D'esquerra a dreta: Eduard Planas i Krzysztof Charamsa durant la sessió de Zoom.

Krzysztof Charamsa (1972) és un teòleg polonès que va ser suspès del sacerdoci quan va sortir de l’armari i va declarar la seva homosexualitat. Durant anys havia treballat a la Comissió Teològica Internacional de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Després de múltiples obres teològiques, va explicar la sortida de l’armari al llibre La Primera Pedra (2017, Gregal). Quatre anys després publica una nova obra a quatre mans amb la seva parella, l’economista català Eduard Planas, en què parlen de manera positiva dels set pecats capitals, però també reflexionen sobre el paper de l’Església i aprofundeixen en la sortida de l’armari. Dos homes, set pecats (2021, Bellaterra) està escrit a manera de diàleg entre tots dos. VilaWeb va entrevistar la parella per Zoom divendres passat i van respondre des de Badalona, ciutat on viuen.

Eduard Planas, esquerra, i Krzysztof Charamsa durant la sessió de Zoom.

Per a la gent que no conegui Krzysztof Charamsa, qui és?
—Krzysztof: Sóc un capellà catòlic, feliç en una relació d’amor amb un home. Sóc un capellà realitzat humanament i religiosament. Capellà suspès per l’Església institucional que paga el preu de la pròpia consciència, de ser fidel i coherent amb els meus principis ètics i morals i les conviccions religioses, cristianes, catòliques. Avui sóc escriptor, conferenciant, i continuo amb la meva feina de teòleg i filòsof, però també de capellà. Perquè crec que ser capellà no és qüestió de rituals i cerimònies, sinó de donar testimoni coherent de la vida. La institució et pot obstaculitzar, però no pot anul·lar la teva identitat, que és la que compta.

El nom de Krzysztof, què vol dir?
—Krzysztof: En català és Cristòfol. Portador de Crist. Testimoni de Crist.

I qui és Eduard Planas?
—Eduard: Sóc economista i en el temps lliure em dedico a la lectura i a escriure. Treballo en la venda al detall.

Els economistes són els capellans d’ara?
—Eduard: Ha! Més aviat els endevins que ho intenten encertar tot i no encerten res.

On es coneixen el capellà i l’economista?
—Eduard: Al bar Zuric, de Barcelona, mitjançant amics d’amics. No va ser res de l’altre món. Veus una persona que t’agrada, t’hi apropes, comences a parlar.

Com ha acceptat la família de l’Eduard no tan sols que tingui parella gai, sinó que sigui capellà?
—Eduard: D’entrada espanta. Som en una cultura en què tot allò que és religiós, espanta. És un món molt desconegut. I ell no és un capellà corrent, sinó de la doctrina de la Fe. La Santa Inquisició d’ara. Els més de dretes, durs, doctrinaris i conservadors. Però amb el temps el coneixen, veuen que és una excel·lent persona i que no té res a veure amb la resta de capellans del Vaticà.
—Krzysztof: Ha! Home!

Quina feina hi fèieu, al Tribunal de la Congregació de la Fe?
—Krzysztof: Era funcionari. La Congregació de la Fe funciona com els serveis secrets: tenim arxius de persones, casos a estudiar. En defensa de la recta doctrina perseguim les persones i els seus drets. Hi ha processos contra teòlegs, estudis que volen sotmetre la societat i adaptar-la a la nostra visió contra les dones, contra els homosexuals. En els darrers temps, gran part de la feina de la Congregació és feina contra els drets humans de les dones i de les minories sexuals. Jo ja sabia com seria neutralitzat, i la meva sortida de l’armari també, perquè era testimoni de com es feia. Com es neutralitzaven les persones que tenen el coratge de dir “No” al sistema i anunciar-ho públicament.

Passem al llibre. A la introducció citeu un estudi a la revista científica Current Biology que diu que els nens educats en famílies religioses són menys altruistes que els educats en famílies laiques.
—Krzysztof: Per a mi és un fet trist. Significa que el projecte religiós (no tan sols catòlic, també protestant i islàmic) més que formar, deforma les persones, encara que es presenti com el lloc més apropiat per a salvar-se de qualsevol mal. Fa falta empatia a les religions. Moltes vegades veiem que persones que no tenen res a veure amb la religió són espirituals autèntics. Va passar amb la meva mare.

La vostra mare?
—Krzysztof: La meva mare, com jo, va fer un procés primer d’homofòbia (imposada en la nostra vida per una religió) a defensar després els drets humans, de les minories sexuals, de les dones. Quan defenses un dret obres els ulls als drets de tots. La meva mare ha pagat el preu més car per la meva sortida de l’armari. Un preu més alt que el meu. Ella va ser rebutjada per la societat polonesa, per l’església que abans la tractava de personalitat destacada i que era el centre de la seva vida social. Abandonada per tots. L’única persona que la visitava llavors va ser una metgessa atea que es va convertir en la seva millor amiga. I que la va assistir fins al darrer moment de la malaltia. Càncer. Jo em pregunto: “De veritat va ser el càncer que la va matar? O ella ja no tenia força per lluitar contra una societat catòlica perfecta?” Qui va estar al seu costat era una atea. Hem de ser agraïts per experiències com aquestes i cercar la humanitat on no la cerquem. La humanitat existeix i és bona. Són els sistemes que ens deformen.

I el vostre pare, com ho va viure?
—Krzysztof: El meu pare ens va abandonar molts anys abans. Oficialment, perquè no estava d’acord amb la meva decisió d’entrar al seminari. Paradoxal. Després de molts anys de sacerdoci, de descobrir la mentida que m’havia creat, i amb l’ajuda d’Eduard, una persona que t’estima i que és fonamental (sense ell el camí hauria estat diferent), vaig cercar moltes vegades el meu pare, però l’he trobat. No hi és, tot i que encara viu, no hi és.

Al llibre hi apareix aquesta frase, terrible, que us diuen dins l’Església quan sortiu de l’armari: “Nosaltres podem entendre un pedòfil, però no el teu cas.”
—Krzysztof: Això em van dir. Això et diuen molts capellans. A l’Església Catòlica som esclaus d’una antiga estigmatització de l’homosexualitat vista com un pecat, la deformació més horrible, la més inconcebible. Tota la resta de mals es poden justificar. Aquest, no. La pedofília a l’Església no és tan sols una decisió personal de delinqüents o malalts. És la conseqüència d’una moral puritana, repressiva, imposada durant segles. Quan t’han imposat que tot allò que té a veure amb la teva sexualitat és dolent (homo hetero o bi), i que ho has d’amagar tot, que tot pensament és pecat greu, que la teva existència depèn d’aquest pensament horrible, quan han inculcat a generacions senceres morals repressives, ho compenses d’alguna manera. Amb alcohol, amb diners. Molts ho fan amb violència. I entre elles, l’abús sexual contra menors. O contra dones, o joves vulnerables. La pedofília és la conseqüència d’un sistema moral.

Al llibre descriviu el fet de sortir de l’armari com una experiència religiosa. Mai tan a prop de Déu.
—Krzysztof: Ser coherent amb la teva identitat, per a mi ser homosexual, era també la superació de l’odi a mi mateix. Jo m’odiava. L’odi es va convertir en el meu amic, que seria amb mi fins al final dels meus dies. I havia de saber gestionar-lo. Odi i por. Trobar, retrobar l’acceptació, l’alegria, la llibertat, la pau de la identitat, per a mi va ser l’experiència humana més necessària i indispensable no tan sols per a ser un home, sinó per a ser religiós. El principi teològic diu que la gràcia, la fe, la relació amb Déu, necessita basar-se en la sana naturalesa. Sense la sana naturalesa cap construcció religiosa no funciona. La gràcia no et tocarà. A mi m’havien convençut que la meva naturalesa era deforme, pecaminosa, malalta, que havia d’amagar-la perquè en realitat la gràcia no em tocaria. Descobrir que la meva naturalesa és sana, que no prové de la meva tria, sinó d’un do rebut de la vida, de ser qui sóc, era una alliberació espiritual. Després de sortir de l’armari m’he convertit en un cristià i un capellà de veritat, autèntic. Al llibre parlo d’aquest moment místic de sortir de l’armari.

Eduard Planas, dreta, i Krzysztof Charamsa en una imatge d’arxiu (fotografia: EFE).

Frase del llibre: “Com a confessor que he estat us dic que les persones confessen, però no els seus pecats. Confessen els pecats dels altres.”
—Krzysztof: Aquesta va ser la meva experiència de confessor, sí. I aquest és un problema que també té l’Església, que es preocupa dels pecats del món i no dels seus. Denunciar l’altre em justifica a mi, pensa aquell que confessa. L’Església fa el mateix. Per exemple, fa denúncies, i ben fetes, sobre el canvi climàtic. Però això no justifica els pecats propis. El meu consell és deixar d’intentar corregir el món i corregir-nos nosaltres primer.

Al llibre sobta la crítica al papa Francesc. Els que no som creients ens pensem que és el gran progressista. Al llibre dieu que no. Per què no?
—Krzysztof: No serà popular això que diré, perquè l’opinió pública està convençuda que el papa Francesc garanteix la reforma i el progrés dins l’Església. Això és una mentida perfecta, mundialment defensada per molta gent. En l’homosexualitat, per exemple, el papa Francesc ha fet entrevistes, amb declaracions sempre després matisades, però no ha tocat cap llei, ni la persecució ni la discriminació dels homosexuals. Per increïble que sembli, el papa Francesc ha reforçat la discriminació homosexual. Llei del papa Francesc del 2016 que ningú recorda. Fa poques setmanes, va prohibir la benedicció de parelles homosexuals, dient que ell personalment no hi té res a veure. El papa en lloc de reformar l’Església, en pinta la façana. Convenç que hi fa alguna cosa, sense tocar-ne l’estructura, ni un sistema que ara viu més tranquil que abans.

Per què?
—Krzysztof: Perquè abans havia de respondre als múltiples atacs que rebia. Ara, amb Francesc, en rep molta menys, de crítica, però la discriminació continua.

A la segona part del llibre feu una mirada en positiu dels set pecats. No a la mandra, sí al descans. Gola, no. Bona taula, sí. No a la supèrbia, sí a l’autoestima. No a l’enveja, sí a la identitat pròpia.
—Eduard: En diem sacrocoaching. El papa fa sacromarketing i nosaltres, sacrocoaching.

Per exemple, amb el pecat de la mandra, he descobert els manaments de Montenegro: l’home neix cansat i viu per descansar. Estima el teu llit com a tu mateix. Descansa de dia per poder dormir de nit. No treballis! El treball mata.
—Eduard: Ha! Els vam descobrir als nostres viatges. Ara amb la covid els trobem molt a faltar, els viatges. A Montenegro fan un elogi a la bona vida i n’han fet un reclam turístic. Elogi a la bona vida. Som a la vida per a construir i no per patir i prou.

Sobre el pecat de la luxúria us pregunteu si la prostitució, entesa com es fa als Països Baixos, amb drets per a les treballadores sexuals, i eliminades les extorsions es podria entendre i acceptar.
—Krzysztof: Terreny perillós. Qüestió molt delicada. La discussió en el camp feminista ha creat molts arguments. Algunes defensen la prohibició de tota prostitució, que veuen com un producte del patriarcat i una eina de submissió. Però hi ha més perspectives. I posem damunt la taula, també, la prostitució masculina.
—Eduard: Que també existeix, també entre heterosexuals i és molt estesa. Molt més amagada i discreta. No dic que algunes persones no ho facin a la força, però n’hi ha que ho fan voluntàriament.
—Krzysztof: Si en aquest camp hi ha abusos i humiliacions, no poden ser l’excusa per a eliminar el meu dret de ser un treballador sexual voluntari.

Quant al pecat de l’avarícia expliqueu que és present dins l’Església, per la poca transparència i perquè es donen diners a canvi de càrrecs.
—Krzysztof: És un pecat estructural, l’avarícia, dins l’Església, i és producte d’una moral que mai no va tenir una relació serena amb els diners. Per als clergues és una compensació. Pensen: “M’han eliminat la sexualitat amb el celibat i ara he de recuperar el benestar amb els diners.” És difícil quedar immune quan hi entres. Tothom pot tenir problemes amb els diners, però la falta d’una relació serena dins l’Església hi contribueix molt. Està connectada amb la relació de dominació.

Al final del llibre parleu de drets fonamentals i veniu a dir que el cristianisme de veritat creu que les lleis injustes s’han de desobeir.
—Krzysztof: Radicalment, sí. El primer que va desobeir lleis injustes va ser Jesús. Quan l’Església no es posa de part de les víctimes de les lleis injustes, ni dóna una atenció adient, ni protesta de manera clara, crec que s’allunya de l’essència del cristianisme. Alguns catòlics, per exemple, són molt forts defensant els embrions, però obliden els drets de les dones. Durant el meu procés de sortida de l’armari he descobert la força dels arguments de la desobediència civil i moral. A les escoles catòliques on vaig anar mai no m’ho van ensenyar. La base intel·lectual de la desobediència civil no és prioritat de l’Església, quan sí que ho era de Jesús.

M’heu fet pensar en el Primer d’Octubre.
—Eduard: Jo el Primer d’Octubre vaig anar a votar. I vaig defensar el col·legi de Badalona perquè no pogués entrar-hi la policia.
—Krzysztof: No tinc dret de votar, perquè sóc estranger. Però et diré una cosa: quan reflexiones sobre els teus drets, obres els ulls als drets dels altres. El dret dels pobles de decidir el seu futur és un dret fonamental. I ho és també en la teoria i moral cristiana i en tota la doctrina social afirmada amb gran força per Joan Pau II, no tenim cap dubte que un cristià ha de defensar les minories i el dret de decidir. No és un dret personal, sinó col·lectiu. És difícil de comprendre que institucions eclesials, o fins i tot el papa, no hi dediquin més temps a posar-se al costat de l’altre. És el que faria Jesús.

Voleu afegir-hi res més?
—Eduard: El nostre llibre no és per a un grup determinat. No és per al col·lectiu LGTBIQ ni per a cristians progressistes. És per a un públic general, encuriosit sobre un sector poc conegut com és la religió. La religió que tenim a la nostra cultura occidental. Les festes, les celebracions, vénen marcades per les religions. Intentem fer-nos preguntes. Per què la moral no evoluciona? Perquè no exigim prou a qui hauríem d’exigir?
—Krzysztof: Si vols canviar el món, has de canviar tu. El món és dins teu. Per això fem servir el diàleg. Per entrar en diàleg amb nosaltres mateixos. Perquè tan sols pots canviar el món si canvies tu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.