La campanya de la gent

N’estic convençut que la gent no fallarà. No ha fallat mai i no té cap motiu per defallir, justament ara. Malgrat les aparences, la feblesa dels adversaris és palesa. Per això extremen la violència i les provocacions. Perquè saben que el seu temps s’esgota. I els polítics del bloc català, continuen pensant què faran. Fins a cert punt comprensible, que encara tenen candidats tancats a la presó. Però és fantàstic veure com tots van al darrere de la gent. Procurant no quedar endarrerits.

Ui ui ui; “els tres partits polítics que avui ENCARA representen oficialment l’independentisme” … ho he llegit be “ENCARA”?. D’acord que si jo hagués de votar en plena consciencia i convenciment, no ho faria per cap d’aquests tres, sinó per un altre que fos una mica mix d’aquests tres i fins i tot una mica més enllà, un partit que posés sempre i en tot lloc el servei al país per davant de l’enquadrament ideològic, un partit que no li fes vergonya posar l’adjectiu “nacionalista” al seu nom i les seves sigles, un partit que adoptés l’honestedat interna i la renovació constant de dirigents de la CUP sense el seu encasellament ideològic, etc… Però diria que encara no estem en aquesta fase. De fet, diria que després de la desfeta de final d’octubre no tenim ni p___ idea d’a quin cony de fase estem, ni tenim cap tàctica ni cap estratègia. Tan sols tenim, com de manera encertadíssima descriu el Vicent, “el volcà que tremola per sota”. No deixem que s’apague.

Com no estar d’acord amb la tesi ? Com no compartir la determinació plena de dignitat de la gent que fa front al feixisme desencadenat?

I malgrat tot… els números no m’acaben de sortir. No és pessimisme. És autoprotecció davant la il·lusió de que guanyem el 21-D, per escons, fins i tot per vots… i tornem a topar amb el mur de la força de l’estat i del suport còmplice de la comunitat internacional a l’statu quo. Potser tenim 69, 70 71 diputats, potser tenim el 51% dels vots. Guanyarem, no haurem fet ni un pas enrera, però haurem de jugar molt bé els trumfos perquè poguem consolidar les estructures que les darreres setmanes ens han desballestat. Ànims, força, encert…i molta paciència.

Per parts: 1) Reconec que no acabo de saber massa què fer amb el PDECat, ERC i la CUP. Ara mateix estan empatats en mèrits i demèrits, i una cosa divertida a fer seria repartir el vot “indepe” en tres parts iguals en el moment de votar, ell a ERC, ella a la CUP i l’avi al PDECat; 2) reconec que no vaig anar al concert, i els que m’heu anat llegint sabeu que la raó no va ser política (a nivell polític l’ANC ho està fent molt bé) sinó purament musical (reconec el mèrit als grups de tocar gratuïtament, però la meva lleialtat és amb el sotabosc, un sotabosc que no va poder tocar ni demanant-ho, i a mi em reca); 3) estiguem molt alerta perquè INDRA tornarà a encarregar-se del recompte i em temo el pitjor, tot i que alhora tinc l’esperança que la tupinada sigui tan escandalosa que no es pugui ocultar; i 4) això sí, mentre Juncker sigui president de la Comissió no farem res, tot i que desitjo moltíssima sort als que vagin a manifestar-se a Brusel·les.

