El cineasta Ken Loach és el protagonista del primer cicle de la Filmoteca de Catalunya del 2018

Demà, dimarts dia 30, a les 20.00, el director de cinema britànic Ken Loach presentarà a la Filmoteca el seu darrer film, I, Daniel Blake (2016), guanyador de la seva segona Palma d’Or del Festival de Canes. La projecció i el col·loqui posterior seran al bell mig del cicle que la Filmoteca li dedica els mesos de gener i febrer, amb la projecció de setze de les seves millors obres cinematogràfiques.

És tota una declaració de principis de la Filmoteca que la primera gran retrospectiva de l’any 2018 la protagonitzi Ken Loach. Vivim temps estranys, foscos, de propaganda i repressió, de falses notícies i mentides, temps d’incertesa i deliri. Homenatjar Ken Loach és valorar una de les trajectòries artístiques més compromeses i irreductibles que hi ha hagut en aquesta també estranya i cruel Europa del segle XXI. Loach, més que un referent, ha estat un far, un guia que ens ha il·luminat en la crítica i la denúncia de l’avenç terrífic de la dictadura neoliberal, des dels temps del thatcherisme fins avui.

La seva protesta, a voltes expressada amb humor i ironia (Riff-Raff, Plovent pedres), a voltes amb ràbia i desesperació continguda, com a I, Daniel Blake, ha estat sempre un toc d’alerta sobre la situació que es vivia. Un advertiment sobre l’avanç implacable de la màquina d’exclusió del neoliberalisme que destrueix drets socials i expulsa milions de persones del sistema, sense contemplacions, desproveint-les de drets, de feina, de casa i d’ajuts i negant-los tota possibilitat de sortida.

En els seus films s’han vist expressades moltes angoixes i tragèdies de les classes treballadores. És impossible de parlar aquí de tota la seva obra. Loach ha abordat temes molt i molt diversos, com ara el conflicte irlandès (Agenda oculta, El vent que agita la civada), la guerra de 1936-1939 (Terra i Llibertat), les vides d’immigrants i exiliats, etc. Tots aquests films, històrics o actuals, tenen un denominador comú: la feblesa, la indefensió, l’abús del poder polític i econòmic sobre el poble.

La seva trajectòria és impecable, nítida. Ha fet en cada moment històric la radiografia de l’explotació, amb finor d’estilista, amb precisió i gran rigor periodístic. Immergits com estem en un maremàgnum mediàtic tan banal, sorollós i enganyós, el seu cinema –i, especialment I, Daniel Blake– podria ser també la mostra del millor periodisme que ja gairebé no es fa, aquell que és capaç de fer la dissecció de la realitat en profunditat, fent intervenir tots els elements en joc, sense prejudicis, amb tota la cruesa i brutalitat. Aquell que sap detectar l’arrel de què passa. Sense por de ser titllat de pamfletari ni de ‘bonista’, insults recurrents de les noves quadrilles neoliberals.

Daniel Blake, víctima de l’estat
En tots aquests anys, Ken Loach ens ha anat advertint de les passes que feia el sistema. Sempre ens ha posat en alerta. Crec que I, Daniel Blake és, de tota la seva carrera, la pel·lícula que més m’ha impactat. És real, tràgica, dura i tendre alhora, i ens posa davant tota una realitat que no vèiem o no volíem veure, o la vèiem només molt parcialment. Ken Loach, t’explica i t’interpel·la, i cadascú, amb la seva experiència, pot completar la reflexió.

Daniel Blake, un fuster de 59 anys, pateix un atac de cor i els metges li prohibeixen de seguir treballant. Tot i això, per a no perdre l’ajut, l’assistència social l’obliga a seguir buscant feina, cosa que ell ha de fer  veure mentre intenta explicar la seva situació real a algun funcionari que el vulgui entendre, infructuosament. És un home malalt buscant feines que no existeixen, tot i que, si existissin no les podria realitzar. No té sou, ni pensió, i s’acabarà venent els mobles per pagar el lloguer.

