Un exemple com un altre on el català, com a llengua d'ús, s'acaba a la porta.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A cada polèmica lingüística que esclata a les xarxes, no és estrany trobar-se una mena de perfil que, com aquells indepes que diuen que es desfaran de La Caixa, proclamen al món la seua dimissió de la llengua catalana. Parlo de conciutadans nostres –els perfils falsos no compten– que diuen que l’han deixada de parlar per a fotre els indepes (cosa natural, si consideren que el català és un invent per a fotre’ls a ells); que a les reunions d’escola, i a les d’escala, ‘ja no callen’ fins que la fan canviar; que xalen com verros quan veuen els apocadets catalanoparlants que s’hi dobleguen per força o de grat. Es consideren soldats en missió arrasadora de tot allò que té l’arrel del nom del país, i si se n’han de carregar el patrimoni immaterial, ben carregat estarà. Que n’hi ha hagut sempre, de gent així? Oh, i tant. Que en un món en xarxa, globalitzat i globalitzador, tenen més garantia d’èxit que els seus predecessors? També.

Fem un fos a negre i anem a una altra realitat que s’explica en quatre ratlles. No fa gaire, en una botiga de Barcelona, vaig haver d’afegir-me a una conversa entre una dependenta i un matrimoni client. L’intercanvi entre tots tres era en castellà, però, en entrar-hi servidora amb el català, pam: com qui treu un tap, tots tres van canviar d’idioma, amb sengles i inequívocs accents nadius. El matrimoni, ja gran, devia continuar la inèrcia del franquisme d’adreçar-se en cristiano als taulells, i la dependenta, que podria ser la seua néta, ja devia haver crescut amb la idea del castellà com a llengua franca, a les pantalles i al carrer. Com diu la lingüista Carme Junyent, experta en llengües amenaçades: ‘És un comportament descrit en tots els parlants de llengües subordinades: quan has de parlar amb una persona que no coneixes, optes per la llengua que no et portarà problemes.’ Doncs bé: el futur del català també depèn de quanta gent que ‘no vol problemes’ coincideix en un mateix punt espàcio-temporal.

Tenim doncs, fins aquí, uns catalans que combaten la llengua a consciència, amb l’acarnissament de qui no només esclafa, sinó que fa girar la sola, i uns altres que, sense voler combatre-la ni pensaments de fer-ho, contribueixen al mateix efecte per la via de no ser-ne conscients. Naturalment que no hi incloc, déu me’n guard, a qui encara no sap parlar-la –saludo el paquistanès que m’imita el ‘bon dia’ i el ‘gràcies’ a la botiga–, sinó a qui en sap, o que diu que en sap, i no el fa útil, que el fa inútil –penso en les caixeres del Consum que no et saben dir ni ‘déu’; i penso també en mi mateixa quan encara canviava de llengua amb els cambrers, com dient-los sense dir-ho: t’he clissat i no ets dels meus. Tant li fot la manera, l’activa o la passiva, tant li fot si els primers són pocs mentre els segons siguin molts, perquè a efectes pràctics el resultat no varia: la recessió implacable de la llengua subordinada, la substitució indefectible per l’idioma dominant.

Entre els uns i els altres, el missatge als nous parlants potencials –que els necessitem com l’aigua– és que no volem que l’aprenguin, que és superflu fins i tot per als qui l’enraonen. I, també en aquest cas, tant se val si qui els ho transmet és un independentista simpàtic en un faristol, com un ciutadà-del-món sensible a totes les minories nacionals tret d’una, com un ciutadà de Ciutadans que vol fer creure que, a Catalunya, l’idioma del poder coercitiu hi és discriminat. I si l’estratègia és matar la llengua per matar l’abast de l’independentisme, és igual l’esquerreta que presenta el català com un abús burgès contra l’obrer, castellanoparlant per definició, com la contralògica de les extremes dretes de girar la ciència, la sociolingüística en aquest cas, pintant les minories històricament discriminades com a discriminadores. Té, ara sentim parlar d’hòmens discriminats, de blancs discriminats, d’heteros discriminats, i, no se’n vagin encara: de parlants d’una llengua hegemònica discriminats per la minoritzada. Obro una llauna de rialles.

Entre els soldats, els despistats i els indolents, que cadascun a la seua manera van a l’una, el futur del català penja del fil delicadíssim dels conscienciats. No sé quants deuen ser en aquesta hora, ja pots comptar, però és més important saber que no són un número tancat, perquè el conscienciat no neix, que se’n fa. Servidora, que de jove renunciava a la meua llengua com si tingués 400 milions de conparlants, en puc donar fe: només provant de viure plenament en català t’adones de fins a quin punt no és possible de viure plenament en català. Que s’ho apuntin els negacionistes benintencionats, també: no hi ha teoria que valgui, s’ha de viure. Només sortint de la nostra zona de confort, que en diuen, ens podem fer càrrec de la magnitud de la tragèdia, però també del fet que no ho podem donar tot per descomptat. Per exemple, com qui diu no res: si regalem la nostra llengua arreu, en lloc d’amagar-la, ens adonarem de la tira de conciutadans que tenim al voltant que el voldrien parlar i no els ho deixem fer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.