Kofi Annan: dignitat i compromís

  • El delegat del Govern a Suïssa recorda la tasca del secretari general de l'ONU mort aquest dissabte

Manuel Manonelles
19.08.2018 - 02:49
VilaWeb

La notícia de la mort d’en Kofi Annan (1938-2018) ens ha enxampat desprevinguts a molts, en ple mes d’agost i quan la nostra atenció es dirigia a l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils o a la tragèdia del pont Morandi de Gènova. Però crec que és un deure recordar aquest diplomàtic ghanès, secretari general de Nacions Unides del 1997 al 2006 i premi Nobel de la Pau del 2001.

Com tot ésser humà, la seva trajectòria vital i professional tingué els seus moments més i menys lluminosos. Però crec que és de justícia ressaltar -i més en els moments que corren en l’àmbit global- alguns dels passatges més destacats d’una trajectòria que merita ser reconeguda per la seva aposta decidida pel multilateralisme, la pau i la defensa del dret internacional com a mecanisme de gestió de les controvèrsies internacionals.

Sobretot serà recordat per ser el gran defensor de la legalitat internacional quan es va oposar a la invasió d’Irac promoguda pel president George W. Bush els anys 2002-3; qui sota l’insensat principi de “la guerra preventiva” no respectava cap dels principis de Nacions Unides, però tampoc els del sentit comú.

Annan primer nomenà el suec Hans Blix com a inspector per verificar la suposada existència d’armes de destrucció massiva a l’Irac, l’excusa formal de l’entorn Bush per envair el país i derrocar el que havia estat el seu antic aliat Sadam Hussein. I a pesar de la tasca impecable de Blix, el govern dels EUA continuava insistint i pressionant per aconseguir l’aval de Nacions Unides a la invasió, manipulant o inventat suposades proves si feia falta.

Van ser setmanes, de fet mesos, d’una altíssima tensió i pressió. L’actual assessor de Seguretat Nacional del president Trump, John Bolton, aleshores ambaixador dels EUA a les Nacions Unides, arribà a amenaçar escridassant en públic pels passadissos de Nacions Unides diversos ambaixadors d’altres països per tal que votessin a favor seu si no en volien ‘rebre directament les conseqüències’.

Però Annan aguantà totes les pressions, no va cedir i va prendre una decisió que, encara que sembli trivial, canvià totalment la situació: a última hora s’anuncià que la reunió i posterior votació al Consell de Seguretat de Nacions Unides seria pública i es retransmetria per Internet…

Encara recordo les ‘baralles’ amb el meu ordinador per baixar el programa que em permetria seguir aquella sessió històrica en directe: el brillant discurs de De Villepin (avui ja obra mestra de la literatura diplomàtica francesa), les cares de circumstància d’en Powell i les de ràbia d’en Bolton; i aquell país llatinoamericà que s’havia vist obligat a prometre en privat el vot favorable al govern Bush, però que ‘gràcies’ a la decisió de retransmetre la sessió en públic es va sentir amb forces de votar el que tothom amb dos dits de front creia que s’havia de fer: en contra d’aquella decisió absurda i il·legal que encara avui tota la regió i, malauradament arreu, estem pagant.

Tothom sap que això no aturà la guerra, i que aquesta s’inicià després de la infame cimera de les Açores. Però per a molts la negació de Nacions Unides a avalar aquella bogeria (tant humana com geoestratègica) tingué un valor simbòlic molt important. I els símbols en la vida tant de les persones, com de les nacions i, fins i tot, de les institucions, també importen.

I això Annan ho pagà car. Primer amb una estranya campanya contra el seu fill d’una suposada trama de corrupció a càrrec del programa “Oil for Food“. Acusacions que el temps demostraren d’origen molt dubtós, d’una probable provinença de despatxos no molt llunyans al Potomac.

I després l’atac directe de l’administració Bush per destituir-lo… Va fer falta molta diplomàcia i gestions per frenar-ho, com la famosa “operation save Kofi” (que desvelaria uns anys després l’International Herald Tribune) que es va tancar en un sopar a l’àtic novaiorquès del també desaparegut Richard Holbrooke -l’artífex dels acords de Dayton– i que finalment permeté que Annan tanqués el seu mandat amb el què fou el seu últim llegat com a secretari general de Nacions Unides, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

I tot això sense parlar dels dos intents de reforma de Nacions Unides que va encapçalar, primer l’any 2000 i després el 2005, amb l’informe ‘In larger freedom’, que va fer córrer rius de tinta i que a alguns també ens va fer viure situacions que, vistes en perspectiva, semblen més de novel·la que de realitat; tot i que en sobrevisqué del principi de la ‘Responsabilitat de Protegir’.

En els darrers anys Annan havia centrat la seva activitat en la seva fundació i presidint el grup dels “The Elders”, format per personalitats de primera rellevància com ell, en Desmond Tutu, Gro Harlem Brundtland o Jimmy Carter; que treballaven en diferents àmbits, incloent-hi el de la mediació en conflictes. Conegut és el seu paper també en el procés de pau al País Basc, a pesar de l’actitud absolutament obstructiva del govern liderar pel Partit Popular. Al voltant dels fets d’octubre de l’any passat, The Elders es va posicionar també pel diàleg i la negociació en el cas català, i el seu nom va sonar com el de possible mediador.

Per això, i per molt més, en Kofi Annan mereix ser recordat, més enllà dels clarobscurs que tots tenim. Descansi en pau.

 

Manuel Manonelles
Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Suïssa

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any