La congressista Ocasio-Cortez ho vol tenir tot

La congressista i plausible candidata demòcrata a les presidencials dels EUA Alexandria Ocasio-Cortez (AOC) s’ha fet viral a les xarxes per haver-se punxat hormones per a extreure’s i congelar els òvuls. El procediment serveix per a postergar la maternitat, tot i que Ocasio-Cortez ja té trenta-sis anys. Dies després, la candidata ha anunciat la fi de la relació amb el seu promès. Al vídeo en resposta als comentaris denigrants que havia rebut, ha dit una cosa que m’ha cridat l’atenció i que potser fins i tot la pot beneficiar electoralment: “No ho podem tenir tot, però podem tenir moltes coses.” Puc intentar ser presidenta i puc intentar ser mare, seguir tots els meus somnis: això és Amèrica. És un enfocament que diria que comparteixen tots els nord-americans de qualsevol espectre polític.

Ocasio ha encès el debat del mercat de la reproducció assistida també a les nostres xarxes. Aquí, com no podia ser altrament, atès el neguit socialista que ens propulsa sempre a debatre el sexe dels àngels, la qüestió ha girat entorn de si el sector és explotatiu i neoliberal. Ho és, evidentment. En totes les variants, la reproducció assistida és un negoci molt lucratiu. Els beneficis de les clíniques creixen al ritme de la desesperació de les dones que, com la congressista demòcrata, també ho volem tenir tot. L’oferta pública quant a la congelació d’òvuls és inexistent, i respecte a uns altres procediments també és força limitada.

Les llistes d’inseminació artificial –el procediment més senzill– funcionen de pressa si t’hi poses abans dels trenta-cinc, però per a les fecundacions in vitro, majoritàries sobretot en aspirants a mares més grans, la llista d’espera és llarga. A més, mai no hi ha garanties d’èxit a l’hora de tenir un fill. Les clíniques et venen l’estatística i, si tens ganes de ser mare, els la compres. A la privada, el preu és força alt, les extraccions d’òvuls –per a congelar-los i provar l’embaràs més endavant o per a fer una in vitro i provar-ho ara– són molestes i doloroses, sobretot per l’efecte de les punxades que AOC s’ha fet davant la càmera.

Més enllà de la congelació, la reproducció assistida inclou uns altres procediments que varien segons les lleis de cada país. L’estat espanyol és una destinació de turisme reproductiu perquè les clíniques tenen bona relació qualitat-preu i perquè la llei de donacions de gàmetes espanyola és anònima, permissiva i encabida dins el paraigua trampós de les “donacions”. Als EUA, en canvi, el semen i els òvuls i els embrions es compren i es venen a cara descoberta. Per tant, a banda ser una indústria que ha crescut en el context “neoliberal”, la reproducció assistida també és un camp de mines bioètic. Quins gàmetes anònims associes, a l’hora de crear un ésser viu nou? Quins tics del donant de semen o la donant d’òvuls anònima perduren en els fills desconeguts? És lícit d’amagar als nascuts per reproducció assistida els orígens, si es dóna el cas? No t’obliga ningú a dir la veritat. Finalment, la creació i selecció d’embrions al laboratori és la cosa més semblant a jugar a ser Déu: què n’hem de fer, de l’edició d’embrions? I de tots els embrions que “sobren” dels procediments de reproducció assistida?

Les tècniques de reproducció assistida fa vint anys que estan en auge. Un embriòleg
entusiasta em va dir, mentre escrivia El preu de ser mare, que la cosa ideal seria que tota parella heterosexual que busqui una criatura ho fes a la clínica. Ens estalviaríem moltes malalties recessives mitjançant la selecció i de gàmetes i òvuls primer i d’embrions després. Això serveix, em va explicar, per a comprovar la compatibilitat genètica i aconseguir el millor resultat possible. A diferència de l’embriòleg, Pere Barri, un dels homes que ha fet més in vitros durant la vida, va concloure una entrevista que li vaig fer dient-me que la millor reproducció era la natural. Els treballadors del gremi són uns entusiastes de la vida, s’ha de reconèixer que estan compromesos amb la creació de tanta canalla com sigui possible. En tot cas, la reproducció assistida reobre l’abisme de si som més per biologia que per
educació o cultura. Potser caldria que existissin bancs de semen i d’òvuls públics sense anonimat. Però aquí entra en joc la llei de l’oferta i la demanda i, sense anonimat –si un major d’edat pogués contactar amb tu i dir-te que ets el seu pare o mare–, no hi hauria oferta. Per una altra banda, fins a quin punt els estats s’han de fer càrrec de corregir la natalitat? Els hauríem de concedir també això? En el fons, és evident que hauríem de tornar a la reproducció natural en edats plausibles, però cadascú arrossega els seus problemes.

Les llistes per a inseminar-se abans dels trenta-cinc anys a la sanitat pública són curtes perquè a aquesta edat les dones, com Ocasio-Cortez, encara esperen tenir-ho tot. Us parlaran de l’habitatge, de la carrera professional, de viure pitjor que els nostres pares. És mentida. Sobretot, necessiten un home que els faci el pes i que els ho proposi de veritat, i la resta vindria tota sola. Però l’amor és rar i les distraccions són variades, i algunes dones prefereixen de renunciar a ser mares abans de fer-ho soles o de fingir que respecten el pare dels seus fills. Ocasio-Cortez ja devia fer un temps que no respectava el seu home. A més, és clar, vol ser presidenta dels Estats Units –potser per això li costava de respectar-lo, però això és cosa d’ells dos. En tot cas, les dones ens hem conxorxat, lluita i gesticulacions feministes a banda, per conquerir l’amor romàntic. La realització professional i personal, i la parella, i la família nuclear i la tribu àmplia. De fet, no hi ha res més feminista que exigir-ho tot. És ingenu, però és una conxorxa mundial i no hi ha marxa enrere. Hi ha molts més factors, i tant! Necessitem pisos assequibles i feines dignes, repartiment de les tasques de la llar i menys televisió per cable. Però el rei dels factors és la demanda tossuda d’amor. Sobre la postergació de la maternitat i el descens consegüent de nounats, la reproducció assistida només és una tireta per a tapar la ferida.