La desesperació d’Iñaki Gabilondo per la situació de Catalunya: ‘I Madrid de festa…’

El periodista Iñaki Gabilondo ha esclatat d’indignació en el seu videobloc d’El País, en què cada dia parla sobre la situació política. ‘I Madrid, de festa…’ es titula el vídeo d’opinió d’avui. Hi explica que el Parlament de Catalunya ha aprovat la declaració independentista mentre l’estat, durant molt de temps, ha estat incapaç d’impedir que s’arribés a aquesta situació, per manca de propostes.

‘Avui al matí Catalunya vota l’inici de la separació d’Espanya. I Madrid, de festa; és l’Almudena. Ja veieu quin símbol tan perfecte’, diu Gabilondo.

‘Jo crec que la ruptura ja s’ha produït, perquè quan en una relació hi ha advocats, i es mira la lletra petita dels acords per saber què defensa un i què pot no demanar, quan s’està davant de la porta dels tribunals, quan ja no hi ha diàleg sinó conversa a través de tercers, quan hi ha fins i tot qui diu que caldria avisar la policia, i quan encara no hi ha hagut abandonament de la llar però hi ha plans molt desenvolupats per a fer-ho, sabem que una relació ja s’ha trencat.’

Afegeix: ‘Quan passa això se suposa que s’ha dit tot cent mil vegades, que s’ha intentat tot i s’han fet totes les propostes cent mil vegades i que totes les temptatives s’han provat. El fet terrible i desesperant és que no únicament no s’han exhaurit totes les paraules entre Catalunya i l’estat: és que ni tan sols s’ha començat a parlar. És que no hi ha hagut cap intent, ni una proposta. Això és indignant. I que ens trobem en una situació límit, amenaçats per riscs molts seriosos, n’hi ha per a abjurar de la fe democràtica i demanar danys i perjudicis als responsables polítics. El responsable polític actiu, Artur Mas, pot sortir-ne acomiadat. El responsable polític passiu, Mariano Rajoy, pot guanyar vots.’

I acaba: ‘A partir d’ara comencen tots els gests per a aturar les coses. Però com es reconstrueixen les relacions? La política no s’hi ha dedicat. Des d’ara, cada 9 de novembre la democràcia espanyola no hauria de rebre “El ramito de violetas” de Cecilia, sinó una corona funerària amb crisantems podrits.’