Tot esperant la rehabilitació, Junqueras explica la caiguda del 1714 (i del 2017)

La gran incògnita del curs polític que obrirem quan hàgim deixat enrere l’estiu és si el Tribunal Suprem espanyol aplicarà l’amnistia d’una vegada als integrants del govern del Primer d’Octubre. Si Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig podran tornar de l’exili i si a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull els rehabilitaran tots els drets. Junqueras ha manifestat públicament que la seva voluntat era tornar-se a presentar a la presidència de la Generalitat, malgrat que no ho podrà fer fins que no desaparegui la inhabilitació absoluta que el tenalla fins al 2031. Però aquest no és l’únic efecte de la inhabilitació: tampoc no pot fer classes d’història a la universitat. Sí que pot a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, fundada el 1968 precisament a Catalunya Nord com a refugi de la catalanitat fora de l’abast del franquisme i que, encara ara, representa un espai lliure de repressió espanyola.

Com l’any passat, el professor Junqueras ha ofert una lliçó d’història moderna entorn de la guerra de Successió. Llavors va parlar de les causes que van motivar la guerra i l’impacte posterior i avui s’ha dedicat, principalment, a parlar de com la guerra catalana era una peça més d’allò que ha definit com “la primera guerra d’abast mundial”, amb efectes a Itàlia, Flandes, els Països Baixos, Rússia, Ucraïna, el Canadà, el Carib, el Brasil i l’Índia. Gairebé a tot arreu la guerra es va acabar amb la victòria del bàndol aliat, en què hi havia la Gran Bretanya, les províncies holandeses, l’imperi germànic, Prússia, els ducats de Hannover i el de Saxònia i l’arxiducat d’Àustria, entre més, a banda els territoris integrants de la Corona d’Aragó. A tot arreu, les conseqüències del final de la guerra van ser majoritàriament favorables als interessos aliats, ha dit Junqueras, excepte als territoris que ara anomenem Països Catalans, que van sofrir les conseqüències d’haver mirat d’expulsar de casa seva l’exèrcit borbònic.

“El 1713, l’exèrcit dels aliats es retira de Catalunya perquè han arribat a un acord que és raonable per a ells, però del punt de vista dels catalans és una catàstrofe”, ha explicat Junqueras. Les potències internacionals van deixar els catalans sols, que van haver de prendre la decisió d’administrar una situació que semblava abocar-los a la derrota. Una lliçó d’història que és impossible d’escoltar sense sentir el ressò dels anys més pròxims. “És una decisió molt difícil. Si no has guanyat la guerra quan tenies el suport dels aliats, com esperes guanyar-la sense ells?”, ha dit. Les institucions catalanes van decidir de resistir, principalment per l’esperança que la guerra tornaria a esclatar i que Catalunya havia d’aguantar la posició fins llavors per tornar-s’hi a enganxar: “De fet, la guerra tornarà a començar el 1718, quatre anys més tard de la caiguda. És a punt de canviar-ho tot una altra vegada, però s’acaba i els aliats tornen a marxar.”

Les causes per les quals comencen i s’acaben les guerres sempre són múltiples, però Junqueras s’ha atrevit a esmentar alguns dels motius de la desfeta aliada –del punt de vista català–, malgrat que les seves tropes van arribar a capturar Madrid dues vegades, el 1706 i el 1710. “Per què no van guanyar, si semblava que sí? Perquè realment no havien guanyat”, ha explicat Junqueras. Una de les claus, ha afegit, era la diferència demogràfica i econòmica. Castella era, de llarg, molt més poblada i amb més reserves de cereals: “Cada baixa de l’exèrcit aliat era insubstituïble, però la dels borbons sí.” I si fins llavors els paral·lelismes entre la derrota del 1714 i la del 2017 fluïen implícits, les paraules de Junqueras han conduït a la seva visió sobre el procés d’independència actual: “Hi ha una lliçó molt important: les coses no passen perquè vols, sinó si ets capaç de crear les condicions materials perquè passin. Això val en termes econòmics, morals, polítics, de construcció de grans majories. Només passen quan fas tot allò possible perquè passin. A Catalunya, vol dir que necessitem construir grans majories i minimitzar l’oposició. No sols necessites molta gent a favor, sinó com menys gent en contra, millor. I necessitem una economia forta i competitiva, que fiscalment aguanti el desafiament.”

