La bilateral: el trencament impossible del cafè per a tothom

  • Els govern català i l'espanyol encarrilen el diàleg en la comissió que no ha funcionat mai tal com preveu l’estatut

VilaWeb
La ministra de Política Territorial, Meritxell Batet, i el conseller de Relacions Internacionals, Ernest Maragall, dilluns passat a Madrid.
Odei A.-Etxearte
29.07.2018 - 22:00

‘Durant set anys no ens hem mirat’, deia la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera. Els executius de Pedro Sánchez i Quim Torra comencen a trenar una nova volguda etapa de diàleg amb la comissió bilateral. L’ens es reunirà dimecres per primera vegada després de set anys. És l’òrgan de comunicació estatutari per excel·lència, el que regula la relació entre els dos governs al màxim nivell i que va ser víctima del desplegament impossible de l’estatut primer (abans i després de la sentència del Tribunal Constitucional) i del procés després. El govern de Torra s’ha refusat a recuperar-lo limitant-se a acotar l’ordre del dia a qüestions de gestió ordinària de l’autogovern. Hi ha inclòs la reclamació d’alliberament dels presos polítics i el referèndum. Dues qüestions que el conseller Ernest Maragall, president de la part catalana, considerava sine qua non.

El referèndum i els presos consten en la llista de temes a parlar amb una frase eufemística, amb una redacció que permet a tots dos governs de recuperar la taula bilateral sense que ni l’un ni l’altre hagin de partir de cap renúncia inassumible: ‘consideracions de la Generalitat sobre la situació política a Catalunya’ en ‘matèria de drets i llibertats’ i ‘en relació amb les vies de participació democràtica dels ciutadans catalans en les decisions sobre el futur polític’. Poder-ne parlar, diuen, ja és molt. El govern de Sánchez també vol abordar la participació de la Generalitat en els òrgans multilaterals. La cadira buida allà on se serveix el cafè per a tothom continua essent un símbol d’anormalitat que el nou president espanyol vol corregir.

Quan Duran llança la tovallola
El desglaç, set anys després d’aquella fotografia a Madrid amb Josep Antoni Duran i Lleida presidint la part catalana i Manuel Chaves l’espanyola. Els acords de l’última reunió, el 19 de juliol del 2011, van acabar essent lletra morta. Entre més, el deute reconegut de 759 milions de la liquidació de la disposició addicional tercera de l’estatut del 2008. Va omplir molts titulars i no va arribar mai. La bilateral no es va reunir durant els anys de Mariano Rajoy a la Moncloa, tot i els intents reiterats de Duran. El 2012, amb Soraya Sáenz de Santamaría com a vice-presidenta espanyola, fins i tot hi van posar data. Feia mesos que ho intentaven i al final sí: seria el 17 de setembre. La manifestació d’aquella Diada ho va canviar tot. L’any següent, Duran, cada vegada més allunyat del govern de la Generalitat i criticat per l’oposició, va cedir a Joana Ortega la presidència de la part catalana.

S’havia reunit per primer cop el 2007. Tan sols s’ha convocat vuit vegades, tot i que n’han de ser, pel cap baix, dues l’any i sempre que una de les dues parts ho demani, segons l’estatut. Les comissions mixtes i els grups de treball que se’n deriven aborden les negociacions sectorialment. La retallada de l’estatut i el procés van blocar la comissió, però la concreció dels traspassos derivats de la carta catalana van ser molt difícils d’esgarrapar a Madrid des del principi. El 2008, amb José Montilla a la presidència de la Generalitat, ERC denunciava el ‘blocatge’ del desenvolupament estatutari. ‘Si de l’estatut es desprenen 235 traspassos, ens hi podríem estar pràcticament un segle,’ denunciava aleshores el seu secretari general, Joan Ridao, constatant-ne la lentitud.

Les transferències i el telèfon vermell
Aquells primers anys d’aplicació de l’estatut, amb Joan Saura al capdavant de Relacions Institucionals, es van aconseguir algunes de les transferències importants, com la de la inspecció de treball o l’expedició i l’homologació de títols i estudis estrangers en ensenyaments no universitaris. Saura va fer una llista de quaranta traspassos i en va obtenir onze. El primer govern d’Artur Mas va considerar que només n’hi havia cinc de correctes, que sis més s’havien de renegociar i que vint-i-nou restaven pendents. Un dels que volia reconsiderar era el de Rodalies. S’havia acordat sense trens, vies, catenàries ni estacions. La dotació econòmica que havia d’acompanyar els traspassos també es va convertir en prioritària. En la comissió mixta d’afers econòmics i fiscals, el conseller Antoni Castells va pactar el sistema de finançament vigent, amb Pedro Solbes i Elena Salgado com a interlocutors principals. Després, el pacte va passar pel Consell de Política Fiscal i Financera i es va adaptar per estendre’l a la resta de comunitats de règim comú.

El magre resultat de la llista de Saura ja avançava què vindria després. Els traspassos es van aturar i la conflictivitat institucional entre els dos governs (amb el TC com un àrbitre que la part catalana avisava que era parcial) es va disparar fins a límits insospitats. Però, malgrat tot, sempre han tingut un telèfon vermell a disposició. Durant la primera part del mandat de Carles Puigdemont també es va reunir una bilateral soterrada: la subcomissió de seguiment normatiu, prevenció i solució de conflictes. Abans de la tardor més calenta s’hi van tancar tres acords per a ampliar el termini de negociació previ a la presentació de recursos al TC. El cas és que quan la negociació s’encarrila en la bilateral, s’amplia el període legal perquè els governs negociïn i el termini per a poder presentar impugnacions passa de tres mesos a nou. Ara bé, el conseller Raül Romeva i la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría només van signar un acord de pau sobre la interpretació d’una norma catalana. Era d’un decret llei de contractació pública per a aplicar la legislació europea. Després de l’estiu de l’any passat, fins i tot el telèfon vermell va perdre la línia.

Nova etapa: la represa
Meritxell Batet a una banda de la taula. Maragall, acompanyat de Pere Aragonès i Elsa Artadi a l’altra. La bilateral es reunirà dimecres al Palau de la Generalitat. Maragall i Artadi han preparat la reunió amb la ministra de Política Territorial i Funció Pública. Fa una setmana, Maragall i Batet es van reunir a Madrid. L’ordre del dia és llarg. S’actualitzarà l’estat dels traspassos. Parlaran d’inversions en infrastructures, d’educació, de llengua, de la conflictivitat competencial. La ministra ha dit que l’alliberament dels presos no la concerneix, que depèn de la justícia. Parlar és una cosa. Negociar, una altra. La primera bilateral després de la suspensió de l’autonomia s’ha convertit en un examen més per a la nova etapa que han obert els dos governs. Un nou temps en què es greixen els organismes estatutaris i la gestió ordinària de l’autogovern s’imposa amb discreció, sota uns discursos embolcallats de tolerància i una premissa acabada d’estrena: les discrepàncies de fons ja no emboiren el diàleg. Després de set anys, com deia Teresa Cunillera, el govern català i l’espanyol es tornen a mirar des d’una banda i l’altra de la bilateral.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any