Jo Daniel Blake, denuncia la precarietat, la crueltat del sistema d’exclusió de gent i les seves estratègies: el laberint informàtic de les ajudes, els cursets per aturats, o per redactar un bon CV, la progressiva deshumanització de la relació entre l’estat i l’individu. T’ensenya com el sistema va traint els drets de la persona, la va despullant d’identitat, d’orgull, d’amor propi, de confiança, i l’aboca al naufragi permanent, a una extrema solitud, sense res on agafar-se per no ofegar-se, per lluitar, per defensar-se. Ell només compte amb l’estimació d’un veí, o d’una amiga, que ben poc poden fer per ajudar-lo.

Els Daniel Blake ja no compten pels polítics i sindicats, gestories que ja només defensen els drets de les elits, les classes mitjanes i altes, amb ingressos regulars i un correcte nivell de vida, aquells que, segons el relat neoliberal de la crisi, curiosament, són els que més l’han patida. Un diagnòstic oficial prou estès, que ara ens vol fer creure que estem sortint de la crisi, mentre amaga i silencia, grans majories precàries, condemnades a l’exclusió i la misèria: els immigrants, els malalts, els refugiats, els joves, els falsos autònoms, els aturats grans, els vells, els dependents, etc.  

Daniel Blake s’enfronta al laberint informàtic i burocràtic de les ajudes socials, entra en el forat negre, el bucle infinit, l’absurd kafkià d’una administració i una normativa cínica, ineficaç; o, ben al contrari, potser, intel·ligentment programada per eliminar i excloure éssers humans de la idíl·lica societat neoliberal, sense escrúpols.

Veient la lluita diària de Daniel Blake per la seva dignitat, identificant-me amb els seus problemes, vivint-los, com et fa fer Ken Loach, penso en molta gent que he conegut o que m’envolta. Perquè el cinema de Ken Loach et desvetlla, t’interpel·la. Hi ha milions de Daniels Blakes caminant pel carrer amb el cor a punt d’esclatar.

Penso en els migrants que cerquen asil i seguretat a Europa, però que per no respondre com està previst un qüestionari a l’aeroport, poden ser retornats als seus països per força, immediatament, posant en perill la seva vida. O els condemnats a viure en els llimbs legals perquè  la societat els obliga a treballar sense contracte, i de retruc, no poden renovar el seu permís de residència. O els que tenen una ordre d’expulsió que, per defecte legal, no es va executar, però que els amenaça cada dia i els impedeix regularitzar-se.

O els nens i nenes de l’escola de Ciutat Meridiana que es desmaiaven a l’hora del pati perquè no havien sopat ni esmorzat, fins que els veïns se’n van adonar i van crear entre tots un Banc d’Aliments.

O aquells terrats enreixats de certs edificis de Bellvitge. ‘Els nens pugen a jugar al terrat?’, vaig preguntar. ‘No, és que els vells pujaven per sucidar-se. Ho passen molt malament, quan tota la família sobreviu de la seva pensió. N’hi ha que són maltractats pels seus fills’.

O tots els que van a oficines i centres oficials a buscar feina i no només no en troben mai, sinó que esdevenen mercaderia pel negoci d’uns altres, amb la complicitat de l’administració que els fa assistir a cursets incomprensibles, com ara, un de tres mesos per ser caixera de supermercat o vigilant de menjador d’escola.

O aquelles dones de la neteja, obligades a fer un curset de dona de la neteja, que es tiren un mes netejant habitacions d’hotel, sense cobrar, perquè les obliguen a fer pràctiques.

O totes les famílies a les quals mai no se’ls ha concedit un ajut a la dependència, i han vist com anaven morint els seus grans, mentre  segueixen sol·licitant-ho pels següents, que ja arriben a vells, fins al dia que ho sol·licitaran per a ells mateixos.

O tots els vells, cada dia n’hi ha més, que moren en l’absoluta soledat  i triguen dies o setmanes a ser trobats en estat de descomposició. Fa uns anys van trobar morta una vella que vivia sola en el meu edifici. L’assistenta social, o la noia subcontractada que actuava com a tal, va explicar que ella venia, trucava al timbre, i com que ningú responia, se n’anava.

¿Per què tants i tants ciutadans europeus de països on fa dècades que no hi ha cap guerra, estan condemnats a viure en la misèria, el fred, la gana, la soledat i la insolidaritat pròpies d’una postguerra?

