El 18 de març de 1981 es va formar la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, coneguda com la Crida, que fins el 1993 va impulsar accions per la normalització del català, a més de reivindicacions nacionals, socials i de solidaritat internacional.

Avui, que es commemoraran trenta-set anys del naixement, s’ha presentat la Crida a la Llibertat, que neix com a hereva d’aquella Crida per denunciar la repressió espanyola, exigir l’alliberament dels presos polítics i la implementació de la república.

Un moviment reivindicatiu de masses
El moviment va néixer el 1981 contra la probable recentralització espanyola i per fer front als obstacles per a la plena normalització de la cultura catalana, principalment com a resposta al cop d’estat del 23-F i el ‘Manifest dels 2.300’, que acusava la Generalitat de Catalunya, ja abans de les lleis de normalització, de marginar el castellà dels espais oficials i públics i voler imposar el català com a llengua única.

L’acte de presentació va reunir tres mil persones al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb la intervenció de personalitats com Josep Maria Espinàs, Josep Ferrer i Ferrer, Aureli Argemí, Avel·lí Artís (Tísner) i Jordi Carbonell. La Crida va ser un moviment assembleari, que mai no es va registrar com a partit, i va arribar a representar 1.300 entitats cíviques, culturals i polítiques.

El Sant Jordi d’aquell any, el moviment va tenir la capacitat de reunir milers de manifestants rere el lema ‘Som una nació’ tot i la prohibició de la delegació espanyola. Allò va donar continuïtat al projecte i dos mesos després cent mil persones s’aplegaven en un acte massiu al Camp Nou, amb la presència de tot el catalanisme polític: socialistes, republicans, convergents i comunistes.

El mateix 1981, amb l’anunci de la LOAPA (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic), que comportava el fre autonòmic i el café para todos, la Crida va promoure una manifestació a la qual van assistir 350.000 persones. Aquella mobilització va portar al distanciament dels socialistes i els intents convergents d’apropiar-se de la feina del moviment.

En la manifestació es va poder veure una pancarta amb el lema ‘independència’, per la qual van ser detinguts per delicte de rebel·lió sis militants d’Independentistes dels Països Catalans.

La reivindicació de la llengua
L’eix principal de les reivindicacions de la Crida van ser les campanyes amb accions pacífiques a favor de la normalització de la llengua. Les accions més mediàtiques es van fer a partir del 1984, quan es va anunciar accions directes contra els principals magatzems i grans empreses espanyoles (Correos, Telefónica, Renfe, els jutjats, etc.) per pressionar perquè incorporessin el català.

L’abril del 1985, una vuitantena d’activistes van ocupar l’estació de Sants per exigir el català en la retolació, l’atenció als ciutadans, la toponímia i la megafonia. Van provar de retolar els serveis i d’ocupar el servei de megafonia, fet que va comportar catorze detencions i que quatre activistes fossin empresonats una setmana a Trinitat Jove i a la Model. Els empresonaments, considerats del tot desproporcionats, van fer que molta gent s’adherís a la Crida, més enllà dels militants nacionalistes.

També l’any 1985, cinc dies abans de la Diada, cent cridaires van entrar al vestíbul de l’aeroport de Barcelona, dos d’ells en un avió de cartó, i hi van fer volar quatre mil avions de paper que duien el segell ‘en català’. Novament, la reacció de la policia espanyola va ser desproporcionada i violenta: hi va haver diversos ferits i vint-i-dos detinguts.

Una altra acció molt mediàtica va ser la que van fer durant el Sant Jordi del 1987, quan dos activistes es van penjar de la façana d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya i van desplegar una pancarta que exigia ‘en català’, que va estar-se més de sis hores penjada.

La recuperació del català
Les accions es feien en un context en què s’anaven bastint les lleis de la normalització lingüística per a evitar la minorització total de la llengua, que fins aleshores havia estat apartada de l’àmbit públic, l’administració, la vida cultural i el sistema educatiu.

La Generalitat va aprovar la llei de normalització lingüística, el començament de la immersió lingüística i de les emissions de TV3 (1983) i la llei de funció pública (1985) en un moment en què un de cada cinc catalans no entenia el català.

 

Evolució del coneixement del català des del 1981 fins al 2011 (dades de l’Idescat).

Però, més enllà del marc legal, va ser vital el procés de fer el català una llengua d’ús i útil en qualsevol àmbit. El 1986, un 92% de castellanoparlants pensava que saber català era un avantatge especialment per a trobar feina o millorar la condició professional, cosa que feia mantenir un estatus social elevat i un instrument de comunicació de cultura generalitzat a Catalunya.

El prestigi social de la llengua, juntament amb més campanyes, va ser clau en les accions de la Crida, que van fer que se’n prengués consciència i van empènyer perquè el català es normalitzés i fos present en tots els àmbits, fins i tot, en instal·lacions espanyoles.

La Crida, reivindicant la sobirania i la nació
Més enllà de la cultura, la Crida va dur a terme reivindicacions sobiranistes i socials. El 1986 va passar de fer servir el terme ‘autodeterminació’ a reivindicar la ‘independència’. Un any abans, la seu nacional havia estat malmesa per una bomba col·locada pel grup armat d’extrema dreta espanyolista Milícia Catalana.

