Katutura, el lloc on no volem viure

Mentre avancem per l’avinguda de la Independència (Independence Avenue; abans del 1990, Kaiserstrasse), comprovo com l’apartheid ha dividit físicament la ciutat. Aquesta avinguda mostra clarament, tal com m’explica el taxista, on són els barris blancs, on són els negres i on són, sorpresa, els dels mestissos, els coloured. Cada barri és l’escenari que ara identifica, a més del color de la pell, les classes socials i els nivells de riquesa i de pobresa. D’ençà de la independència, ja no hi ha apartheid i tothom pot circular lliurement pel país, però la segregació racial i econòmica persisteix i és ben visible, cosa que té el mateix efecte.

“A la dreta, hi tens la nova seu de l’Organització del Poble del Sud-oest Africà [SWAPO, per les sigles en anglès]. Un edifici nou, construït pels xinesos, que fins i tot té un heliport al terrat”, m’explica el taxista. “Davant hi ha l’hospital, és vell i caldria renovar-lo, però el SWAPO vol exhibir el seu poder.” El nou edifici no és al centre de la capital, sinó gairebé a les portes dels suburbis de Katutura que en herero vol dir “el lloc on no volem viure”. Una ubicació pel quarter general del partit del poder que no deu ser casual. Sona a advertència.

“Per això hi ha gent acampada i pancartes de protesta?”, demano. “No, aquesta és una altra protesta, la dels ex-combatents de les lluites per la independència dels anys setanta i vuitanta. Es queixen que no tenen pensions dignes, ni ajuts per a viure ni per a comprar medicaments. N’hi ha que, tot i el seu passat, en què es van jugar la vida lluitant pel bé de tots nosaltres, avui són sense-sostre.”

Concretament, segons que llegiré a la tarda al diari The Namibian, els veterans de guerra, que van ser repatriats el 1989 des de l’exili, on lluitaven per la independència, demanen que els adjudiquin els prop de 22 milions de dòlars namibis que diuen que les Nacions Unides van concedir a Namíbia per a la seva repatriació, integració i rehabilitació. És un debat que causa divisions dins el partit governant i la societat.

Katutura, un lloc de resistència

Katutura és fruit de l’apartheid sud-africà, quan el 1959 la població negra que vivia a l’Old Location, prop del centre dels blancs, va ser forçada a desplaçar-se vuit quilòmetres al nord de la ciutat. Hi va haver protestes. La policia va disparar i va matar tretze persones. Era el 10 de desembre de 1959, avui dia festiu nacional dedicat als drets humans.

Una mare furiosa per la mort del seu fill va llançar gasolina a un cotxe de la policia i el va cremar. Era una minyona dels blancs que es deia Anna Kakurukaze Mungunda. La van matar a trets tot seguit. Avui la recorden com una heroïna de la nació i l’exemple de tot allò que les dones lluitadores van fer en el passat contra el colonialisme i l’apartheid.

La policia de l’apartheid va obligar la gent a traslladar-se a Katutura. Ells no ho volien, perquè havien d’abandonar els seus habitatges de tota la vida i de propietat i, a més, a Katutura eren forçats a pagar un lloguer. Els van obligar amb violència i van enderrocar totes les cases de l’Old Location. Els van separar del centre dels blancs i a Katutura els van dividir entre ells per sectors, segons ètnies. Els ovambo anaven a un sector, els herero a un altre, els nama a un altre, etc. Havien de dur unes targetes de colors que indicaven qui podia sortir del barri i qui no, segons l’ocupació laboral que tinguessin al centre, com a treballadors dels blancs, a les empreses o al seu servei domèstic: minyones, cuineres, mainaderes, jardiners, xòfers o vigilants.