Fotograma del film ‘Agenda oculta’

Ken Loach, la veritat incòmoda
Quan li fou atorgada a Ken Loach la Palma d’Or de Cannes per I, Daniel Blake, algunes veus de l’anodina pijeria cinematogràfica europea es van alçar per criticar-lo, l’acusaven de pamfletari, de fer sempre el mateix film. Res més lluny de la veritat. Davant l’obra de Ken Loach n’hi ha que se senten identificats, d’altres, potser, se senten responsables. És un cinema popular, i aquí rau bona part de la seva veritat,  malgrat l’acusin de pamfletari o demagògic. Dir la veritat és pamfletari o demagògic?

Potser les elits classistes no podien soportar que obtingués una segona Palma d’Or, la primera va ser per El vent que agita la civada (2006); o, senzillament, bona part d’aquells que l’havien elogiat quan criticava l’Anglaterra deprimida i explotada de Margaret Thatcher, ja començaven a sentir-se al·ludits en la crítica que feia a I, Daniel Blake. És ben clar, també, que el neoliberalisme guanya adeptes. A mesura que sembla convertir-se en l’únic món possible, conegut i reconeixible, i pels seus principals beneficiaris, en el millor dels mons possibles, les pel·lícules de Ken Loach reben crítiques de sectors que abans les lloaven.

El que sí és segur és que Loach amb la seva denúncia constant, profundament humana i propera, i la seva manera d’exposar els fets, s’ha guanyat el respecte i l’estimació del gran públic. La prova són les xifres de taquilla i els nombrosos premis del públic que ha obtingut. I això, és un fet. L’únic que compta.

Dues seqüències per a la història
Hi ha dues seqüències dels films de Ken Loach que tinc gravades a la memòria. És el resum de trenta anys de feina. La síntesi de la perversa evolució del sistema neoliberal.

La primera és l’escena final de Riff-Raff (1990). El film explica la història d’un grup de treballadors de la construcció sotmesos al treball il·legal, sense condicions de seguretat, ni suport sindical. Un d’ells mor en caure de la bastida . Al final, dos companys seus incendien l’edifici en construcció i contemplen l’incendi amb la satisfacció d’haver venjat el seu col·lega. Davant l’explotació i la injústica encara hi havia la revolta, l’acció.

La segona està rodada vint-i-sis anys després, quan Daniel Blake, desbordat per l’absurd , incapaç d’explicar el seu cas, surt al carrer, i fa una enorme  pintada  a la paret de l’oficina social: I, Daniel Blake demand my appeal date before I starve, and change the shite music on the phones!’ Uns joves l’aplaudeixen, altres, disfressats de comiat de solter, se’l miren encuriosits o riallers, però quan ve la policia a detenir-lo ningú no el defensa. Només li fa costat un homeless alcoholitzat que està pitjor que ell. Daniel Blake, acaba sol. El deixen sol. Mor sol.

Entre aquestes dues seqüències hi ha el resum de trenta anys de depredació capitalista, retallades, i pèrdua de drets socials i laborals. Fa trenta anys encara hi havia possibilitats tant d’acció i rebel·lió, com d’ironia i solidaritat. ‘Ningú hauria d’estar sense sostre als anys 90!’, deia un dels obrers de Riff-Raff (1990). Passats els anys, la realitat ha superat mil voltes aquella frase.  

En quin món vivim ara? 118 milions de persones a la Unió Europea estan en risc de pobresa i exclusió social. Aviat està dit. Repeteixo: 118 milions de pobres, d’un total de 502 milions de persones. Són dades d’Eurostat de finals de 2016.

A l’estat espanyol, un 28% dels ciutadans viuen sota aquests mínims.

A Catalunya, l’informe de Càritas del juny de 2017  alerta ‘de l’augment de la precarietat i com aquesta afecta les persones més vulnerables, àdhuc aquelles que tenen una ocupació, fet que assenyala el risc que la pobresa es cronifiqui’.

I mentrestant, cada vegada que la gent vota, creixen les opcions de dreta i d’extrema dreta, aquí i a Europa.

Les paraules que Blake mai no va poder dir a l’assistenta social, llegides en el seu funeral, són definitives: ‘El meu nom és Daniel Blake, sóc un home, no un gos. Busco i exigeixo els meus drets. Exigeixo que se’m tracti amb respecte. Sóc un ciutadà. Ni més, ni menys’.

Potser a molts ja només els queda una possibilitat: no perdre’s el respecte i autoafirmar-se com a persones.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb