La bombolla de la tarda

  • «Saps què?, dedicaré el meu últim article de la temporada a les teves bombolles, li dic mentre passegem. Ah, per què?, em demana»

Tina Vallès
30.07.2020 - 21:50
VilaWeb
«La bombolla de la tarda són moltes bombolles.»

Es descalça, omple un bol amb aigua freda i un bon raig de sabó de rentaplats i surt al balcó. Aviso els veïns: que comença. Surten els bessons del costat, la veïna de davant i el seu pare octogenari, la nena filipina dels baixos intueix que en passa alguna i ens saluda, tot a punt. Submergeix les mans al bol, se les frega ben fregades i se les enduu unides davant dels llavis, bufa suaument i ja la tenim aquí, la bombolla de la tarda.
La bombolla de la tarda són moltes bombolles, fins que el bol es buida i el terra del balcó és un mar d’escuma de sabó relliscós, fins que la bombollaire acaba amb el davant de la samarreta xop, les ulleres esquitxades i els cabells ben esborrifats. La bombolla de la tarda no dura mai menys d’una hora i a dins hi cap tothom.

Hi ha un moment, quan ella agafa el bol i l’omple d’aigua i sabó, que penses que ja hi torna, que t’anticipes a la repetició i l’avorreixes, que penses que tu allò ja ho has vist i que sisplau no hi tornem, però la deixes fer i uns minuts després, quan li apareix aquell cercle brillant i transparent arran dels llavis, saps que la tornes a veure per primera vegada, la bombolla de la tarda.

Des del teu cap adult et demanes què té d’atractiu aquell ritu repetitiu d’acabar cada tarda amb els dits arrugats i la samarreta xopa, d’haver de fregar el terra del balcó dues i tres vegades fins que se’n van totes les llepissades de sabó, d’haver de recollir la roba estesa a cuita-corrents quan la bombollaire s’acosta cap a la cuina amb cara de bufar cabòries. Però el que queda del teu cap d’infant fa callar totes les veus madures que et ressonen per dins i centra tota la teva atenció en l’espectacle.

Perquè és un espectacle. Un espectacle d’una nena descalça, vestida amb una samarreta enorme i vella i els cabells mal recollits amb una cua de cavall torta i poc consistent, un espectacle a les seves mans, dins la seva calma, a l’interior de la serenor feta bombolla. Els seus moviments anant i venint del bol cap a l’estenedor buit que és un pentagrama de tres fils disposat a entomar notes transparents i lluents. Aquella manera de bufar amb prou força per fer créixer la bombolla i prou delicadesa perquè no esclati així com així. Aquells gestos repetits que són nous totes i cadascuna de les vegades amb aquella intenció renovada i fresca per a cada nova bombolla.

Totes les bombolles són la primera bombolla, les grosses que volen lluny, les petites que esclaten contra la barana, les que s’enlairen cap al terrat, les que queden atrapades als fils d’estendre, les que gosen entrar a la cuina dels veïns.

Saps què?, dedicaré el meu últim article de la temporada a les teves bombolles, li dic mentre passegem. Ah, per què?, em demana. Li dic que em sembla un moment màgic, que de vegades em fa mandra l’enrenou que munta amb l’aigua i el sabó però que quan la veig tan concentrada bufant em passa tot. Em diu que en cada bombolla hi deixa anar el que sent: si estic contenta, ho fico allà dins, si estic enfadada, també, i així se’n va i jo descanso.

Seguim caminant callades, ella sé que ara està imaginant-se que bufa bombolles, jo penso en el que m’ha dit i li agafo fort la mà. Tinc ganes que arribem a casa i es posi la meva samarreta vella, agafi el bol i el sabó, es descalci i surti al balcó, tinc ganes d’avisar els veïns: ei, que farà bombolles de contenta i d’enfadada, sortiu tots. La sento que em diu: mare, quan arribem podré…? No li deixo acabar la frase i li dic que sí, que vull la bombolla de la tarda, que vull un agost de bombolles de totes les mides, que vull un estiu d’enviar lluny les que vagin plenes de preocupacions i de compartir amb els del nostre voltant les que van farcides d’alegria, que sí, que agafi la samarreta, el bol i el sabó, que fregarem les seves llepissades tantes vegades com calgui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any