Justícia i Guàrdia Civil: un estat dins l’estat

Ahir va ser un dia per a recordar molt temps. Molt significatiu. Primer la jutgessa Lamela va exonerar Florentino Pérez i cinc ex-ministres del govern espanyol, tant del PSOE com del PP, de les acusacions de malversació, frau i suborn per l’escàndol del Castor. Poc després de migdia va esclatar una autèntica bomba informativa, quan l’Audiència de Navarra va deixar en llibertat els violadors de la Manada, només amb una fiança de sis mil euros. Entremig, la batllessa de Berga havia estat condemnada a sis mesos d’inhabilitació, acusada d’haver mantingut l’estelada penjada al balcó municipal, i el coordinador de Mossos per la República havia denunciat vexacions en la seua declaració davant la Guàrdia Civil, que l’investiga.

De fa molt de temps, cada dia ens arriben notícies de decisions judicials que indignen. La doble mesura judicial és un autèntic escàndol. I l’exemple de Navarra és incontestable: els jutges consideren que el fet que un dels violadors de la Manada siga un guàrdia civil i un altre un militar no té importància perquè tots dos eren fora de servei. Però, en canvi, la pena contra els xicots d’Altsasu és agreujada, malgrat que el guàrdia civil involucrat en aquell cas també anava vestit de carrer i es trobava fora de servei. Uns els tracten d’una manera i uns altres d’una altra, independentment de què hagen fet i de què siguen acusats. Tota una lliçó per a entendre què no és justícia.

Dins l’estat espanyol és com més va més evident que, molt particularment la Guàrdia Civil i la justícia –i concretament aquella part de la justícia més relacionada amb els afers polítics–, formen un estat paral·lel, profundíssim i negre. Que té una agenda pròpia i que serveix el poder de manera impune. Tant hi fa què vote la gent, què diga el parlament i qui mane al govern, que ells continuen veient el món en blanc i negre. Afavoreixen els seus i ataquen els qui consideren contraris, cosa que reflecteix una manera d’entendre el seu paper literalment guerracivilista i completament enfrontada a la neutralitat que una democràcia reclama als servidors públics.

Un dels grans, gravíssims errors, de la transició va ser no dissoldre la Guàrdia Civil ja de bon començament. Un altre va ser no depurar l’administració de justícia. Alfonso Guerra es va emocionar amb la Guàrdia Civil, malgrat dir que era lector de García Lorca, i la va salvar de la dissolució quan era el moment de liquidar-la. I mai ningú no es va prendre seriosament la tasca de netejar en termes democràtics l’administració de justícia. Ben al contrari: fins i tot el Tribunal d’Ordre Públic franquista, el pitjor de tots, va ser enllustrat, reciclat i habilitat fins avui. Es van fer servir els mateixos jutges, els mateixos funcionaris, les mateixes màquines d’escriure, les mateixes cadires, els mateixos cendrers, els mateixos calabossos, fins i tot el mateix edifici durant anys i anys. Les inèrcies només s’acaben si s’actua amb contundència i el preu de no haver-ho fet és ben vistent.

Avui, quan molta gent assisteix espantada a l’alliberament dels membres de la Manada, cal dir que això no és un acte de justícia, sinó de solidaritat ideològica i política. Hi ha uns jutges, fastigosament masclistes –que el masclisme també formava part del cor ideològic del franquisme–, que simplement consideren que aquells violadors són ‘dels seus’. Perquè són guàrdies civils i militars. Simplement per això, que, com ja passava en l’Espanya franquista, ho tapa tot. Perquè ells creuen fermament que encara hi ha bàndols, els bàndols que van legitimar el règim de Franco i de retop la monarquia creada per Franco. Ells encara pensen que hi ha els guanyadors i els rojos separatistes. I la justícia no és igual si ets en l’un costat o en l’altre i la guàrdia civil no et tracta igualment si ets en l’un costat o en l’altre. És tan cru com això. Tan lamentable com això. Tan repugnant com això.