Julià Guillamon a Arbúcies contemplant una paloma, Macrolepiota procera

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és un dels crítics literaris més reputats del país i a més a més ha estat al darrere d’algunes de les exposicions literàries més importants del país en aquests darrers anys. Ha escrit nombrosos assaigs, reculls d’articles i la biografia monumental dedicada a Joan Perucho. Aquest 2020 és, precisament, comissari de l’any Perucho. I ha publicat dos llibres molt diferents però amarats d’una mateixa essència: d’una banda Vi i benzina (Vibop), on recull quatre contes escrits a la manera de Perucho i un assaig sobre ell i Néstor Luján i la seva relació amb el vi; de l’altra, un llibre que la crítica ha titllat d’inclassificable, Les cuques (Anagrama), una barreja de gèneres de molta qualitat que acaben conformant una novel·la força original on la memòria, el jo i la natura comparteixen el protagonisme.

―A Vi i benzina, editat per Vibop, us transformeu literàriament en Perucho per escriure quatre texts apòcrifs. Quina responsabilitat, no?
―La idea primera de tot això va ser quan arrencava l’Any Perucho. Volia fer una cosa per a l’editorial Vibob sobre Perucho i el menjar i el beure, però després em va venir la idea de fer un conte amb un element més narratiu i a la Montse Serra li va agradar. En vaig fer tres. Un dels relats el vaig publicar per avançat a La Vanguardia i, com a compensació, vaig escriure’n un quart per a la Montse. Ara treballo en aquesta línia: és una cosa que tinc ganes de continuar fent, això dels pastitxos d’autors. El primer que he fet és un pastitx de Ruyra: he reescrit el conte L’enramada, que lligava amb coses meves. Ruyra és un escriptor que m’agrada molt i que costa que entri bé als lectors d’ara perquè tant la seva llengua com el seu món són antics, i aquesta operació de modernitzar-lo em diverteix. En el cas de Perucho ha estat diferent, hem partit dels seus llibres Botànica oculta, Els balnearis i Monstruari fantàstic per fer els tres primers relats, mentre que el quart és un pastitx d’un pastitx, perquè és una reescriptura de Perucho quan reescriu Lovecraft.

―Hi incloeu també un text d’assaig en què assegureu que Perucho i Néstor Luján formaven part d’una generació sense vi, una cosa que ara sembla impensable…
―Aquest era el text que inicialment havia de ser tot el llibre, un assaig més de tipus gastronòmic i vinícola. Això del vi en ampolla és una cosa molt moderna, la gent prenia vi de la bóta i a granel i en ampolles hi havia o alguns pocs vins senzills o grans marques històriques, sobretot de Rioja. Per exemple, quan Perucho i Luján fan el Libro de la cocina española descobreixen el Vega Sicilia, i això era el 1971! En aquell moment Perucho havia begut pocs vins de grans marques, Néstor Luján més perquè havia entrat al món de l’alta gastronomia i havia pres bordeus i borgonyes fantàstics i en guardava les etiquetes… És un món que ha canviat molt: ara hi ha milers de cellers amb milers de vins.

―Sou el comissari de l’Any Perucho. Com es fa per fer la celebració del centenari d’un escriptor en plena pandèmia?
―Per sort les exposicions estaven molt avançades. En realitat el que ha passat és que a mi m’han contractat sobre uns fets diguem-ne consumats. És a dir, com que sempre he vist que això dels anys va tard i el gruix de les activitats arriba quan acaba l’any en qüestió, vaig començar pel meu compte a fer gestions. Així, el desembre del 2016 ja havia anat a la Biblioteca Nacional de Madrid per proposar una exposició sobre Perucho i ja havia fet gestions amb Banyoles, Berga, Gandesa. Quan ha començat l’any oficial tot això ja estava preparat i les exposicions s’han pogut fer. Si no hi hagués hagut Any Perucho oficial, alguna cosa hauríem fet, amb ajuntaments i institucions diverses. També s’ha avançat força en les reedicions, malgrat que com que hi ha molta aturada al sector editorial molts dels projectes s’aniran fent. El que s’ha aturat més ha estat l’activitat presencial i la gastronòmica, que donava molt de joc i permetia d’arribar a un públic que no s’interessa per la literatura, però que a través de la gastronomia podia arribar als llibres. S’han fet també espectacles de Carles Belda i de Josep Pedrals, però aquests han tingut menys recorregut del que hauria pogut ser en unes altres circumstàncies.

―També hauríeu pogut pensar alguna cosa amb l’Audiència espanyola o algun Tribunal Superior…
―En Perucho era molt incomprès per la professió judicial perquè ell no volia fer carrera, li estava bé que el destinessin a llocs tranquils i sense massa feina per poder fer d’escriptor. Així, entre Banyoles, Móra d’Ebre, la Granadella i Gandesa va aconseguir ser l’autoritat allà i anar escrivint les seves obres.

―Així doncs, el retorn de Perucho a les llibreries s’anirà produint…
―Ep, però és que va començar fins i tot abans d’hora. Perucho hauria fet els cent anys el 7 de novembre de 2020 i una part important de la feina ja l’hem feta. De fet, a Edicions 62 es van avançar i a final del 2019 ja van publicar Les històries naturals i se n’ha parlat força. Comanegra n’ha publicat la prosa poètica i algunes obres en edició de butxaca, i en castellà Edhasa n’ha recuperat alguns títols. L’antologia poètica sí que és una de les coses grosses que resta pendent, però Perucho ha anat tornant.

―Com encaixa la seva obra en el moment actual, com es llegeix Perucho, ara?
―Hi ha molta gent que se’n recorda d’alguns dels seus llibres perquè era lectura als instituts o perquè hi havia arribat per curiositat. Les històries naturals és un llibre que  coneixen, i als clubs de lectura s’hi apunta molta gent i ara, a més a més, Perucho té nous admiradors que abans no tenia. Perucho no havia estat mai membre de la cultura compromesa antifranquista d’esquerres i això li pesava a l’hora de la recepció de l’obra. Ara ningú no se’n recorda d’això i el llegeixen d’una manera diferent, valorant el text. És un escriptor que a Marina Espasa, Javier Calvo, Josep Pedrals i Víctor García Tur els interessa i a més a més ara vivim una eclosió de la literatura fantàstica en català, amb editorials com ara Males Herbes, i Perucho es llegeix des d’un context totalment diferent.

―Un context que buscava sobretot literatura realista i en certa manera marcat pel mandarinatge de Molas i Castellet.
―Hi ha molt de mite amb això del mandarinatge, que no et dic que no hi fos. A la meva biografia de Perucho he entrat en molt de detall sobre aquest tema i crec que si els escriptors tenen ganes de fer una determinada cosa, la fan i si la fan bé, amb el temps són reconeguts. És cert que Molas defensava una literatura més compromesa durant uns anys i que Perucho, que venia de la poesia, havia fet unes novel·les molt properes a la poesia, especialment el Llibre de cavalleries, que no lligava gens amb la literatura compromesa. De fet, una de les coses que vaig descobrir és que s’havia presentat al premi Joanot Martorell el mateix any que Mercè Rodoreda i no va guanyar. Li van donar a Ricard Salvat, que venia d’Alemanya amb la bona nova del teatre de Brecht! Perucho no ho explicava mai, però això va passar i li va saber greu perquè al jurat hi havia amics seus. No tot va ser culpa de Molas i Castellet: el fet principal és que el 1960 va entrar a Destino i La Vanguardia i es va dedicar al periodisme literari en castellà.

―Com va començar la vostra relació amb ell?
―La literatura fantàstica em va interessar mentre estudiava la carrera, però hi vaig arribar per la part teòrica. Llavors Perucho havia estat vint anys sense escriure ficció i a la dècada dels vuitanta va tornar a publicar. Jo el vaig llegir, em va interessar, vaig fer-ne un article i em va telefonar. Em va convidar a casa seva i ens vam entendre molt bé.  Jo llavors era un tastaolletes i entrar en una casa on a la vora d’un Miró i un Tàpies hi havia un punyal mossàrab i llibres sobre vampirs del segle XVII… era impossible no estimar-lo. A més, amb ell aprenies una quantitat de coses brutal, per exemple disseny gràfic. Al cap de poc ja érem amics fins al punt que quan el meu fill era petit ell li feia regals de Reis.

―El Vi i benzina arriba al carrer alhora que Les cuques, un llibre que tots els qui l’han ressenyat han qualificat d’inclassificable. Què és Les cuques per a vós?
―És que jo faig llibres que no pertanyen a un gènere clar. El meu llibre sobre l’exili, El dia revolt, és alhora un catàleg d’una exposició, un estudi, una recerca, un llibre d’entrevistes… Saps què passa? Que jo m’he cregut de veritat que els gèneres no existeixen i això no tothom ho pot dir. A Les cuques hi ha això, una part que és narrativa com una novel·la, té un punt de no-ficció en alguns moments i de narració periodística. Quant a la no-ficció hi ha tots aquests elements de la natura que fan que alguns pensin que pugui ser un bestiari o un llibre d’entomologia. És tot això.

―L’escriptor que més hi surt referenciat és Sagarra, si no m’he descomptat…
―L’entomòleg Jean-Henry Fabre hi surt més. Els seus llibres sobre els costums dels insectes van ser best-sellers internacionals als anys vint.

―Sí.
―El que més m’entusiasma de Sagarra és la mirada, la barreja de contemporani i tradicional, per això L’aperitiu és un dels llibres que més m’agraden. Però a Les cuques crec que hi ha una influència important de Salvador Espriu. Quan vaig fer l’exposició al CCCB, que va ser un encàrrec i que em va entusiasmar de fer perquè vaig aprendre’n moltes coses, hi vaig entrar molt i vaig trencar la crosta d’Espriu, i veure com transforma el seu veïnat d’Arenys en personatges d’envergadura és fascinant, però això Sagarra no ho té. Ara rellegeixo molt Josep Pla, mirant-me molt les obres amb deteniment, i és una tradició molt vàlida i molt viva amb una mirada al·lucinant sobre la natura i partint d’ell i de molts altres. I sobre aquestes peces fascinants de la història de la literatura pots escriure coses molt potents.

―Què és per a vós Arbúcies?
―Un lloc on no podia anar, aquests darrers anys, com s’explica a Les cuques. La meva dona va patir un vessament cerebral, va tenir una rehabilitació llarga i algunes operacions i no hi podíem anar perquè la casa no té ascensor. I això era com una ferida i per tant al llibre la natura hi és evocada per algú que no hi pot anar. Al final sí que hi ha els textos que parlen més de la preparació per a la tornada. Jo era del Poblenou i la meva mare de Gràcia i vivia en un barri molt post-industrial: ja et pots imaginar que Arbúcies era un lloc totalment diferent i més abans, que era molt més poble que ara. El contrast era brutal. I a més a més encara s’hi afegeix una altra cosa.

―Quina?
―Jo sóc d’una generació que quan vam començar érem tots uns mal educats que pensàvem que al públic li donessin pel cul i que ja ens llegirien perquè érem bons. Fèiem literatura experimental, escrita d’esquena al lector. Però escriure al diari t’ensenya que si no fas alguna cosa que interessi, no et llegeixen i si no ets clar i interessant, encara menys. T’adones que això abstracte ho feies quan no sabies com funcionava el món. Això no vol dir que no em continuïn interessant la literatura i el cinema experimentals, però m’interessen més altres coses. Ara tinc molts lectors al poble perquè els he recordat la vida quotidiana i parlo molt sobre com era abans. Recordo, per exemple, la senyora Pepeta, que engreixava un porc i el duia a matar guiant-lo amb un bastonet pels carrers. Com que era de fora –i perquè  tenia temperament d’escriptor, suposo que també hi influïa– recordo coses que la gent del poble ha oblidat.

