La batalla dels quinze mesos: independència o confluència?

Després de formar govern, l’independentisme ha activat un compte enrere dels divuit mesos que en teoria delimiten la seva existència. El govern de Carles Puigdemont era creat per tal de posar el país a la porta de la independència en divuit mesos. Ho deia el programa electoral de Junts pel Sí i per això les eleccions es van convocar en clau plebiscitària.

Ja han passat tres mesos i ahir Iniciativa per Catalunya es va sumar a l’aposta. Parlant al congrés de la formació Marta Ribas, nova coordinadora amb David Cid va anunciar: ‘Queden quinze mesos per a guanyar les eleccions a Catalunya.’

Gràcies al congrés, ICV ha recuperat una mica de la seva presència, difuminada mediàticament després de la marxa sobtada de Joan Herrera i Dolors Camats i el debat sobre les anomenades ‘confluències’. En les tres eleccions recents s’ha presentat amb marques i noms diferents i amb resultats també ben diversos. A les municipals la victòria d’Ada Colau a Barcelona va marcar políticament la contesa, encara que CiU guanyés amb claredat al conjunt del país. La campanya de les eleccions catalanes va significar una gran frustració, perquè els resultats per a Catalunya Sí que es Pot van ser molt pitjors que no s’esperaven. S’havia fet una coalició improvisada amb Podem que no va comptar amb el suport de Colau. A les eleccions espanyoles, tanmateix, la clara victòria d’En Comú-Podem va revifar la moral i la decisió d’ICV, plasmada i mostrada al congrés d’aquest cap de setmana.

ICV pot guanyar les eleccions del 2017?
La frase de Marta Ribas expressa un desig, com és lògic, però també dibuixa un escenari possible. ICV es proposa, amb l’ajut dels partits afins, de passar de ser la cinquena força del parlament a ser la primera, només un any i mig després. El salt és molt gran. Entre els onze diputats actuals de CSQP i els 62 de Junts de Sí hi ha un abisme que no sembla senzill de superar tan ràpidament. Dins ICV, però, confien en l’impuls d’Ada Colau i Barcelona en Comú, amb el qual no van comptar en les eleccions passades i sobretot en la divisió de l’independentisme. Si CDC i ERC decideixen d’anar cadascuna pel seu costat, com tot fa preveure, podrien aniquilar-se l’una a l’altra i deixar la primera posició del parlament a la ratlla dels trenta diputats, molt més còmoda i assequible.

Però perquè això arribi a passar les eleccions espanyoles del 26 de juny –més que possibles– són clau. Igual com a les anteriors, els dos grups independentistes aniran separats i d’això se’n podrà aprofitar En Comú-Podem. En les eleccions passades, el grup de Xavier Domènech va aconseguir 12 escons i el 24% dels vots, mentre que la suma d’ERC i CDC en va aconseguir 17 i el 30%. El nombre d’escons del partit guanyador és el menor que ha permès la victòria en l’actual període democràtic, igual com passa amb l’Ajuntament de Barcelona, on mai un grup polític no havia governat amb tant pocs regidors.

Tanmateix, la incapacitat dels independentistes per a sumar no invalida les victòries de les confluències d’esquerra. Si guanyessin al juny, de les darreres quatre conteses electorals n’haurien guanyades dues amb claredat, les dues eleccions espanyoles, i una altra a la capital, Barcelona.

La clau de les eleccions del juny
Les eleccions del 26 de juny seran clau perquè evidenciaran qui recula i qui avança i serviran per a crear un relat. La sensació generalitzada és que l’independentisme va de baixa, sobretot per la mala gestió política que fa de la situació. Segons les enquestes d’opinió, la Via Catalana del 2013 va significar el punt culminant d’adhesió popular a l’independentisme i des d’aleshores hi ha una davallada constant. No hi ha, tanmateix, la sensació que aquesta davallada sigui substancial i definitiva. La distància entre els partidaris de la independència i els de l’estat federal es manté àmplia i això perjudica ICV i els partits afins, que han accentuat molt el seu distanciament amb l’independentisme, malgrat tenir partidaris de la independència a dins.

Un altre factor que influirà molt en les eleccions del juny serà la percepció de la ciutadania espanyola sobre tot allò que ha passat d’ençà del 20-D i principalment del paper de Podem. Les enquestes dibuixen un càstig electoral contra la formació de Pablo Iglesias, però ningú no sap fins a quin punt són fiables. Si a Espanya baixa la passió per Podem, a Catalunya això es traduirà molt probablement en una caiguda de la intenció de vot a En Comú. I si això passés, les eleccions per a les quals queden quinze mesos prendrien tota una altra dimensió, sens dubte, i el desig expressat per Marta Ribas fóra més difícil de realitzar que no sembla ara mateix.

Sigui com sigui, no hi ha dubte que o bé els independentistes guanyen o bé l’única força que pot derrotar-los sembla que és la coalició d’esquerra. Per això, l’eslògan d’ICV és més que justificat i la batalla, per tant, és servida.