23.07.2026 - 21:40
Si poses dos llibres junts sempre tindran coses a dir-se, i coses a dir-se no vol dir coses en comú, ni coincidències, ni que es puguin comparar. Coses a dir-se vol dir que hi ha un lector que els fa parlar a tots dos en llegir-los i que pot ser que senzillament es trenin dos monòlegs o bé que d’aquesta trena en surti després un diàleg que faci créixer aquesta doble lectura dins del cap de qui llegeix. És la lectura més desitjable, la que fa parlar.
De vegades els dos llibres que es diuen coses ho fan per casualitat, no pretenies res encadenant aquelles dues lectures, les circumstàncies i les casualitats han decidit per tu. Un llibre de l’any passat i un d’aquest any, tots dos de la mateixa editorial, s’esperaven per ser llegits i s’estaven de costat, a la pila dels pendents, tan junts, tan junts, que quan en vaig voler agafar un, l’altre va sobresortir una mica, com per dir-me, no ens separis. I els vaig treure tots dos i els vaig llegir seguits i el diàleg entre ells diria que va començar en aquella pila, abans que jo arribés.
Totes dues autores són mexicanes, una és compositora i l’altra és escriptora. Una de Tijuana i l’altra de Ciutat de Mèxic. Una nascuda a principis dels setanta i l’altra a finals dels vuitanta. Julieta Venegas i Olivia Teroba estaven parlant quan les he interrompudes per llegir-les –no sé si es coneixen en la vida fora dels llibres.
El 2024 Teroba publica el recull d’assaigs Dinero y escritura amb l’editorial mexicana Sexto Piso, i un any després Las Afueras el publica per a l’estat espanyol. El 2026 Venegas publica el seu primer llibre, sobre els seus inicis en la música, Norteña. Memorias del comienzo, també amb Las Afueras. Venegas escriu des del passat i Teroba des del present, i mentre la primera se centra en la descoberta d’una vocació que és cosina germana de la literària, la segona s’enfronta sobretot a la romantització de la precarietat de l’artista. I sense voler-ho elles ni haver-ho planificat tampoc l’editorial que les publica totes dues, els dos llibres són com la cara i la creu d’una moneda que compartim totes les creadores.
Venegas a Norteña ens explica com va descobrir la composició, la seva vocació. Ara és una cantant i compositora coneguda arreu del món, però el llibre s’atura en el primer disc, perquè el focus està en la descoberta, en els primers passos, en aquell piano que ho engega tot: “Si m’asseia a tocar, entrava en territori neutral. No em molestava ningú i m’hi podia estar tant temps com volgués. Em capficava en una partitura, feia escales, i aquell so m’embolcallava del tot, com una cova càlida, com un lloc familiar.”
Ella parla del piano però seria traslladable al teclat de l’escriptora, o al llapis i el paper. Llavors Teroba et diu: “Tant de bo visquéssim en un món on crear no impliqués sacrificar una altra cosa.” A l’assaig que dóna títol al llibre, l’autora s’aixopluga en una tercera persona per parlar d’escriptura i diners, d’aquest “escriure des del deute” que tan bé descriu i retrata: “Una família de classe mitjana no té els recursos per sostenir una persona que no dedicarà el seu temps a guanyar diners, sinó a estudiar, llegir i escriure.” I afegim-hi una altra intervenció de Venegas, més conclusiva: “Sento que no es poden agafar camins curts, que s’ha de ser molt pacient i delimitar el que és artístic per protegir-ho sempre.”
És com si el passadís fos cada cop més estret, Venegas et fa mirar endavant, Teroba et descriu les parets que tens a banda i banda, i de la suma de totes dues no en surt res definitiu, sinó una amalgama d’anades i tornades com pinzellades que no ho pinten tot, que deixen trossos en blanc i altres amb petites acumulacions de pintura que quan s’assequin tindran relleu.
És com si poguessis triar, en funció del dia i de l’estat d’ànim (i del compte bancari), si t’enfiles al carro de Venegas (“Allà, en la paraula, sabia que podia ser lliure i expressar el que sentia”) o al de Teroba (“Gairebé es podria dir que el camp cultural es manté amb la precarització de la feina de l’escriptura”). No es contradiuen, ni es complementen, hi ha espai per a més carros, per molt estret que pugui arribar a ser el passadís, i per molt lluny que pugui semblar-nos l’horitzó que empaitem.
Elles dues no ho abasten tot, són només dos fils possibles i fins i tot no són només aquests fils, són aquests fils només en aquests llibres, però sense que ho pretenguessin, llegides alhora, se t’enrosca una polsera estranya al canell, bonica i plena de nusos, que fa goig uns dies i destorba uns altres, perquè si vols llum has d’acollir la fosca, i escriure, i compondre, t’ho demana tot.
