La Catalunya d’en Youssef i la celebració dels afeccionats del Marroc

  • No cal triar entre Catalunya i Marroc, no és qüestió de “nosaltres” i els “altres”, es pot ser català i dir-se Youssef

VilaWeb
Alaaddine Azzouzi
07.12.2022 - 21:40
Actualització: 08.12.2022 - 12:28

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Llenya al moro” va ser tendència a Twitter mentre va durar el partit de futbol entre Espanya i el Marroc. No és cap casualitat. No tan sols perquè part de la identitat espanyola és construïda basant-se en l’odi al moro, sinó perquè feia dies que l’espanyolisme ultra adobava el terreny per al racisme, tot reivindicant la Reconquesta i enaltint personatges com Don Pelayo, el Cid Campeador i Francisco Franco. També es va desplegar una campanya mediàtica intensa per a titllar els marroquins de violents. L’extrema dreta es fregava les mans tot esperant que hi hagués aldarulls després del partit. Tanmateix, els únics que feien una crida a enfrontar-se als carrers eren els grups ultres de futbol Frente Atlético i Ultra Sur de Madrid. El partit ultradretà Vox s’hi va afegir i va dir en un piulet hores abans del matx: “Mucho más que un partido. Vamos España. A por ellos!”

La realitat va desmuntar tots els esquemes de l’espanyolisme. El Marroc va guanyar gràcies al gol de penal d’Achraf Hakimi, nascut en una família humil de Getafe. Hakimi va decidir de no jugar amb la selecció espanyola, i potser el racisme hi va tenir alguna cosa veure, car ningú jugaria amb un país que l’odia. Així mateix, la celebració de la diàspora marroquina va ser alegre i pacífica gairebé a totes les ciutats: París, Madrid, Amsterdam, Milà, Gaza, Trípoli i per tot el món àrab. A casa nostra, on viuen uns 300.000 marroquins sense tenir en compte els nacionalitzats, l’afecció del Marroc va celebrar la victòria amb càntics, crits, bengales i música. Els veïns van sortir als carrers de ciutats com Barcelona, València, Mataró, Perpinyà, Palma, Manacor, Terrassa i Salt.

Les imatges de convivència i festivitat van fer molt de mal a l’espanyolisme ultra. Tant, que en absència d’aldarulls, se’ls van inventar. El propagandista de l’extrema dreta Javier Negre va escampar la notícia falsa d’un suposat incendi provocat per marroquins a Parla, a Madrid, i en va sortir escaldat. L’ajuntament del municipi el va desmentir i va dir que el foc al Gran Basar Xinès de Parla havia estat accidental. El consistori va remarcar que la celebració era pacífica. “Només alimentes l’odi”, va dir el batlle a Negre en un piulet.

Però el punt més important de les celebracions d’ahir és com Catalunya va descobrir una altra Catalunya. O més ben dit, com Catalunya es va descobrir a si mateixa. A Barcelona, els afeccionats d’origen marroquí van triar un lloc molt especial per a celebrar el triomf: la font de Canaletes, escenari habitual de celebració del FC Barcelona. I fins i tot hi van aixecar un castell. Hi havia milers de persones, homes i dones molt joves, de molts orígens. Hi havia banderes d’Algèria, el Marroc, Tunísia, Síria, el Senegal i Palestina. També hi havia alguns catalans “blancs” que es van afegir a la festa. Tothom hi era convidat. Fins i tot l’actor, guionista i director Joel Joan s’hi va afegir.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joel Joan (@joel_joan_oficial)

Va ser un fenomen sociològic impressionant. Per a tota aquella gent, bona part de la qual d’origen migrant i de família humil, la victòria del futbol era una alegria entre molta misèria, i tenien tot el dret de celebrar-la. Ahir va quedar clar que quan desapareix l’odi i els prejudicis, queda l’entesa i la convivència. La personificació d’això és en Youssef, que ho va explicar a Betevé en una intervenció que ja és viral: “És impressionant, això passa una vegada a la història. Nosaltres tenim molt de cap, sabem on som, que som a Catalunya, i que sortirem a gaudir-ne amb seny. És el que fem sempre. Estem molt contents, espero que això no s’aturi. Gràcies a tots els catalans, que accepten que nosaltres també gaudim d’aquesta festa i que en gaudeixin amb nosaltres. Free Palestina, sempre!”

La intervenció d’en Youssef s’ha fet viral, precisament, perquè trenca molts prejudicis. Sap greu, perquè sembla que s’hagi de justificar per sortir al carrer a celebrar la victòria del Marroc, i en té tot el dret. Però el seu discurs, tot i ser breu i simple, és molt pedagògic. Molta gent esperava aldarulls al carrer i imatges violentes dels marroquins. Però es van trobar amb en Youssef, celebrant el resultat a Barcelona, tranquil·lament, sense fer mal a ningú, ballant, cantant i atenent els mitjans catalans. Llavors es feren miques totes les idees preconcebudes. I com en Youssef, milers més. Bona prova d’això és que els periodistes de TV3 i Betevé que hi havia a Canaletes estaven envoltats tota l’estona de joves que volien parlar i dir-hi la seva. Joves que tenen molt a dir i que sovint queden exclosos dels mitjans i de la societat, relegats als barris perifèrics on viuen. I és per això que Catalunya no es coneix a si mateixa. La gran lliçó d’ahir és que la Catalunya del Youssef existeix i no la coneixem prou. No cal triar entre Catalunya i Marroc, no és qüestió de “nosaltres” i els “altres”. Es pot ser català i dir-se Youssef. La clau per a eradicar el verí que vol inocular l’extrema dreta és, precisament, promoure la inclusió entre catalans, siguin d’on siguin.

Dit això, és important que l’esdeveniment sociològic d’ahir no emblanqueixi en cap cas la competició del Mundial de Catar ni tampoc el règim marroquí, que està acostumat a vulnerar drets humans i oprimeix el Rif i el Sàhara Occidental. Només la dada que hi ha més de tres milions d’emigrants marroquins al món, segons l’ONU, ja indica que alguna cosa falla al país. Però el règim és una cosa i el poble una altra. Mentre el rei del Marroc sortia a celebrar el triomf de la selecció, al Rif va haver-hi manifestacions per a exigir l’alliberament dels seus presos polítics. Aquesta setmana, a Rabat hi ha hagut una manifestació multitudinària convocada per forces progressistes contra la pujada de preus, la pobresa i la manca de llibertat. I ahir, els jugadors del Marroc van enviar un missatge al monarca quan van onejar una bandera de Palestina un cop acabat el partit. Mohamed VI va normalitzar relacions amb Israel el 2020, un fet que per a bona part de la població marroquina és una traïció.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes