La darrera mort de Casa Leopoldo

Diumenge el restaurant Casa Leopoldo abaixarà la persiana per darrera vegada. Aquest mateix titular l’hauríem pogut escriure quan la néta del fundador, Rosa Gil, va decidir de traspassar-lo, havent vist que la seva filla no se’n sortia al capdavant del restaurant, sense que la qualitat se’n ressentís en els temps de la crisi. O quan els cuiners Romain Fornell i Òscar Manresa, amb un altre amic com Rafa Peña, van plegar veles, després d’entomar un envit massa romàntic: maldar per retornar el caràcter a la carta, homenatjant els clàssics i renovant alguns detalls del seu aspecte, més acostat a un gastrobar o a un bistrot, per tornar a atreure la clientela perduda. Fins i tot, quan va acabar tancant després de despatxar durant una temporada arròs tres delícies i rotllets de primavera. Ara, dos anys, dos mesos i vuit dies després de la reobertura per part del grup de restauració Banco de Boquerones, fundat per la parella formada per Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, el restaurant del carrer de Sant Rafael torna a posar punt final a la seva història. De moment.

Matarazzo i Balbás són al darrere de Casa Ràfols, l’antiga ferreteria de la ronda de Sant Pere transformada en restaurant amb un refugi de la guerra civil convertit en club de jazz, i de Can Framis, que manté l’ambient d’una adrogueria vuitcentista. Moguts potser per un rampell sentimental, van optar per una casa que de mica en mica havia anat perdent la memòria d’allò que havia estat. “Després de molts esforços, hem decidit tancar Casa Leopoldo, sota la nostra direcció. No ha estat una decisió fàcil i ho hem intentat. Ho hem intentat de tot cor. Però també creiem que hi ha una valentia en el fet de saber fer aquest pas. Ens n’anem agraïts a tothom qui ens ha acompanyat durant aquest temps. Heu fet possible tot això amb el vostre esforç i el vostre amor. Esperem que la història de Casa Leopoldo i de la meravellosa Rosa Gil continuï viva en el record de tots vosaltres”, ha assegurat –en un vídeo a les xarxes socials– el qui fins ara n’era propietari.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Casa Leopoldo (@casaleopoldo.bcn)

Símptomes de la ciutat

Malauradament, la història d’aquest darrer acte de Casa Leopoldo no és una història aïllada, filla d’una gestió desafortunada o negligent, d’una mala sort bíblica o d’un problema esporàdic. La ciutat, tot i que s’ha avesat a lamentar pèrdues i tancaments d’establiments emblemàtics, viu aquestes desaparicions com una tragèdia, que ressona a les xarxes socials i a la conversa digital. No són pas pocs els paral·lelismes que es poden fer amb la sèrie del moment, Ravalejar, que parteix de la tràgica història real de Can Lluís, un restaurant de tanta història i solera com Casa Leopoldo –fundats el mateix annus mirabilis del 1929 i vinculats per la figura reverencial de Manuel Vázquez Montalbán–, tancat l’any 2021 a causa del desnonament de la família propietària, en una operació que no es pot catalogar sinó de mafiosa. Igual com el Leopoldo, Can Lluís avui torna a ser obert, com pronostica un dels personatges de la ficció. Ho fan reivindicant el llegat de la família Rodríguez, la seva memòria, els fets que va viure aquell local –la bomba que hi va esclatar, per exemple, durant la detenció d’una parella d’anarquistes per part de la policia franquista, i que va matar el fundador i el seu fill– i optant decididament per la cuina catalana, amb una carta prou acostada a la que hi trobava la clientela de sempre. “Això passa amb tots els restaurants que han tingut una identitat i un pes a la ciutat i s’han traspassat. Sabia que passaria perquè ho vam veure amb Casa Leopoldo i amb el Pinotxo. Entenc que els empresaris que agafen aquests restaurants vulguin estirar un fil històric, però són establiments totalment diferents”, va dir Pol Rodríguez en l’entrevista que li vam fer. El restaurant hi és, però l’ànima és un intangible molt difícil de gestionar.

