Els Estats Units van dissenyar una gran operació contra la dissidència política, que ara el govern espanyol aplica a Quim Torra

Fa quatre dècades, si fa no fa, l’establishment econòmico-militar dels EUA, espantat per la capacitat creixent dels ciutadans normals i corrents de qüestionar els supòsits dominants dels debats cívics, va planejar un atac molt sofisticat i nítid contra allò que Huntington, en el famós informe lliurat a la Comissió Trilateral el 1975 (‘The Crisis of Democracy‘), anomenava ‘excés de democràcia’.

Igual com fa el ‘Powell Memo‘, un altre text escrit quatre anys abans per l’advocat de les grans empreses i futur membre del Tribunal Suprem dels EUA, l’informe del famós politòleg de Harvard mostrava un reconeixement molt franc del paper essencial de la premsa i els professors universitaris lliures en la creació d’aquell nou càncer democràtic. I un desig molt clar de neutralitzar el seu paper com a padrins principals de la nova –i molt perillosa– onada de democràcia participativa.

Durant les quatre dècades següents, aquest establishment ha treballat nit i dia, utilitzant tots els recursos a l’abast, per a atènyer aquella fita. Amb una estratègia que fa servir moltes eines tàctiques. Hi ha, per exemple, la practica de restringir l’accés de la premsa a les figures públiques. Això converteix el periodista, la suposada veu del poble que necessita accés per a fer bé la seva feina, en un personatge com més va més suplicant davant el poder, subjecte als torcebraços del seu objecte de desig.

Però, a la llarga, ha estat molt més important la  ‘controversialització’ –el terme ve de Robert Parry–, una tàctica dissenyada per estrènyer sistemàticament allò que Chomsky ha anomenat  ‘el camp del pensament pensable’.

La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l’espai públic. La idea principal és, com diem en angles, ‘buidar l’oxigen de la cambra’, ço és, privar el personatge insurgent de l’oportunitat d’articular la seva agenda de manera clara i consistent.

Si tot va bé per a l’establishment, l’insurgent assetjat, posseït d’un desig desesperat que s’acabi aquella morbositat, farà una confessió publica pels seus peccata minuta. Però aquest acte públic de remordiment no tindrà gairebé mai l’efecte desitjat. L’insurgent descobrirà aviat que en compte de rebre l’absolució imaginada, la seva confessió serà, als ulls de la premsa corporativista, com un certificat de defunció per a ell i el seu projecte polític.

El fet increïble de tot això no és tant que l’establishment continuï utilitzant aquesta tàctica, sinó que les seves víctimes es prestin al joc amb tanta regularitat. Perquè la clau a l’hora de combatre aquesta forma de bullying mediàtic està en dues preses de posició molt senzilles i fàcils d’adoptar.

La primera és no reconèixer mai com a legítima i operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i això inclou l’acte de demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu moviment és ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.

La segona cosa requereix la superació de l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives. I és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització.

Em sembla lamentable que encara hi hagi poques persones en els cercles sobiranistes a Catalunya que entenguin plenament aquesta dinàmica mediàtica i que adoptin el recurs més efectiu de resoldre-la. Entre la gent que sembla que ho sap fer, el nom de Mireia Boya em ve immediatament a la ment. I en l’àmbit internacional l’actuació d’Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, ha estat absolutament exemplar.

En vista de tot això, doncs, com havia de respondre Quim Torra a la ‘controvèrsia’ que s’ha creat amb els seus piulets? Doncs dient amb tranquil·litat que estaria encantat de parlar-ne, però només en el context d’una conversa que comencés –és un dels molts exemples possibles– amb una anàlisi detallada de les amenaces velades de mort que va adreçar contra Puigdemont el portaveu del PP, Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.

Alguna pregunta més?

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb