La CUP en terra de meravelles

  • El procés de redefinició que Esquerra va engegar quan s'oposà a investir Puigdemont és exactament el procés en què ara es troba la CUP: un procés de reconstrucció de la realitat

Ot Bou Costa
03.04.2021 - 21:50
VilaWeb

Fins fa poc encara algú deia que l’estratègia nacional d’Esquerra era minoritària, perquè Junts i la CUP sumats tenien més vots. Era una lectura inconsistent, i tots els passos que ha fet la CUP darrerament són sobretot una maniobra perquè s’oblidi aquesta part de l’equació. L’acostament a Esquerra no és solament un recurs estètic perquè no els diguin que només flirtegen amb convergents. És un moviment més fondo, una declaració. El procés de redefinició que Esquerra va engegar públicament el 30 de gener de 2018, quan s’oposà a investir Carles Puigdemont, és exactament el procés en què ara es troba la CUP. No era un procés de canvi d’estratègia. Era un procés de reconstrucció de la realitat. Amb una capa fina de pintura rere una altra, es tracta de desplaçar el marc de la lògica, d’allò que té sentit estratègic, per acabar confonent què cal amb què és còmode, o què convé al partit, o què engreixa el relat propi.

És com fer dieta. Et condemnes al règim estricte de l’escassetat, però a mig matí tens gana i piques alguna cosa. Se t’acut una justificació precisa per a cada galeta, cada torrada de sobrassada, cada tall de fuet, cada iogurt. És un i prou. Aquest vespre ja no menjaré tant. Passejaré el gos deu minuts més. I a cada mos no en fas cabal, però de cop i volta t’has engreixat tres quilos. Doncs és exactament aquest esquema d’excusa i ficció mental, però traslladat a la realitat política. Els límits de la coherència es mouen a mesura que el discurs del partit va deixant caure pactes, posicions i declaracions que rectifiquen, que canvien el rumb, que no són les que s’havien promès a la gent. Que reinventen la lògica perquè fa nosa. Ben separades i amb comptagotes, són coses més fàcils de pair. Però l’una darrere l’altra, com una pluja densa, et deixen tan xop que ho trobes normalíssim quan Pere Aragonès t’ofereix una tovallola. No vull la tovallola, senyor Aragonès, vull que no plogui. Ens van prometre que faria sol, de fet.

Esquerra es va redefinir com ja sabem: no investint Puigdemont, parlant d’eixamplar la base, retirant l’escó de Torra, fent que Rufián parlés sempre en castellà, fitxant Ernest Maragall, fitxant Joan Josep Nuet, enviant Joan Tardà als diaris espanyols i Sergi Sol a les tertúlies, associant Junts amb l’extrema dreta, substituint la paraula ‘independència’ per la paraula ‘república’, parlant de govern efectiu, criminalitzant les barricades, investint Sánchez. La CUP, que parteix d’una base més dogmàtica però més compromesa, ha trobat uns altres mecanismes. Presentar-se a Madrid en va ser un, la promoció de Mireia Vehí en va ser un altre, el fitxatge de Dolors Sabater un altre, i així anar fent. L’aliança amb Òmnium per centrar-se en la monarquia espanyola, la fraternitat republicana ibèrica, l’Institut Sobiranies, parlar sovint de Vox, relativitzar el Primer d’Octubre, assumir que hem de ser més. La gota més recent de la seva pluja és el pacte amb Esquerra, un pacte de mínims, molt de mínims, i que saben que és farcit d’elements que la justícia espanyola tombaria.

És un pacte, més que d’esquerres, purament simbòlic, en el sentit més processista del terme. La CUP diu que n’és conscient i que ho fa per estratègia, però el pacte, en el fons, recupera la fantasia que un dèficit fiscal anual de 16.500 milions d’euros i un estatut trinxat el 2010, el mateix estatut que va encendre el procés, donen prou marge perquè la Generalitat faci polítiques d’esquerres amb recorregut. D’acord: és absurd renunciar a fer servir les poques eines de l’autonomia. Però això és una cosa i alimentar la il·lusió d’una possibilitat autonòmica artificial és una altra cosa, ben diferent. I amb l’acord la CUP fa això. Parlen de reformes en matèria d’habitatge i no fa ni dos mesos que el TC va tombar setze punts del decret de lloguer social del govern. Parlen de reformes a la BRIMO però ells mateixos han criticat que el conseller d’Interior no la controli. Volen un pla contra la pobresa energètica però el TC ja va anul·lar la llei catalana que l’havia de combatre. Volen la renda mínima garantida de ciutadania però no se sap amb quins diners. Volen mirar de pactar un referèndum amb un govern que ni tan sols ha reformat el delicte de sedició.