I quina és aquesta oposició que cal minimitzar per a reprendre el camí de la independència? S’hi inclou el PSC, per exemple? Junqueras no hi ha respost, malgrat la pregunta explícita del públic: “L’oposició és Albert Rivera”, s’ha limitat a dir.

Els motius dels catalans per a enfrontar-se als Borbó

Els catalans no es van adherir al bàndol aliat fins el 1705, malgrat que la guerra havia començat tres anys abans. El 1704, una dotació de l’exèrcit aliat ja havia intentat d’ocupar Barcelona, però va topar amb el refús d’unes institucions que ja havien jurat fidelitat al francès Felip V com a monarca. En un context de tensió creixent de la monarquia hispànica amb Anglaterra i Holanda pel comerç internacional, ha dit Junqueras, la cort castellana va arribar a la conclusió que li convenia d’invertir el sistema d’aliances que havia imperat fins llavors i acceptar com a nou monarca “el nét més formidable dels seus enemics”. En aquesta ruptura del sistema d’aliances, les institucions d’allò que ara anomenem els Països Catalans van dubtar.

No sols per visceralitat contra els francesos, l’enemic tradicional que va abandonar els catalans a la guerra dels Segadors i que, a sobre, s’havia quedat les comarques nord-catalanes. No sols per la prudència política a l’hora de defensar el sistema institucional propi i les constitucions catalanes davant una monarquia absolutista. També pels interessos econòmics compartits amb anglesos i holandesos, que dominaven el comerç marítim i arribaven a tot el planeta. Una xarxa comercial amb la qual els catalans participaven amb la venda d’aiguardent i, en canvi, rebien blat, bacallà i arengades. Eren productes bàsics que pal·liaven les mancances nutricionals i que havien permès de canviar la demografia tot reduint la mortalitat infantil.

“Quin interès pot tenir una economia a fer la guerra als seus clients i proveïdors? No tindria més sentit triar-los com a aliats?”, es demanaven llavors, segons Junqueras. La decisió no va ser fàcil ni còmoda perquè, de fet, l’exèrcit borbònic ja era instal·lat al territori català, però van confiar en les promeses dels aliats per entrar en guerra. I quan aquests se’n van retirar, van decidir de resistir fins que no van poder més. I van arribar els decrets de Nova Planta i una repressió ferotge.

La Catalunya dels deu milions i el pes de la demografia

Durant la conferència, Junqueras ha presentat la diferència demogràfica entre Castella i els territoris catalans com una de les causes capitals de la derrota. A la sortida, els periodistes li han demanat per la qüestió de la demografia a la Catalunya del segle XXI i la capacitat que tenia per a adequar-se al gran creixement demogràfic d’aquests darrers anys.

“És evident que no es donen les circumstàncies adequades perquè Catalunya tingui gaires més habitants dels que ja té, tenint en compte les moltes limitacions a les quals s’encara la societat”, ha comentat. Els desafiaments que té al davant, ha esmentat, van del mercat de l’habitatge al transport públic, la xarxa educativa i sanitària i el col·lapse de la AP-7 i els recursos energètics i hídrics. I, tal com ja va explorar dimarts la número dos d’ERC, Elisenda Alamany, ha esgrimit la millora de les infrastructures i el desenvolupament econòmic com la manera de barrar el pas a l’extrema dreta. “Aquesta és la política útil, no la política del retret i l’odi.”

A la sortida, Junqueras s’ha trobat amb el president Pere Aragonès, que li agafava el relleu amb una conferència sobre els fets de Prat de Molló. D’ençà del cisma intern d’ERC, Aragonès i Junqueras no s’han deixat veure en públic gaires vegades i totes les mirades es fixaven en una salutació que ha estat cordial. A la tarda, Junqueras fa una nova classe d’història adreçada als assistents de la Universitat Catalana d’Estiu. En aquest cas, centrada en la figura de Josep Irla, que va sostenir a l’exili la figura de la presidència de la Generalitat entre el darrer president republicà, Lluís Companys, i el del nou règim monàrquic, Josep Tarradellas.