Kiwis

  • Monòleg al supermercat amb guants de plàstic

Tina Vallès
26.03.2020 - 21:50
Actualització: 27.03.2020 - 12:34
VilaWeb
«El kiwi és un ocell!» (imatge: © Zespri)

Jo hauria anat a comprar ahir, però el Josep Maria és un corcó: que podíem estirar un dia més. Amb un sol rotllo de paper de vàter a casa, que som quatre, i que podíem estirar, deia. Amb la fruitera plena de kiwis, únicament de kiwis des de fa dos dies!, perquè al senyor se li va fotre al cap que durant el confinament aniríem restrets. I ni als nens ni a mi ens agraden els kiwis. Ens els mengem perquè ja no queden ni pomes, ni peres, ni mandarines, ni iogurts ni res. Tots menjant kiwis per postres des de fa dos dies i tot ahir estirant el dia amb un sol rotllo de paper de vàter. Això és voler que pari boja dels nervis. I a mi que els nervis se’m posen a la panxa i no me’ls trec del damunt fins que no ho deixo anar tot tassa de vàter avall. Però ahir per molt de moviment que sentís a la panxa, vaig anar aguantant. Vaig regirar tots els abrics i jaquetes dels de casa i només vaig trobar un parell de paquets de clínexs. Els deixo al prestatge del lavabo petit per si de cas’, i tots passant de mi. Al bolso també en tenia un paquet mig buit, però me’l vaig reservar per a mi. 

I que si fem un batut de kiwi per berenar, diu el Josep Maria. A veure, rei, que el kiwi és com el Pato WC i fot dos dies que ens n’atipem, si ens agafa a tots alhora per buidar les canonades ens haurem d’eixugar el cul amb un dels teus llibrets de sudokus. Jo volia anar a comprar ahir, però ell que no, que demà, que hi ha d’haver com a mínim trenta ítems a la llista de la compra, ell diu ítems, ara, i la xifra de trenta se l’ha treta de la màniga. Vaig escriure-hi paper wc tres cops per arribar a trenta i que no, que em calmés. A veure, que tinc un tornado al ventre i aquest parell en qualsevol moment començaran a cagar desfet i qui els eixuga el cul sóc jo, no em puc calmar. Vaig escriure tovalloletes wc i llavors va venir el sermó ecologista, i li vaig dir que si ens posàvem a filar prim, passàvem a eixugar-nos tots el cul amb draps de cotó i ell seria l’encarregat de rentar-los a la pica del safareig. Va callar. Em faltava un ítem. Va ser fàcil. Per sopar vaig fer frankfurts i em vaig empassar la seva mirada de ho veus com no mengem bé? Encara bo que tenim kiwis’ i els nens van demanar quètxup. La jugada em va sortir bé. ‘El quètxup es va acabar ahir, que el papa va fer aquella salsa inventada per a les braves.’ Els meus dos corcons preferits van començar a cridar que volien quètxup i jo vaig avançar triomfant cap a la llista del súper per apuntar-hi el trentè ítem. Victòria. 

I avui vaig al súper, per fi. Ja sóc a la cua per entrar. I seré d’aquelles que surten amb dos paquets de vint-i-quatre rotllos de paper de vàter, sí. Que es vegin. Sí, senyores i senyors, jo també visc en estat de pànic tot el sant dia. Mireu-me amb tota la condescendència que vulgueu, se me’n fot, jo ja tinc el meu paper de vàter. I el Josep Maria que calli, que finalment no compraré tovalloletes, que les he posades només per allargar la llista. Ja em toca. Ah, que em posi els guants. Sí, oh, és clar, i tant, tota precaució és poca. Ep, però són guants d’aquells d’agafar la fruita! Amb això he de moure’m per tot el súper i anar agafant les coses? I diu que hem d’anar per feina. Doncs no serà fàcil. Ja em diràs tu com agafes els productes de nevera, que de seguida suen, amb uns guants de plàstic que et van balders. Bé, a espavilar-se o aquell trucarà pensant-se que… I puc mirar el mòbil amb els guants? A veure? Ah, doncs sí, el dit llisca igual. Té, ja tinc un whatsapp del Josep Maria, que diu que potser els kiwis grocs són més dolços, que n’agafi. Li responc: Només trenta ítems’ i silencio el mòbil. 

Ja tinc el paper de vàter, mig carro ple. Ara a entomar les miradetes de les parelles joves sense fills que vénen a comprar junts i posen ampolles de lambrusco al cistell, perquè ells només omplen un cistell i ja en tenen prou, que demà passat tornaran a venir. Ells no tenen bombes difusores del virus tancades a casa i enfilant-se per les parets. Jo els volia fer pujar al terrat quan estenc, però son pare s’ho està prenent tot molt seriosament i que si és un espai comunitari i tal i tal. Doncs rentadora diària i estendré per ordre cromàtic amb tota la calma del món, i durant una hora els aguantes tu i ni teletreball ni hòsties. Que jo també teletreballo a la taula de la cuina i entreu i sortiu tots setanta-quatre vegades a beure aigua i no dic res. Que ja sé que el que voleu és picar fruita seca, però només jo sé on els guardo, que si no els festucs desapareixen el primer dia. Dosificar, diu llavors el Josep Maria, ell que si pogués se’ls fotria tots amb una cervesa davant del portàtil, arrepapat al menjador, que diu que és la seva oficina. Que no sé què diu que treballa si a la feina li han fet un ERTO, però tampoc li vull tocar gaire el voraviu que si ens hem d’estar tancats un mes a casa més val que ens controlem. Ell diu que es vol mantenir actiu. Collons, doncs passa l’aspiradora, que jo sí que tinc feina, que s’acosta final de mes i he de fer les nòmines de tots els de l’empresa, i m’hi estic deixant les pestanyes, amb el portàtil dels nens i el programa de gestió que fa llufa cada dos per tres. 

Mira, hi ha kiwis grocs. Què faig? Seran trenta ítems si no compro tovalloletes. Però és donar-li la raó i n’estic tipa. No n’hi havia, tu. Mandarines, pomes, peres i plàtans. Avall va. Aquests kiwis són boníssims, carinyo, n’agafo quatre?’, una parella lambrusco em trepitja els talons des de fa estona. No respecten la distància de seguretat. Estic temptada de preguntar-los si no saben quant fa un metre i mig. Agafo Caserio i ells un tall de parmesà, fes-te fotre. Jo, iogurts de sabors, ells, de soja. Flams contra dues terrines de tiramisú. Galetes de xocolata contra muesli. No puc més. M’aturo i veig com s’allunyen. Aquestes galetes porten oli de palma?’, un senyor gran se m’acosta massa i m’ho està preguntant a mi. És que la lletra dels ingredients és molt petita, nena.’ Li dic que no, que no en porten: Miri aquí: “Sin aceite de palma”, diu’, i em dóna les gràcies posant-me una mà a l’espatlla. Si ens veu el de seguretat ens fotrà l’escàndol. Me n’allunyo tant com puc, però quan em giro el veig intentant llegir una altra llista d’ingredients i no sé què fer. 

El telèfon em vibra a la butxaca de l’abric, deu ser el Josep Maria que ja no sap què fotre amb els nens. Com si el sentís: És una putada que el confinament els hagi enxampat en una edat que encara no saben llegir.’ Ell, el rei dels sudokus, que no agafa un llibre ni per treure-li la pols. Ara que hi penso, he de mirar si en venen, de quaderns de sudokus, a la secció de basar. I de passada potser els compro cromos als nens, que se’ls mereixen. Seran trenta-dos ítems, però si així els tinc distrets una estona, valdrà la pena. M’encanta la secció basar, és plena de coses que de sobte necessito endreçades sense gaire lògica perquè en realitat és la secció no-sé-on-posar-ho-perquè-ni-es-menja-ni-neteja. Agulles d’estendre, no sé si no n’hauria de comprar, me n’han caigut un munt pel celobert, i els nens n’agafen per jugar-hi. Mira, el prestatge de betums i enllustradors de sabates és ben ple. És clar, tots a casa tot el dia en sabatilles. Crec que ja ho tinc tot, però encara em ballen pel cap els kiwis. Que n’arriba a ser de plom, que ni quan no estic amb ell el sento. Kiwis grocs, que són més dolços, ja ho sé, ja els vam tastar fa temps i va dir que no eren normals, que segur que duien transgènics i no sé quines merdes, que els kiwis havien de ser verds. No sé què fer. Això dels kiwis és la seva gran aportació, l’hi he de desmuntar? Seria confirmar-li que jo em segueixo encarregant de tota la intendència de casa mentre ell teletreballa encara que li hagin engaltat un ERTO. He de comprar kiwis, kiwis grocs, i que el proper cop vingui ell al súper i s’espavili, i si no troba pollastre pensi ell si agafa gall dindi o conill o què. Però si compra conill els nens no dinaran de cap manera… 

Senyora, em deixa passar?’ Senyora. La parella lambrusco amb el seu cistell. No sé quanta estona fa que m’he quedat palplantada davant de la secció basar amb el dilema dels ki… Espera, espera, espeeera. No en tenim, de betum, ara que hi penso. El kiwi és un ocell!’, diu sempre el Pol rient, quan es mira el llibre de l’abecedari dels animals que li va regalar ma germana. Sí, carinyo, un ocell i una marca de betum, i ton pare no ho sap. Encara. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any