Dit això, fins a quin punt no és normal que cases pràcticament centenàries no canviïn de mans? Per ventura no ho han fet en el curs de dècades i dècades espais històrics com Can Culleretes o les 7 Portes, i no per això han perdut llustre? Ara, això no vol dir que els restaurants, malgrat que rebrotin i sobrevisquin als seus il·lustres enterradors, siguin immunes al pas dels temps i als canvis del paisatge urbà. Com deia Núria Gironès de Ca l’Isidre –un dels supervivents del Raval d’antany– en un altre Mirador, no ha estat mai un barri fàcil, però aquests darrers anys ha estat un dels que han viscut amb més intensitat tots els sotracs de la ciutat contemporània: crisi de l’habitatge i pressió immobiliària, emergència dels narcopisos i augment de la delinqüència i la inseguretat, canvis demogràfics i socials, saturació d’un turisme de baixa estofa… No ens enganyem, Casa Leopoldo sempre va conviure amb l’ambient prostibulari i canallesc del Barri Xino, que formava part de la seva llegenda, però ja no som als anys d’aquella estirp de novel·listes francesos atrets pel mite de la ciutat portuària, que van tenir André Pieyre de Mandiargues com a client habitual del restaurant mentre escrivia Au marge; i la majoria dels membres de la penya literària que venia de part de Pepe Carvalho són morts o ja no estan per orgues.

El fat dels emblemàtics

Per una altra banda, l’auge de la gastronomia catalana sovint no ha estat prou generós amb els qui, de mica en mica, decenni rere decenni, havien dibuixat la identitat culinària de la ciutat i el país, sense estrelles Michelin ni cuiners a les portades dels diaris. La darrera novetat no ha volgut compartir espai. A Barcelona obren cada setmana una xifra insòlita de nous establiments –i, com ha anat alertant Ferran Adrià darrerament, la majoria no arriben ni a fer cinc anys. La guerra és de tots contra tots, i els històrics a vegades s’han basat en una nostàlgia que, com en el cas de Casa Leopoldo, no ha bastat per a omplir les taules del menjador ni per a tirar-ne un tros a l’olla. A fe de Déu que, com deia Balbás, ho van intentar. El batlle Jaume Collboni hi va portar el president espanyol, Pedro Sánchez –a hores d’ara, no sabríem dir si això suma o resta–, i ells mateixos van recuperar la memòria de Rosa Gil, amb un homenatge que va servir per a recordar els seus anys daurats d’amfitriona d’escriptors, artistes, periodistes i ramat divers –del qual sovint hom no sabia on acabava la història i on començava la llegenda– d’aquesta filla i vídua de toreros. La carta ha volgut ser fidel al receptari tradicional i, si més no, els primers mesos, la clientela local hi va respondre amb curiositat. No n’hi ha hagut prou.

El Grup Confiteria, amb Bruno Baldovinos i Enric Rebordosa al capdavant, ha recuperat providencialment i, sovint d’aquesta manera impulsiva i romàntica que condemnaria qualsevol gestor, una part gens negligible d’aquests locals emblemàtics amb l’etiqueta tan carregada de bones intencions, però sovint tan mancada de contingut real. Entre els locals que han salvat d’esdevenir un 365, un Granier o un Vivari hi podem comptar el Muy Buenas, el Mundial, el Michigan, el Cafè del Centre, el Cèntric i el Sagarra. Precisament, en aquest darrer, al carrer de Xuclà a tocar de la Rambla, i a propòsit de Ravalejar, deien que la millor manera de conservar la història d’un restaurant no és recordant-la, sinó continuant omplint taules. És a dir, fent pujar cada dia la persiana, encenent els fogons i mantenint viva l’essència del barri. A can Leopoldo no ha pogut ser. Si més no, aquesta vegada.