El moviment de la Crida es va constituir a les Illes –amb gent procedent de l’Obra Cultural Balear, el PSM i el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986)– i al País Valencià –per ajudar a la reconstrucció després de les inundacions–, i també es va exigir la restitució de l’ensenyament de la llengua catalana a Catalunya Nord, després d’haver-se’n anul·lat la subvenció francesa.

La visita oficial del rei espanyol amb motiu de la commemoració del Mil·lenari de Catalunya (1988) va portar activistes de la Crida a sostreure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i a tirar coets i petards per boicotar-la, acció que va causar la detenció de Carles Riera i Jordi Via. Les protestes es van repetir el 1990, durant la primera visita del príncep Felipe a Catalunya, quan es va robar la bandera espanyola de l’hemicicle del parlament.

En la inauguració de les reformes l’estadi Olímpic de Montjuïc el 1989, també amb la visita de Juan Carlos, la Crida i més entitats van donar el tret de sortida de la campanya ‘Freedom for Catalonia’, que va tenir una important repercussió en diversos esdeveniments esportius i, especialment, durant els Jocs Olímpics.

La Crida també va fer accions contra la presència de l’exèrcit espanyol al Saló de la Infància i el 1984 va impulsar la Marxa Cívica Contra la Tortura. Va impulsar protestes ecologistes, com la concentració a Montserrat el 1986 o contra l’energia nuclear; a més d’accions contra l’adhesió a l’OTAN, de suport al diàleg al País Basc i en solidaritat amb els altres pobles del món (Etiòpia, Eritrea, Bòsnia i Nicaragua, entre més).

La internacionalització de la protesta
Una de les accions que més repercussió va tenir internacionalment va ser quan deu membres de la Crida van pintar de rosa el buc Capodanno de la VI flota de la US Navy, amarrat al port de Barcelona després d’un atac militar a Líbia.

Durant l’època de l’apartheid, també van ocupar el consolat de Sud-àfrica a Barcelona i el van clausurar amb cadenes de manera simbòlica.

En les accions exteriors, la campanya ‘Tren de les Nacions’ va portar la Crida a la Solidaritat a diferents ciutats europees. La primera va ser Estrasburg (1982), on una delegació va ser rebuda pel vice-president del Parlament Europeu, Pierre Pfimlin, a qui van lliurar el document ‘Per una Europa de les Nacions’.

Al Parlament Europeu, hi van tornar el 1987 per lliurar al president, Charles Henry Plumb, una petició de 100.000 signatures per l’oficialitat del català a les institucions europees, entre les quals hi havia la dels principals batlles catalans, tots els consellers de la Generalitat, el ministre Narcís Serra, Pasqual Maragall, rectors d’universitats catalanes, valencianes i de les Illes, entre més. El 23 d’abril de 1988, l’entitat va convocar una manifestació pel reconeixement de l’oficialitat del català al Parlament Europeu.

També van anar a Ginebra per reclamar els drets de les nacions sense estat en un document lliurat a les Nacions Unides. I el 1985, a la seu de la UNESCO a París, van demanar que l’organisme defensés la cultura catalana i van desplegar-hi una bandera catalana de 30 metres en la part més alta de la Torre Eiffel. En aquell viatge a París, deu activistes de la Crida es van encadenar en l’exposició espanyola Europalia 85 a Brussel·les, per denunciar que les institucions catalanes n’havien estat marginades.

L’últim viatge va ser a Albertville, en els Jocs Olímpics d’hivern de 1992, on es van repartir díptics i 15.000 banderetes catalanes.

La dissolució
El 25 de juny de 1993, la Crida va convocar un acte al palau Sant Jordi en solidaritat amb Bòsnia, i el 29 de juny es va dissoldre oficialment, al paranimf de la Universitat de Barcelona, al mateix lloc on havia nascut.

El dirigent en aquella última fase, Jordi Sànchez, considerava que l’espai polític de l’agrupació era ocupat principalment per ERC. El 1986, un dels principals dirigents, Àngel Colom, i tres-cents militants més havien abandonat el moviment: van publicar l’article ‘Crida Nacional a l’Esquerra Republicana de Catalunya’ a l’Avui, juntament amb Josep-Lluís Carod-Rovira i 74 personalitats i intel·lectuals dels Països Catalans, amb l’objectiu de fer d’ERC un pal de paller de l’independentisme. El 1991, un altre sector de la Crida, encapçalat per Carles Riera, va fundar l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació.

Malgrat la fi del moviment, les grans accions mediàtiques i no violentes van tenir un paper molt important per a la reivindicació de la cultura i llengua catalana. Personatges clau en la política catalana, com Àngel Colom, Carles Riera, Jordi Sànchez, Tomeu Martí, Joan Manuel Tresserras, Jordi Portabella o Xavier Bosch, s’hi van formar i de ben segur que ha marcat clarament la manera de fer de les entitats independentistes i del moviment sobiranista en conjunt i que ara reneix.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]