Ahir un tribunal d’Upsala (Suècia) va anunciar que no demanaria l’extradició de Julian Assange al seu país. Com és sabut, Assange és acusat en un discutit cas de violació pel qual la justícia sueca el persegueix.

Segons que ha explicat l’advocat d’Assange, Per Samuelson, el tribunal ha acceptat l’obvietat que l’extradició no és necessària perquè els membres del tribunal, amb una ordre europea d’investigació penal, poden interrogar-lo tranquil·lament a la presó britànica de Belmarsh, on ara és detingut. Bé directament, bé en una videoconferència.

De segur que tots deveu recordar que això, precisament això, ho varen proposar els membres del govern a l’exili a l’Audiència espanyola el novembre del 2017, quan els volia interrogar. Fent servir el mateix argument, l’advocat Paul Bekaert, concretament, va proposar que la declaració davant l’Audiència espanyola es fes en territori belga, proposta que la justícia espanyola no va acceptar.

Aleshores la justícia espanyola, que havia convocat el president a declarar el 2 de novembre a Madrid, va respondre que fer això que ara farà Suècia amb Assange era impossible i que no hi havia ‘cap excusa’ perquè no s’hi presentàs. L’audiència va arribar a afirmar que la vista havia de ser obligatòriament presencial. Una mentida que la decisió adoptada ara amb Julian Assange deixa completament al descobert.

S’atrapa abans un mentider que un coix. I aquest és, aquest comença a ser, el gran problema de la justícia espanyola. La llista de les coses que els tribunals espanyols han dit que eren obligatòries però que s’ha demostrat que no ho eren ja és immensa. I creixerà enormement quan s’evidencie que no cal jurar cap constitució a Madrid per ser eurodiputat.

A què juga Espanya és ben clar. El president Puigdemont els ha guanyat la batalla jurídica perquè ha sabut que aquesta batalla tan transcendental no havia de fer-la dins l’estat espanyol, on no hi ha justícia, sinó allà on és independent o democràtica, a l’espai europeu.

Els exiliats han guanyat la partida d’aquesta manera, en contrast clar i escandalós amb el judici aberrant que es fa al Tribunal Suprem espanyol. I per causa d’això Espanya s’ha hagut de replegar dins les seues fronteres, mentint, inventant-se normes i destruint la previsibilitat de la justícia, restant, doncs, completament desconnectada del sistema europeu.

I en aquestes condicions és obvi que l’única cosa que pot fer per sotmetre Carles Puigdemont és provar de capturar-lo, com si això fos el salvatge oest sense llei, al marge de la legalitat europea, com un fet acomplert.

Però això tan sols ho pot aconseguir si el president accedeix a ficar-se dins la gola del llop, és a dir, a entrar dins les seues fronteres actuals. De manera que tot el que veiem, també la polèmica sobre la presumpta acta d’eurodiputat, és això i es limita a això. Val més saber-ho.

PS. Avui fa trenta anys de la matança de Tiananmen, a Pequín. Jo hi vaig treballar com a periodista i anys després vaig decidir publicar allò que havia estat la meua llibreta de treball, amb les anotacions d’aquells dies frenètics. Si la voleu llegir, la trobareu ací.