La confrontació com a clarificació. També

  • Dir-se independentista avui, per primera vegada en la història, pot no significar res ni aclarir res respecte del tema clau, que no és ser independentista o no, sinó com 'esdevenir independent'

Vicent Partal
02.09.2020 - 21:50
Actualització: 02.09.2020 - 21:58
VilaWeb

És fascinant la capacitat que tenen algunes paraules de sacsejar i aclarir l’imaginari col·lectiu, de desbrossar el debat que, altrament, es fa complicat i feixuc. Això passa ara, per exemple, amb l’ús del mot ‘confrontació’. Quan el president Puigdemont el va fer servir en el seu discurs de Prada de Conflent no sé si intuïa que podria servir per a aclarir projectes, però és un fet evident que la seua irrupció en el discurs públic va aconseguint justament això.

Avui passa una cosa que fa deu anys era impensable: que pot reclamar-se independentista gent que vota o milita des del PNC –o més a la dreta i tot– fins als CDR. I això per un costat confereix al moviment sobiranista una enorme ductilitat i una centralitat magnífica, però per una altra rebaixa fins a tal punt la precisió programàtica del mot ‘independentista’ que inevitablement es crea confusió.

Dir-se independentista avui, per primera vegada en la història, pot no significar res ni aclarir res respecte del tema clau, que no és ser independentista o no sinó com ‘esdevenir independent’. I és per això que la discussió i l’aclariment dels projectes han de nàixer més aviat dels suplements, dels matisos que hom de tant en tant inventa. Va passar abans amb l’expressió ‘unilateral’ i passa ara, però multiplicat per mil, amb l’expressió ‘confrontació’.

Puigdemont a Prada va proposar allò que va definir com una ‘confrontació intel·ligent’ amb l’estat espanyol i ahir el vice-president Junqueras li va respondre en una entrevista d’Europa Press. Cite textualment les seues paraules:

‘Si iniciem una confrontació amb l’estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar. […] Si volem resultats diferents haurem de preparar-nos millor.’

No cal dir que estic segur que tant Puigdemont com Junqueras, com tothom de fet, estan d’acord que cal preparar-se millor. I també estic segur que tots dos volen guanyar. L’escletxa, però, s’ha obert quan s’ha baixat al matís de la confrontació, o, si cal concretar-ho encara més, pel que fa a la hipòtesi de si anar cap a una confrontació en les condicions actuals portarà a una derrota o no.

I ací, quan arribem a aquest punt, la realitat és que ja no parlem de teoria i prou, sinó de conviccions. Conviccions que, sense cap mena de dubte, vénen molt marcades per la trajectòria i tot això que ha passat aquests darrers anys. Comprensiblement.

A partir del moment que es va decidir de proclamar la independència, el moviment sobiranista es va escindir en dos grans blocs que, d’aleshores ençà, ens han proposat camins diferents, amb resultats que ara ja podem apreciar que són també molt diferents.

He dit moltes vegades que la dicotomia creada entre anar a l’exili o lliurar-se als tribunals espanyols és el moment clau del procés, per les implicacions que té. Entre les quals una de tan transcendental i definitiva com reconèixer o no l’autoritat de l’estat espanyol sobre un parlament i un govern que ha proclamat que Catalunya ja no és Espanya. Aquella decisió, en aquell moment, va tenir una característica que ens va fer rodar el cap a tots: a banda i banda hi havia polítics de tots dos partits, cosa que dificultava enormement la clarificació estratègica.

Però a poc a poc sembla que es va obrint pas aquest esclariment, amb el decantament de cada grup per una de les tendències, encara que a l’interior de cadascun hi haja dirigents que són víctimes de repressió diversa.

Avui sembla difícil de discutir que un dels dos grans partits, Junts per Catalunya, ja posa l’accent en aquella decisió dels exiliats de no reconèixer l’autoritat de l’estat espanyol i, en conseqüència, proposa que la resolució del procés d’independència depenga exclusivament de les forces pròpies i de la capacitat de provocar un trencament que l’estat no puga frenar. Mentre que l’altre, Esquerra Republicana, posa l’accent en la voluntat de trobar, o forçar si cal fer-ho i es pot fer, una entesa amb l’estat espanyol, o amb aquella part de l’estat espanyol amb què et pugues entendre, que permeta de resoldre de comú acord el procés de Catalunya cap a la independència.

Com a teories, totes dues poden ser vàlides. Això ningú no pot negar-ho. Ningú de nosaltres no té la bola màgica que ens puga fer saber si estem en condicions de guanyar una confrontació o no o si mai hi haurà ningú amb qui negociar a Madrid el procés cap a la independència.

Ara, el temps va passant i és evident que els resultats de les estratègies que van marcar-se aquells dies posteriors a la declaració d’independència també comencen a ser sobre la taula, amb conseqüències fins i tot de caràcter personal. Ja no parlem tant en abstracte com parlàvem el 2018.

Per exemple, el poble de Catalunya va elegir Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a eurodiputats i Espanya, fent servir mètodes aberrants, ha maldat per impedir que tots dos ho siguen. De moment, ara com ara, se n’ha sortit en el cas de Junqueras. Però no en el cas de Puigdemont, per més que ho haja intentat. I això, que és un fet, i que no és cap fet aïllat, em sembla que modula i modera molt la rotunditat expressada per Oriol Junqueras sobre si es pot guanyar o no i sobre quina eficàcia té el fet de confrontar-se amb l’estat espanyol.

PS. Avui, passat ja l’estiu, tornen els debats dels subscriptors de VilaWeb. Per tant, de set a vuit –o, després, a la carta– podreu seguir a VilaWeb, YouTube, Twitter i Facebook el debat que farem amb el diputat de la CUP Carles Riera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any