Això m’ho explica Gotlieb Sheya Timo, que va néixer fa trenta-tres anys a Katutura, fill d’un lluitador independentista dels anys vuitanta que a disset anys es va afiliar al SWAPO, va prendre les armes i es va jugar la vida. En acabar la guerra va ser militar durant quinze anys més. Timo és un jove culte i ben informat. Ha estudiat geografia, sociologia, medi ambient i història. És activista, ha col·laborat amb ONG locals i també ha fet de guia turístic. “Jo vaig néixer tres anys després de la proclamació de la independència. No sé com era la vida aquí abans, durant l’apartheid, però sí que he viscut la pervivència del trauma. He vist com aquelles normes havien estat interioritzades i encara ho són.”

La pervivència del trauma de l’apartheid

“Per exemple?” Quan era nen, aquí no hi havia problemes d’inseguretat i, malgrat tot, els xavals estàvem obligats a ser a casa quan s’apaguessin els llums del carrer. Com a nen, jo no ho entenia. Per què no ens deixaven jugar amb els amics? Fins que un dia vaig saber que era una norma de l’apartheid. Abans, quan es feia de nit, si eres al carrer, et podien arrestar. I si t’enxampaven en un barri blanc, podies anar a la presó.”

“Avui encara hi ha límits invisibles interioritzats?”, pregunto. “Sí, per exemple, a mi m’ha passat d’anar a un barri de blancs a veure un amic i que, al cap de poc de circular per aquells carrers buscant la casa, em pari la policia i em pregunti què hi faig, allà. No em detenen. Però m’aturen i em pregunten què hi faig, allà. Segur que els veïns blancs, quan m’han vist allà, han trucat a la policia. Allà, només per ser negre ja ets sospitós.”

Hi ha racisme als bars i als col·legis, per exemple? “Jo sé que, si vaig a un bar de blancs, no em tractaran amb la mateixa atenció que a tu. I enguany, hi ha hagut un cas de racisme entre nens al Col·legi Alemany. És un lloc car, els negres que poden portar els seus fills allà tenen un nivell adquisitiu alt. Tot i això, van aparèixer dibuixos i insults racistes contra els alumnes negres. D’on ho treuen, això, els nens blancs rics? De casa seva i del seu entorn. El racisme persisteix de manera latent.”

“Nosaltres som del gueto”

Fem tombs amb cotxe pels primers carrers de Katutura. En aquests suburbis, hi viuen més de tres-centes mil persones. Un 70% de la població de Windhoek. Però, en total, amb prou feines hi viuen quinze blancs. Avui, setze, penso. A l’entrada és on hi ha les cases més antigues del barri, moltes de les quals han estat reformades i modernitzades artesanalment amb els anys. És un entorn curiós, entre les xaboles de llauna del passat, que encara n’hi ha, i les arreglades amb calç i totxo, on les famílies s’esforcen per mantenir una mica de dignitat aparent, plantant-hi flors i tomaqueres.

Hi ha el mercat vell, on cuinen l’excel·lent carn a la brasa a tires anomenada kapana, que s’acompanya amb tomàquet i ceba trinxada. Aquí un tomàquet pot valdre un dòlar. Al centre, sis. També venen mopane worms o ombidi, uns cucs negres que es mengen, cistells, ganivets,  artesania, sal, sucre, llegums i espècies. Torno a ser a l’Àfrica. També hi ha el vibrant Soweto Market, on pots trobar de tot. Des d’un barber a un sastre, passant per un guaridor tradicional o uns músics.

Aquí, a l’entrada del suburbi, hi ha llum, aigua i instal·lacions sanitàries, però més enllà, ja no. Aquí hi ha vida, petits negocis, perruqueries, bars, rentacotxes, barbacoes. I música. Hi ha grups musicals que canten: “Katutura ens ha fet. Nosaltres som del gueto.” Més endavant, ja no. Aquest és el formal settlement. Més enllà, hi ha el semiformal i, després,  l’informal settlement.

Passats aquests primers carrers, anem entrant en un món d’habitatges molt justs, sense les mínimes condicions per a viure. A mesura que t’endinses en les successives àrees de Katutura, t’endinses en barris de xaboles com més va més míseres.

La precarietat de l’apartheid del segle XXI

Hi ha problemes d’aigua, de llum, molts no en tenen. Tampoc poden tenir neveres per a conservar els aliments. Les latrines a l’aire lliure les va construir una ONG local, Development Workshop Namibia, fa uns set anys, em diuen. Fins llavors, no en tenien i feien les seves necessitats a les rieres negres que travessen la zona, que eren com clavegueres a cel obert. Encara hi són. Igual de negres. Els nens juguen a pilota a la vora, i les dones hi estenen la roba.

En els suburbis de Katutura, hi ha hagut plagues d’hepatitis i de còlera, però el govern se’n desentén. Aquesta ONG també ha introduït en el suburbi uns espais enreixats i tancats amb cadenat per a deixar-hi les escombraries. Abans, els gossos, les rates i fins i tot les persones més pobres rebentaven les bosses, remenaven el contingut i s’enduien el que podien, tot creant focus de misèria i d’infeccions a ple sol. Avui, el problema és que l’ajuntament recull les escombraries molt de tant en tant, quan ho fa.

Per tenir electricitat fan connexions il·legals. He vist joves desenterrant cables elèctrics i fent empalmaments amb les mans descobertes. L’aigua és un altre problema. Les famílies que ho poden pagar, poden accedir a una clau recarregable per a obrir les aixetes d’aigua comunal. Les qui no ho poden pagar, han de fer grans caminades per accedir a una aigua mínimament decent. També han de pagar per carregar el mòbil a les botigues dels privilegiats que tenen electricitat.

“Ens venen ampolles de butà per a cuinar, tot ho hem de comprar”, m’explica Ndapanda, una mare de família que renta la roba a l’ombra d’un gran arbre, envoltada de criatures. “Jo vaig venir a Windhoek del poble perquè vaig trobar feina, en la neteja. Però el que guanyo no em permet de llogar una casa o un pis, i estic obligada a viure com puc aquí. Igual que jo, hi ha molts casos de gent que, tot i tenir feina, ha de viure aquí, i sense cap garantia que el govern no decideixi un dia fer-nos fora amb qualsevol excusa. Fins i tot, hi ha policies vivint a Katutura.”

Ndapanda renta la roba en una palangana a terra, entre barraques de xapa, en una de les àrees anomenades “informals”. Abans les havien de construir amb bidons de petroli oberts en canal, aplanats a cops de maça. Ara els xinesos les venen ondulades i platejades, de manera que l’efecte òptic a ple sol és insuportable. Les primeres de totes podien ser de totxo, després van venir les de bidons de petroli, i ara les xineses. És l’evolució de l’apartheid, penso. Com més va més volàtil, més insegur, menys ventilat, més fred i més calor. L’apartheid que permet el SWAPO, el partit que va lluitar per la independència, és una indecència.

“Un altre problema greu que tenim és el transport”, em diu Ndapanda. “No hi ha transport públic que cobreixi els vuit quilòmetres que ens separen del centre. Per anar a treballar ens hem de llevar molt d’hora, gairebé de nit, i compartir taxis privats entre uns quants. Surt car. Fins i tot, per anar a treballar hem de pagar. I quan no tenim diners, anem a peu. Per als nens també és un problema. De petits poden anar a escoles primàries aquí, a Katutura, però després, si les famílies els poden pagar l’escola, hi han d’anar caminant vuit quilòmetres d’anada i de tornada cada dia.”

