capucheta vermeya julià de jòdar

El dia de la Mercè del 2006, convidat per Institucions Penitenciàries, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una vetllada literària a la Model de Barcelona, on els presos van organitzar una representació de diverses escenes i esquetxos, dels quals es destacava un conte explicat pel seu autor, Joaquín Talavera Sinta: ‘La Caperucita Colorá’. L’original transcorria al barri de les ‘3000 viviendas’ de Sevilla, i la mossa i el carter acabaven fent el vermut a Triana. Així va sortir publicat, en la llengua espanyola original, a la meva columna de l’edició catalana d’El Mundo (‘Entre barres i reixes’, 3 de novembre de 2006). Com que l’afer de l’escola Tàber ha suscitat grossa controvèrsia entorn dels contes infantils, m’he permès de portar aquí la revisitació del conte immortal, mentre procuro de recuperar la relació amb el seu autor, que a hores d’ara desconec on nia. En aquesta versió catalana, tot transcorre a la Trinitat Nova i acaba a Sant Andreu, on la Capucheta Vermeya (‘Color blava e vert fortifiquen la vista corporal en veer, e color vermeya enfortex coratge d’om’) i el seu carter salvador fan el vermut al Versalles. Perdoneu les moltes faltes.


«Una vegada n’era una nena anomenada Capucheta, que vivia a Nou Barris.

Li deien la Capucheta Vermeya perquè sempre portava un clavell vermell al cap.

Feia un any i mig que treballava en un bar de tapes. L’amo no li feia contracte, tot i que sempre li prometia que ho anava a fer.

I la Capucheta Vermeya aguantava perquè havia de col·laborar amb els gastos de la casa.

Vivia amb la seva mare, l’Azucena, en una barraca vora el Besòs.

El pare era camioner i passava molt de temps fora de casa. Un bon dia, amb l’excusa d’anar a comprar tabac, les va abandonar per sempre.

Un dia, mentre era a la feina, li va trucar la iaia:

—Capucheta, necessito que em compris arreglo i unes pastilles d’avecrem per al putxero.

—Iaia, no tinc diners, ja saps que l’amo del bar no em paga mai el que em deu.

—Ja ho sé, filla. Però, amb la paga tan petita que tinc, no et puc donar res.

—Està bé, iaia, li demanaré un adelanto a l’amo.

La Capucheta va parlar amb l’amo del bar i li va donar vint euros. Ella volia ajudar com fos l’àvia, perquè estava malalta d’Alzheimer i necessitava que la cuidessin.

Quan va sortir de treballar, va agafar el cistell, el va penjar de la bici i se’n va anar al Mercadona.

Pel camí, la va aturar un desconegut i li va dir:

—Hola, amor meu! Jo sóc el teu llop.

—Qui és vostè? No el conec.

Ell li va tornar a preguntar:

—On vas tan bufoneta, amb la teva bicicleta tan roseta?

—Deixi’m, va dir la Capucheta—. I va sortir corrents.

L’home la va seguir i va arribar al Mercadona. Allà, s’hi va fer passar pel caixer.

Quan la Capucheta anava a pagar, l’home li va preguntar:

—On porta la compra? Vol que la hi portem a casa?

Ella li va dir on vivia, sense saber que era l’home que l’havia assaltat pel carrer.

La Capucheta se’n va anar tan contenta a casa de la seva iaia.

L’home va sortir corrents, va agafar un taxi i va arribar a casa de l’àvia abans que la Capucheta.

Quan va arribar va tocar el timbre.

—Qui és?, va respondre l’àvia.

—Sóc el lampista—, va dir l’home, mentint.

—Ah, passi, passi.

Quan va obrir la porta, l’home va atacar l’àvia, la va emmordassar i la va tancar a l’armari.

Es va ficar al llit de l’àvia a corre-cuita i va tancar el llum.

Quan la Capucheta Vermeya va entrar a la casa, l’home, amb veu de dona, la va cridar i li va dir:

—Vine, filla, fes-me un petó, que sóc la teva iaia…

La Capucheta s’hi va acostar i quan li va fer un petó li va dir:

—Àvia! Com raspa la teva barba!

Aleshores, l’home es va abalançar sobre ella i va intentar abusar-ne.

En aquell moment, va passar a prop el carter i, com que va sentir crits, va trucar dos cops a la porta, però no van respondre.

Va abatre la porta i quan va veure l’home li va clavar un cop de puny i després va trucar a la policia.

La Capucheta, que havia passat molta por, va voler agrair al carter allò que havia fet.

Per això, el va invitar a fer uns pintxos i unes canyes al Versalles.

I així va començar la seva història d’amor.

I vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb