Junts per Catalunya normalitza el pitjor PSC

  • «Que dins l'independentisme algú puga qualificar de normal negociar amb el PSC i votar-lo, em sembla realment inaudit»

Vicent Partal
10.07.2019 - 21:50
Actualització: 11.07.2019 - 15:28
VilaWeb

Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, que tot podria ser, avui Junts per Catalunya votarà a favor de la candidata del PSC a presidir la Diputació de Barcelona, Núria Marín. Junts ha signat un pacte de govern amb els socialistes que només es podria superar amb el compromís dels comuns de no entrebancar un pacte alternatiu dels dos grups independentistes. Pacte que, malgrat tot, no hi és, ara per ara. Junts el condiciona a l’anul·lació dels pactes fets per ERC en alguns ajuntaments, demanda que, com vàrem explicar fa dies, és impossible de satisfer. Sobre això, m’ha cridat especialment l’atenció que el portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, afirmàs en una conferència de premsa que la polèmica decisió que prendran entra dins allò que va anomenar ‘normalitat de la dinàmica dels partits’.

Supose que la paraula ‘normalitat’ se li va escapar sense pensar-hi gaire, perquè em costa molt d’imaginar que una persona com ell, que ha bregat precisament tota la vida amb la informació i sap molt bé quin valor té allò que es diu, puga acceptar sense més ni més el missatge implícit que envia. Que els partits tenen una dinàmica pròpia, ho sabem tots i ho hem de lamentar tots d’ençà de l’endemà del 27 d’octubre del 2017. Per això plora la criatura. I les protestes, com les que hi hagué ahir davant la seu de tots dos partits, ho denuncien. Però que dins l’independentisme algú puga qualificar de normal negociar amb el PSC i votar-lo, em sembla realment inaudit.

I m’ho sembla no en abstracte sinó atenent els passos concrets que el PSC ha fet des que es formà el govern de Junts pel Sí el 2015 i molt especialment a partir de les famoses sessions d’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, a primers de setembre del 2017. Crec que tots recordem aquella imatge d’Iceta intentant interrompre el ple a crits, alçat al seu escó, exclamant-se perquè –deia– que s’estaven violant els seus drets de diputat. Però tots recordem també el seu silenci espès i còmplice davant l’empresonament de la presidenta Forcadell, acusada al cap i a la fi d’haver permès un debat, base del parlamentarisme i d’haver aplicat amb generositat les regles i les normes del Parlament de Catalunya.

No vivim una època normal. De cap manera. I això no es pot passar per alt. No és normal que la gent, perquè fa política, siga detinguda i empresonada. Cosa que ha fet preguntar-me sovint si els diputats del PSC poden sopar tranquils al vespre, quan arriben a casa i estan amb la família, sabent que ells són els còmplices necessaris, directament i personalment, que col·legues seus i fins i tot amics seus siguen a la presó acusats d’una rebel·lió violenta que tothom sap que mai no va existir. Cal ser d’una pasta molt especial per a sostenir la mirada sense morir-se de vergonya, el 22 de març de 2018 al vespre, als diputats Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell, sabent que l’endemà entrarien injustament en una presó on romandrien mesos i més mesos per una acusació injusta. Cal ser d’una pasta molt especial per a romandre immòbils a l’escó, sense ni mostrar el mínim respecte de posar-se drets, quan dies després els familiars dels presoners polítics visiten el parlament i són aplaudits per l’hemicicle. Cal ser d’una pasta molt especial per a fer una crida al diàleg amb camises blanques tan solament mentre el diàleg és una arma contra una de les parts. O per a manifestar-se de bracet de l’extrema dreta mentre dius que reivindiques un model de vida i societat, fins i tot personal, completament incompatible amb ells. Cal ser d’una pasta molt especial, que únicament espere i desitge no tenir mai jo.

Raymond Aron, en les seues memòries, recorda un sopar amb Henry Kissinger en què, de sobte, sona un telèfon i algú explica al secretari d’estat americà el nombre de morts que aquella nit han causat els criminals bombardaments en massa a Cambotja, Laos i Vietnam que ha ordenat el seu govern. Kissinger tot seguit penja el telèfon com si res i, amb l’estupefacció d’Aron, continua sopant amb tota normalitat. L’elegant filòsof i sociòleg francès aleshores s’atreveix a qüestionar-lo, tot dient: ‘Jo no podria sopar si em diguessen que he mort tanta gent.’ I Kissinger li respon, amb el seu cinisme habitual: ‘Estimat senyor Aron, per això sóc jo el secretari d’estat, i no vós.’

Això que ens volen vendre avui com ‘la dinàmica normal dels partits’ es veu, doncs, que ja s’ha situat en un punt en què els nostres Kissingers, aquells que envien a la presó els seus companys de parlament mentre continuen sopant impassibles, no tan sols no són qüestionats ni increpats per cap Raymond Aron, sinó que són convidats a la taula i ‘normalitzats’, amb l’excusa de continuar la batalla interna contra gent que ha compartit durant mesos una mateixa cel·la amb els teus presos. El desficaci de la decisió que avui pot prendre Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona és d’aquesta magnitud. I els errors dels altres potser ajudaran alguns a explicar com s’ha arribat fins ací, però no són de cap manera cap justificació ni, encara menys, cap descàrrega.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any