Les eleccions del dia 21 no podran ser normals perquè tenim polítics presents a les llistes que han estat a la presó durant molts dies i perquè n’hi ha d’altres que són a l’exili denunciant un estat dictatorial i per aquesta raó els polítics sobiranistes catalans estan fent mans i mànigues per presentar unes llistes potents i arribar a acords. No és una tasca fàcil perquè ara es presenten individualment i cadascun vol posar l’accent en els seus principis tot i que volem creure que en el fons estan pensant en el futur del país. Això estic segur que passarà i arribarà a bon port però davant d’aquesta contesa electoral el paper i la determinació de la gent serà essencial i transcendental. Aquesta gent ja va parlar abans i ho està fent contínuament ara i per això podem pensar que anirà a votar pensant en el futur de la nostra nació en clau independentista majoritàriament, votant alguna de les tres llistes que s’hi presenten i al final del dia recomptarem. L’opció sobiranista hauria de treure un resultat incontestable per dir a Espanya, a Europa i al món que Catalunya, malgrat totes les agressions físiques i judicials, i amb l’assetjament de la majoria de mitjans de comunicació espanyols o catalans espanyolistes, la gran majoria de la nostra ciutadania continua essent partidària de la República Catalana. I ja veurem què faran aquests actors de fora davant d’aquesta decisió que els interpel·larà.

Jo ho veig així. En aquestes eleccions hi ha tres possibles resultats:

1) Victòria dependentista. Si aquest és el cas, ja ens podem preparar. La represió que hem vist fins ara no haurà estat res. Arrasaran el país. Acabaran d’endur-se les empreses, tancaran TV3, transformaran les escoles en centres d’adoctrinament espanyolista al més pur estil franquista, perseguiran el català, modificaran la llei electoral i la constitución per tal que els partits catalans no tinguin mai més cap possiblitat i l’autonomia pasi a ser un govern civil supeditat al gobierno, arruinaran les infraestructures…. En aquest cas ja ens podem preparar per passar a la clandestinitat i tornar a començar en una situació molt similar a la del franquisme.

2) Empat. Victòria independentista en escons però no en vots. Els comuns s’alienearan amb el blloc dependentista, els polítics més tebis dels partits independentistes proposaran pactar una derrora menys humiliant (que ells en diran via pactada), la represió i l’asfixia econòmica continuaran però salvarem l’escola i la TV3 encara que amb moltes ferides. En aquest cas l’agonia s’allargarà fins que hi hagi unes noves eleccions i s’arribi al cas 1 o 3.

3) Victoria independentista en vots i escons. En aquest cas Espanya haurà de triar entre demostrar que és una dictadura i que intenta controlar Catalunya en contra de la voluntad de la majoria dels catalans o ser una democracia i pactar una independència civilitzada. Segurament tirarà per la via de ser una dictadura. Llavors els polítics catalans no tindran més remei que posar damunt de la taula un pla d’acció per fer efectiva la república i aquesta vegada no es podran refiar només en les seves forces i els funcionaris. Hauran de recolzar-se en els voluntaris de la societat civil. Els voluntaris no poden ser coaccionats com els funcionaris amb expedients i pèrdues de salaris. A la que veguin que l’independentisme controla la situació i que davant hi ha la dictadura, els comuns s’apuntaran a caball guanyador i tan bon punt com l’economia espanyola se’n resenteixi i els creditors internacionals vegin perillar la solvència del deute espanyol faran passar Espanya per l’adreçador. En pocs messos tindrem una independència pactada i civilitzada.

Nosaltres triem quin escenari volem. Però pels polítics cagadubtes dels partits independentistes la pitjor jugada que els podem fer és votar-los massivament i obligar-los a tirar endavant. Qualsevol altre resultat seria una catástrofe pel país però una situació molt còmode pels cagadubtes dels partits independnetistes.

Fer cròniques del que passarà el dia 21-D, ho veig com un exercici força estèril i a nivell personal em neguiteja. És més profitós l’article d’en Pere Cardús de les 5 incognites… Tornant al tema, la gent bascula entre la lluita ferma, serena contra la repressió amb la voluntat republicana intacta; i aquesta absència de directrius, no tant en l’àmbit de la lluita contra el 155, que n’hi han, com explica Vicent, sinó en marcar les pautes d’un camí definit de la construcció de la República. Aquesta falta de claretat en una situació tan complexa, planeja sobre els partits però també sobre l’ANC, OMNIUM, etc. Per tant, la gent, votarà més aviat reactivament contra l’estat de setge, per la democràcia, que no pas per saber on anirem ni què farem. I per això em sembla un vot molt sòlid.