És com si totes les raons històriques, polítiques i materials que ens van dur a l’octubre del 2017 perquè “no hi havia alternativa” haguessin deixat d’existir. I és curiós, perquè, juntament amb l’Oriol Junqueras del 2012, la CUP era qui més havia criticat l’estratègia masista de demostrar eternament els límits de l’autonomia (amb el pacte fiscal, per exemple), perquè sempre permetia d’ajornar la independència fins que es demostrés que l’última porta també era tancada. I sempre se’n troben més, de portes. El 2017, la CUP adduïa contra els comuns que el problema no era Mariano Rajoy, sinó l’estat. En canvi, ara que amb un govern de PSOE i Podem és quan brilla més aquesta veritat, ara que tot és més grotescament asfixiant, ens diuen que el pas lògic és tornar a convèncer tothom que no es poden fer polítiques socials sense la independència. I per demostrar-ho, les pacten. Però mirar de repetir un procés que ja ha arribat al límit sense haver tingut conseqüències no revifa la gent de cop i volta, sinó que la insensibilitza i l’aliena. I encara, com més recules, menys arguments tens contra els comuns. Si hi ha marge per a pactar polítiques socials, per què el govern ha de ser independentista?

La diferència entre Esquerra i la CUP és que la CUP no vol que l’acusin de fer veure que tornem deu anys enrere. Per això s’ha afanyat a emblanquir l’estratègia dels republicans mentre declama amb contundència la contrària d’allò que signen. És una cosa que es veu molt bé amb el discurs d’Eulàlia Reguant a la investidura d’Aragonès. Deia, per exemple, que “el règim del 78 és caduc i autoritari” i titllava de fracassat el govern espanyol. Però el pacte inclou literalment l’opció “que la taula de negociació amb l’estat doni fruits”. O reconeixia que els darrers anys “hem vist com desenes de lleis aprovades pel parlament eren suspeses pel Constitucional”, però ella mateixa rebatia que “no podem quedar paralitzades per la resignació”. La contradicció entre allò que es proclama (independència, rupturisme, tombar el règim) i allò que es pacta (Mancomunitat, autonomisme i pragmatisme) només és un reflex de l’acord que hi ha en la política catalana per a fer veure que la lògica no existeix i que són els crítics, els qui continuen acceptant els punts de partida originals, els qui s’han tornat bojos.

Bojos, sí. Perquè la conseqüència de pervertir la lògica per aferrar-se a una supervivència estreta, com fan Esquerra i la CUP, és l’arraconament dels qui miren de continuar funcionant apartats de la nova ficció, encara que condemni a una lluita arriscada i difícil. És una exclusió que s’aconsegueix, per exemple, caricaturitzant. O dient que si vas contra l’acord és perquè vas contra les propostes concretes que s’hi fan, o contra els objectius socials a què aspira, o fins i tot contra les emocions de solidaritat que el motiven. És el mateix argument que els socialistes i Podem van fer servir perquè l’independentisme els votés el pressupost: si no ens voteu és perquè no voleu que la gent tingui calefacció. És un marc mental aterridor i autoritari i és el fruit més verinós de l’opressió, perquè et fa triar entre uns drets i uns altres mentre, en el fons, te’ls reprimeix tots. I si no cedeixes ets un fanàtic. Com si fer-te valer no fos fer política, com si blocar no fos fer política, com si exigir no fos fer política, com si prioritzar drets per davant de concessions volàtils no fos fer política. Com si fer política només fos negociar i cedir.

La deslegitimació de l’abstenció de Junts és la cirereta del pastís. Només és pensada per constrènyer la realitat i cenyir-la als partits. Junts per Catalunya és un partit de cartó, una mentida, no solament perquè la seva diferència estratègica amb Esquerra sigui en general un miratge, i no solament perquè siguin cínics amb més perícia que els altres. Són un partit de mentida perquè són el titella que els qui reescriuen el relat poden fer servir per demostrar que allò que proposen ells és més raonable, més seriós, més útil. Més lògic, segons la seva nova lògica que escampen. Perquè Junts i Esquerra parteixen de les mateixes falsedats, dels mateixos interessos, i estan enfangats en la mateixa mena de cinisme, que deriva dels diners de l’autonomia i de les mentides de l’octubre del 2017. I Junts, per més gent honesta que hi hagi, no pot fer servir la veritat i l’honestedat per defugir la nova lògica que imposen els altres, perquè si ho fes s’esbocinaria, com lord Voldemort quan li maten el darrer horricreu. Per això Junts no és cap solució de res: perquè no ofereix cap alternativa, no fa sinó engreixar la maquinària de l’absurditat.

No tinc cap solució màgica, per a acabar l’article. Només l’he escrit per recordar-me que em fan llum de gas, que jo no vull la tovallola, Pere, Eulàlia. Que no vull la marginalitat, però no em crec el relat nou. Que no em crec aquesta restauració que posa el comptador a zero. Que no em crec aquesta alteració de la normalitat en què és més savi deixar-se trepitjar que plantar cara. Que no em desentenc de cap causa ni m’ensorro en el pessimisme. Però vull que no reinventin la coherència, que no em facin passar per boig perquè demano que no s’imposi la lògica de la rendició i el pujolisme reescalfat. Vull la independència. I continuo fent servir els mateixos esquemes mentals que ens van fer arribar a la conclusió, fa anys, que era inevitable. I inajornable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any