciatives parlamentàries tant al Parlament de Catalunya com al congrés espanyol. Ens reafirmem que lluitarem amb totes les nostres forces contra aquesta arbitrarietat.
PS2. Les primeres setmanes d’agost m’agafaré uns dies de descans, i per això no hi haurà editorial cada dia. Si passa res rellevant en faré, i us arribarà com sempre a les deu del vespre –si sou subscriptors– o al matí –si sou únicament lectors.
La redacció de VilaWeb, mentrestant, continuarà treballant per actualitzar de manera permanent les notícies sobre tot allò que passe als Països Catalans i al món. I us preparem una sorpresa, perquè aquest mes us trobareu cada dia opinions de joves de tots els Països Catalans que us assegure que no us deixaran indiferents i que els subscriptors rebreu, com sempre, amb el Correu de la Nit.