L’espada de damocles, que empreocupa (estic amb l’opció de la victòria) , és que les forces republicanes que guanyin el 21-D considerin dues opcions, dos camins: República o retornar al punt del 27-S, recuperant les institucions i derrotant la repressió. Perquè no hi pot haver la una sense l’altra. Això ens podria dividir definitivament, activant el partidisme que de moment només s’apunta.

Penso en un possible govern de concentració de les tres formacions que teixegin una sola estratègia post 21-D. Com diu en Pere Cardus no cal comptar amb els “equidistants”, que són còmplices vergonyants de l’unionisme feixista.

M’agradaria reprendre el tema que toca el senyor Oller: «…si jo hagués de votar en plena consciencia i convenciment, no ho faria per cap d’aquests tres, sinó per un altre que fos una mica mix d’aquests tres i fins i tot una mica més enllà, un partit que posés sempre i en tot lloc el servei al país per davant de l’enquadrament ideològic.»

L’única llista legítimament democràtica era la reedició de JxSí, però com que això no ha estat possible no tinc clar què votaré. Qui més ha intentat de fer una candidatura unitària és el president. Però sé com sóc i em costarà moltíssim votar la dreta. Sí, és veritat, no sóc gaire generós.

Com a animal d’esquerra radical, hauria de triar la CUP. Però què voleu que us digui, en qüestions nacionals no me’n fio gaire, tot i que ara no tenen més sortida que ser conseqüents amb el moment. I per què no voto ERC…?, doncs perquè s’han passat de partidistes, de sectaris, anant pel seu compte quan sabien, com ho sap tothom, que matemàticament és millor una llista que no pas tres. Vegeu, si us plau, el fragment de l’article d’ A. Duran que ho explica força bé:

“…Y si no hay razones más profundas, sometamos los últimos resultados autonómicos a una simple prueba aritmética y veremos que ocurrió en el 2015. En esas elecciones los resultados en voto popular y escaños fue el siguiente:

JxSí 1.620.973 votos 62 escaños
CUP 336.375 votos 10 escaños
CSQP 366.494 votos 11 escaños
UDC 102.870 votos 0 escaños
C’s 734.910 votos 25 escaños
PSC 522.209 votos 16 escaños
PP 348.444 votos 11 escaños

De aquí podemos extraer la siguiente conclusión: el sistema electoral favorece a los partidos que obtienen más votos, como puede comprobarse al dividir el número de votos por el de escaños obtenidos.

JxSí 26.144 votos por escaño
CUP 33.637 “ “
CSQP 33.317 “ “
C’s 29.396 “ “
PSC 32.638 “ “
PP 31.676 “ “

Hay que añadir que la hoy extinguida UDC, que obtuvo 102.870 votos, no tuvo representación por no alcanzar la cota mínima del 3% del voto popular.

En definitiva, cuantos más votos sumas menos te cuesta obtener un escaño. Elemental.

Las elecciones de diciembre son plebiscitarias y, aunque estarán sometidas a todo tipo de trampas urdidas por el Estado, contarán también con la atenta mirada de los observadores internacionales, que esta vez no están dispuestos a tolerar mayores engaños. Y no es por cuestiones de limpieza democrática, sino porque otro escándalo puede afectar a su credibilidad y a la de toda Europa.

Una lista única. Es la aritmética.”

Si voleu llegir ll’article sencer, el trobareu aquí: http://www.alfdurancorner.com/articulos/ES-LA-ARITMETICA-ESTUPIDO-2.html

Pel que fa als arguments de conveniència política, crec que eren tan vàlids els que estaven a favor d’una llista com els que en volien tres. Aquest és el meu dilema; si les autoritats franquistes m’ho permetessin votaria tres cops, però em temo que no estaran per la feina.