La CUP haurà de prendre ara una decisió política

El resultat de les votacions de l’assemblea de la CUP és inaudit, sobretot parlant en termes matemàtics. Però té conseqüències polítiques molt serioses. La principal és que ara la CUP no té cap més remei que prendre una decisió política i ja no pot confiar en que l’aritmètica dels militants i simpatitzants registrats resoldrà la papereta.

Després d’aquesta assemblea, tots els apriorismes han estat descartats i d’ací al 2 de gener hi ha, de nou, un full en blanc. Durant el llarg procés de negociacions s’havia argumentat molt sobre el sentit del vot del 27-S a la CUP. Alguns defensaven que el no a Mas era indefugible, perquè els votants ho havien volgut. I uns altres recordaven que aquesta decisió no havia estat mai votada en assemblea ni constava en el programa electoral de la formació. Ara, però, la discussió ha estat superada pel resultat de l’assemblea i simplement ningú no podrà apropiar-se’n les interpretacions. Amb un afegit important: la meitat de la CUP vol un acord amb Junts pel Sí sempre que el president no siga Mas i l’altra meitat vol un acord amb Junts pel Sí fins i tot si el president és Mas. No hi ha ningú que diga no a l’acord directament.

Per tant, ara la CUP haurà de debatre molt seriosament què fa. La divisió en dos blocs és evident i pesarà molt, però el moment psicològic sembla que també ha fet un tomb. Endavant confiava que l’aritmètica assembleària imposaria les eleccions al març, però no ha estat així. I aquests últims dies han crescut molt les veus que reclamaven un acord, fins al punt d’arribar a aquest empat que ahir tenia sorpresos i emocionats alguns dels més vells militants de l’organització. En vista d’això, doncs,  sembla que serà difícil de limitar la resposta només a un nou recompte de vots,  ara del consell polític.

La CUP haurà de trobar una solució política, i no aritmètica, a l’atzucac on es troba. I ho haurà de fer sabent que a partir d’ara li serà molt difícil d’explicar que enfonsa el procés –si és que decideix de fer-ho–, perquè la meitat exacta dels seus militants ha dit que, fins i tot si és amb Mas al capdavant del govern, vol que continue i vol que la independència arribe d’ací a divuit mesos.

PD 1. David Fernàndez i alguns altres dirigents destacats ja fa dies que han posat sobre la taula propostes que permetrien de continuar el procés amb un suport crític de la CUP. Amb el resultat d’ahir a la mà sembla que els ha arribat l’hora.

PD 2. El ‘#PressingCUP’ de debò, l’efectiu, no l’havien exercit pas els partidaris de l’acord amb Junts pel Sí, sinó l’esquerra, política o mediàtica, partidària de continuar essent una autonomia, aquells qui somniaven que la CUP faria la faena que les urnes no van fer, aquells qui van fer creure a la gent que el no a Mas era part del programa de la CUP. Els seus nervis i les reaccions forassenyades d’anit, amb manifests de matinada i portades de vergonya aliena, són també un símptoma que espere que la CUP sabrà llegir abans de dissabte.