Junts pel no i divergents pel sí

  • «Reforçar els projectes divergents que tenen Junts, Esquerra i CUP podria ser una bona estratègia per a pescar el màxim nombre de vots contra el front espanyolista»

VilaWeb
Salvador Illa podria liderar el front del no a les eleccions catalanes

Hi ha molt de moviment en vista de les possibles eleccions catalanes de la tardor o l’hivern. Lògicament, cada partit va afinant l’estratègia per a uns comicis que seran importants. Fa tres anys, Ciutadans va aconseguir de guanyar-los però de manera pírrica, perquè l’independentisme va sumar prou per a fer govern. Però després de tres anys d’una intensa repressió, totes les mirades se centraran a comprovar si l’independentisme és, efectivament, tan sòlid com per a resistir i revalidar la seua victòria. O encara, molt especialment, si és capaç fins i tot de superar el famós 50% dels vots.

No sembla que siga una tasca fàcil, aquesta, després de tants despropòsits com han acumulat els partits independentistes els darrers anys. Les baralles partidistes i les decisions incomprensibles, des de la no-investidura de Puigdemont al pacte a la Diputació de Barcelona, per dir-ne dues de les més sonades, en bona lògica haurien de passar factura. Hi ha un sector de l’electorat molt sorollós que creu que cal fer foc nou del tot o no ho aconseguirem, però ningú no sap quants escons representa, si és que en representa cap. I caldrà veure també si el trencament entre Junts i el PDECat és una reedició del final d’Unió o, al contrari, significa alguna cosa. Les coses no són gens clares per ací.

Però, curiosament, la primera proposta impactant que s’ha formulat indica més aviat que qui està molt angoixat és l’espanyolisme. Perquè Ciutadans ha proposat al PSC i al PP de crear una mena de Junts pel No que, si bé té poques opcions de cristal·litzar, en realitat podria ser una forma calculada de suavitzar un pacte que, finalment, subscriurien només el PSC i Ciutadans. Un pacte que tindria un significat evident i que –a ningú no se li escapa– aniria molt més enllà del Principat.

Si, com diuen els rumors, Sánchez treballa a favor de Salvador Illa i intentant d’apartar del davant Miquel Iceta, que és molt d’apartar, això, la jugada tindria un cert calat. Perquè Sánchez podria dir que el partit del govern espanyol ha guanyat amb claredat els comicis, encara que després no aconseguís de formar govern. Segons el darrer CEO, la suma PSC-Cs podria enfilar-se fins a 43 diputats, 10 més dels 33 de mitjana que l’enquesta dóna, respectivament, a Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Els independentistes podrien retenir el govern si tornaven a pactar ERC, Junts i la CUP, però és evident que l’efecte d’Illa guanyant clarament les eleccions causaria un gran impacte, sobretot a Europa. Especialment, si calgués com a contrapès retòric, en el cas que els independentistes poguessen lluir la superació del tan simbòlic 50% dels vots.

Però la proposta de Ciutadans també podria desencadenar un efecte contrari al que se suposa que volen aconseguir. Perquè és molt evident que equival a presentar les eleccions en clau plebiscitària: tres dels cinc partits del no a la independència contra els tres del sí. I si es presentessen així les eleccions, la dinàmica que es desencadenaria no la controla ningú. Fins i tot podria passar que el sector més abatut de l’independentisme, aquest que no troba bé res de res, encara s’ho repensés i anés a votar amb l’agulla al nas.

La formulació, més que sorprenent, feta per Ciutadans, que afegeix que el pacte és ‘per a derrotar Puigdemont’, també podria tenir conseqüències. De moment, les enquestes són clares i donen la victòria dins el bloc independentista a Esquerra, tret del darrer CEO. Però si l’espanyolisme tria Puigdemont com l’enemic a abatre i personalitza en ell l’independentisme, és evident que això pot ser un factor desequilibrant per als altres partits.

Siga com siga, sembla que l’independentisme arriba al moment en què ja hi ha un Junts pel No passant pàgina del debat històric sobre una llista unitària que els partits que el representen no estan disposats a sostenir. I en aquest sentit, reforçar els projectes divergents que té cadascú podria ser una bona estratègia per a pescar el màxim de vots –especialment si aquesta estratègia anés acompanyada d’una treva en els lamentables insults creuats i les amenaces que fan tant de mal.

El moment podria ser propici, doncs. Sembla que Junts, després de fer mil voltes i perdre anys, va trobant el camí de configurar-se com una mena d’SNP català. I l’ensorrament cantat dels comuns pot donar força a Esquerra, només que passe alguna cosa semblant a la que ha passat a Galícia. A més, sembla que aquestes clarificacions aporten una certa, i benvinguda, tranquil·litat als dos bàndols. Governar després, vista l’experiència gens engrescadora d’aquests tres anys, ningú no dubta que serà molt més complicat que guanyar les eleccions. Però cada cosa ha d’anar al seu temps…

 

 

[Si encara no sou subscriptors de VilaWeb, us demane que us en feu. És molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari.

Sóc conscient que per a vosaltres és un esforç i per això entenc perfectament que no ens ajudeu si no podeu: el diari el podreu continuar llegint igual, perquè el nostre compromís públic sempre serà intentar dobtenir la millor informació per a tots, amb independència que ens pagueu o no. Però si us podeu permetre dajudar-nos amb una subscripció o fer una donació puntual, creieu-me quan us dic que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors o fer una donació en aquesta pàgina. Gràcies.]

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any