Preguntant per aquí i per allà, arribo a la casa de Philipus Shambwangala, un cap de la comunitat. No és gens fàcil orientar-se en aquests suburbis improvisats on els carrers no tenen nom. La casa dels Shambwangala és de xapa, com totes, i té uns bonics tests enjardinats. “Abans conreava vegetals per a consum propi i per a vendre’n, però l’aigua s’ha de pagar i ho he hagut de deixar, perquè necessitem l’aigua per a rentar, per a beure, i per als nostres fills.” En el lloc de l’hort, hi ha fet una mena de pati cobert. Diu que és un gimnàs i que cada tarda vénen molts xavals del veïnat. Ell els fa classe, els fa fer exercicis, així es desfoguen i fan coses en comú.

I em diu, directe: “Vivim en pau, però nosaltres no tenim accés al desenvolupament. És per als blancs. Vivim sense aigua, sense lavabos, sense electricitat. Jo en tinc perquè tinc placa solar, però el govern no ajuda. Els nens de les cases que no tenen electricitat no poden fer els deures ni estudiar quan es fa fosc. L’estudi és fonamental perquè puguin construir-se un futur i sortir d’aquí, però no poden. Potser podrien arribar a dirigir el país i canviar les coses, però els és vetat d’estudiar en condicions.”

Philipus, com a cap comunitari, és dels qui parlen amb els representants municipals. “Malgrat tot, a mi m’agrada el govern, perquè almenys ens reben i, molt a poc a poc, anem aconseguint alguna cosa. Com aquella escola primària que van construint allà. Fins ara no n’hi havia. L’Hospital de Katutura ha millorat perquè hi hem insistit. Però només hi ha infermeres, no hi ha cap metge. Per anar al metge hem de pagar un taxi. I si és una emergència, les ambulàncies fan tard perquè no saben arribar a les nostres cases. Ni els bombers, en cas d’incendi.”

Sobre les reivindicacions pendents, em parla de la seguretat. “Als carrers, quan és fosc, hi ha molt poca llum. Aquí només hi ha aquell fanal que veus allà. Un de sol. És perillós si surts quan encara és fosc per anar a la feina, o a l’escola o al metge. Et poden atacar per l’esquena i robar-te el mòbil o el poc que tinguis a la butxaca. A més, hi ha un telèfon d’emergència policial, tots el tenim, però no respon mai ningú. No agafen mai el telèfon. I si l’agafen, ens diuen que parlem en anglès, però aquí no tothom sap anglès, la gent s’expressa millor en herero, ovambo, nama, etc. Ells diuen que no ens entenen. I ens abandonen.”

A més, no tenen un certificat de residència permanent. Els poden fer fora en qualsevol moment. “Jo fa onze anys que visc aquí, sóc líder comunitari, però em poden fer fora ara mateix si volen. Amb qualsevol excusa, que han de fer una escola o obrir una via de pas. Ja veurem com ho superem tot plegat… Hi ha molta gent amb traumes i malalties mentals, perquè és una vida molt insegura. Tot és molt lent. Sempre ens diuen que hi ha crisi, que no tenen diners…”

Més tard, ens asseiem al mercat amb Timo. Compartim un plat de kapana amb tomàquet i ceba, acompanyat d’aigua, perquè no tenen llicència per a vendre alcohol. L’influx purità del luteranisme no té límits de raça. I tampoc deixen fumar, com em fa saber un noi de seguretat. No es pot fumar i estem envoltats d’una fumera espessa de carn a la brasa, en fi.

Tot d’una, Timo, concentrat, em diu: “Namíbia és el país més desigualitari del món. Com diu la nostra presidenta actual, Netumbo Nandi-Ndaitwah:  ‘A Namíbia som massa pocs per a ser pobres.’ Si el país és ric, per què encara vivim així? On van a parar els diners? Ja tenim un 42% d’atur juvenil. Som rics en recursos, en terres, en animals…, per què som tan pobres? Què va malament? La terra és el gran tema, crec. No ens l’han tornada. Es podria compartir. No ho sé… trobar una fórmula justa per a tothom.” Ves que no passi un dia com a Zimbàbue, penso sense dir-ho, que es van rebel·lar i van fer fora a la força els propietaris anglesos i bòers.