La conformitat que ara es porta

  • «Si no ens referíssim a la llengua o, més concretament, a la nostra llengua, que ben sabem que és camp obert a especulacions i pontificacions sense manies, potser ens sobtaria que, des de la suposada modernitat, s’apel·lés amb tantíssima vehemència al deixem-ho estar tal com està.»

Núria Cadenes
22.07.2020 - 21:50
Actualització: 22.07.2020 - 23:19
VilaWeb

És més vell que l’anar a peu. I conegut. Si n’hagués de fer resum potser quedaria així: aquella tendència del segle XIX que es contraposava a l’academització. Com si el català se’n pogués estar, de la norma i l’acadèmia. El català especialment. No sé si únicament però sempre especialment. El català més que cap altra llengua en el món.

L’argumentari es va desplegar justament contra la pretensió d’establir normes ortogràfiques comunes, de donar a la llengua eines per a la seva concurrència en igualtat amb la resta de llengües modernes, eines per a evitar que l’abassegadora interferència del castellà la deixés reduïda a un accent, una romanalla, una nostàlgia digerible.

Cíclicament, torna el, diguem-ne, debat, amb nivells d’argumentació i d’ocurrència diversos: fer ‘fàcil’ el català, aplanar-lo, treure-li els accents gràfics, jo què sé. És curiós (o significatiu) que també ho faci emprant exactament la mateixa expressió que ja van encunyar els barbuts i segurament benintencionats (cap pretensió, aquí, de jutjar les intencions de ningú) prohoms del dinou, aquella coneguda divisa que diu ‘el català que ara es parla’.

Més enllà del fet que el català que es parlava en temps de la disputa primigènia seria vist avui pels actuals adalils del seu eslògan com a cosa antiga, passada, reduïda o, per escriure-ho en una simpàtica expressió de moda manllevada de la llengua que mai va ser d’imposició sinó de trobada (i que cal pronunciar també a la seva manera, no em sigueu ara comarcalistes), viejuna, més enllà del fet que acceptar la dicotomia llengua viva / llengua amb norma ja seria jugar amb cartes marcades, més enllà també de la simplificació que amaga l’expressió sinònima que es refereix a ‘la llengua del carrer’ (ara no recordo a qui ho vaig llegir o sentir, però la resposta a la facècia m’ha quedat ben gravada: ‘…del carrer? De quin carrer?’), més enllà d’alguns altres més enllans, hi ha una qüestió que, per moltes voltes que hi faci, per molt que hi rumiï, no aconsegueixo d’entendre: l’apologia de la conformitat que, a la pràctica i com a valor, impregna el polsós ‘el català que ara es parla’.

Vull dir que, si no ens referíssim a la llengua o, més concretament, a la nostra llengua, que ben sabem que és camp obert a especulacions i pontificacions sense manies, potser ens sobtaria que, des de la suposada modernitat, s’apel·lés amb tantíssima vehemència al deixem-ho estar tal com està. Encara que ens consti que sigui cosa estrafeta o grapejada, encara que es pugui corregir o polir o millorar, deixem-ho tal com està ara.

I no, no ho entenc.

Diria que la voluntat hauria de ser sempre, i en tots els camps, millorar. Sense obsessionar-s’hi, d’acord, però millorar. Dur-ho a la pràctica sempre que es pugui, assumir també que no sempre s’aconseguirà però, sobretot, mantenir viu l’esperó, l’aspiració de millorar.

Millorar.

És que l’opció contrària, a més a més, ens deixaria retratats com cigronets fent tristament xup-xup en un caldo de mediocritat: ni aprendre res ni aportar res ni res de res de res, relliscar només per la vida sense deixar-hi ni tan sols el rastre que sí que marca el pas d’un caragol.

I sí, tibar la corda i ajudar-nos a avançar, no resignar-se és funció de l’art i dels mitjans de comunicació i dels comunicadors als mitjans i de la literatura i de les escoles i dels mestres d’obra i dels músics i dels pagesos i de tothom. No pas l’única, però n’és funció. Per això és tan trist veure com, en el cas de la llengua, n’hi ha que alcen la bandera del deixem-ho estar. Inconscientment o a consciència, que de tot hi deu haver. Tractant-nos, a la resta, a més a més, amb aquella condescendència, amb aquell pensar que mai no n’aprendrem. Que no millorarem. Que no ho volem fer. Que no ens en sentim.

Fa un temps, en un text que havia escrit, hi repetia un parell de vegades el mot ‘embalum’. No em pregunteu per què. Perquè m’agrada. Perquè ell mateix sembla una cosa grossa, així com sona. Pel que sigui. El cas és que qui el corregia, la Carme Geronès, una persona que de català (i d’anglès) en sap un niu, em va proposar de canviar un embalum per un fato. Feia tant que no ho sentia, fato, que ja no me’n recordava. Fato! Oitant! Quina alegria! I quina sort que no em prengués per algú que es conforma amb el poc que té, amb la repetició còmoda d’embalums. Ara, gràcies a ella, a aquesta petita empenta, he tornat a posar-me el fato en circulació.

És clar que, si en comptes de la Carme Geronès el text hagués topat amb algun predicador de la conformitat, m’hauria esborrat els embalums i hi hauria posat ‘bultus’.

Però aleshores no s’hauria entès res. Ni jo hauria deixat que ho fes.

Il·lustra aquest article un intens retrat de Joan Oliver. És per una citació que hi vull incloure, ara al final, d’aquelles d’autoritat, amb el pes i la força del poeta irreductible. Escrivia Oliver, en una carta al seu amic Xavier Benguerel: ‘La cosa ha arribat a uns extrems, que una persona que parli amb certa puresa relativa el català desentona i queda com un liró.’ I sembla en negatiu però no. Perquè la carta és de l’any 1948. Del 1948! És a dir, que ja en aquell temps podia semblar que els abanderats del catanyol imposaven la seva majoria. I que sabem que no se’n van sortir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any