―Fins a quin punt ha estat influent la vostra llengua?
―El meu avi era de Viladrau i l’àvia de Vila-rodona, la mare de Gràcia i tots parlaven força bé. El pare era castellanoparlant, valencià de la part castellanoparlant i per això, i per la pràctica en el diari, en castellà vaig que xuto, de fet els llibres al castellà me’ls tradueixo jo perquè si no, no m’agraden. Vaig estudiar una mica de català a l’escola, però molt justet i a la universitat tots l’escrivíem molt malament, era un català acadèmic mesclat amb un francès post-estructuralista, amb molta cosa pedantesca. De fet, per exemple, he reescrit de dalt a baix Joan Perucho i la literatura fantàstica, del 1989, perquè no m’agradava gens. A Arbúcies senties coses, perquè a l’hostal hi havia gent que parlava un barceloní molt ben parlat. Després hi va haver les lectures. Ruyra o Bertrana m’agradaven perquè parlaven com la meva àvia, i després hi havia el periodisme dels anys trenta, aquests en sabien molt, i així he anat construint una llengua que és un Frankenstein, però en maco.

―En el llibre apareix un mexicà que ha après català i que vol ser escriptor en català. És curiós que ara tothom vulgui formar part de la literatura catalana… A l’inrevés no passa. No es considera els escriptors catalans part de la literatura espanyola.
―Bé, és diferent, perquè ell era un mexicà que havia après català! I el que és més rar és que després n’hem conegut d’altres. Però ja sé per on vas. A mi se’m fa difícil d’acceptar que algú que no escriu en català formi part de la literatura catalana. La llengua és clau. Ara he publicat el llibre amb una editorial de Madrid i les coses canvien molt. Les editorials de Barcelona que publiquen en castellà tenen els contactes d’aquí, en canvi, en publicar en una editorial de Madrid, les coses són diferents. Són una gent molt trempada i estic convençut que ells consideren que sóc literatura espanyola i que la literatura en català en forma part. No és la posició més habitual, és clar. I hi ha hagut situacions còmiques: es van quedar molt parats que Arbúcies fos un lloc real, que existeix, ells pensaven que era inventat com si fos Macondo. Em pixava.

―Ja sé que no volíeu parlar de crítica literària, però no em puc estar de preguntar-vos sobre dues de les polèmiques dels darrers mesos. La primera té a veure amb Quim Monzó, amb l’anunci que deixava d’escriure la columna i amb el seu retorn…
―La meva opinió al respecte és que aquest és un món molt petit i que el món de la literatura catalana és ple d’envegetes i de gent amb mania persecutòria que pensa que mereix molt més que el que la vida li dóna. Ep, és un sentiment legítim, però no sentir-se prou reconegut genera mal rotllo i qualsevol persona amb èxit o visibilitat és un enemic de tots els ressentits. En el cas de Quim Monzó, fa temps que li fan entrades buscant-li el genoll. Suposo que hi influeix un poc la cosa política, però sobretot el que passa és que hi ha gent que considera que la literatura catalana ha afavorit la literatura simple i en fan culpable Monzó. És un error total. Hi ha gent que diu que Monzó és costumista. Què collons ha de ser costumista? On tenim els ulls? Ho dic amb la perspectiva afegida que és algú de qui he après moltes coses, sobre llengua, sobre l’ús del periodisme per fer literatura, sobre la capacitat de treballar en altres llenguatges creatius. Per a la meva generació era una referència. Si recomanava un bar o un restaurant o una pel·lícula, hi anàvem de cap i mai no et decebia. De vegades, si no et fan cas, és que alguna cosa passa, no a la gent, sinó al que fas tu. Això no és nou d’ara. Vaig tractar molt en Perucho i en Palau i Fabre, que també pensaven que no eren prou reconeguts: entraven en bucle i era molt pesat. Sigui com sigui, Monzó és un escriptor fonamental.

―La segona és la gran polèmica organitzada al voltant de la Irene Solà amb l’atac de Narcís Garolera…
―Irene Solà val molt, llegeixes els seus poemes i veus que hi ha matèria primera. Em va agradar molt Els dics, la seva primera novel·la, amb tots els personatges del poble, que són de debò. A Canto jo i la muntanya balla hi veig un problema de llengua, dit amb tot el respecte. Però en cap cas jo no hauria fet l’atac que va fer en Garolera. L’altra cosa que ens podem plantejar és què considera el públic d’avui, atropellat pel catanyol, una bona llengua. He parlat amb molts lectors que no hi veuen aquest artifici que hi veig jo i que queden meravellats de com fa servir ella el català.

―Hi ha un autor popular que heu defensat sovint, que és Ferran Torrent. Acaben de fer l’edició commemorativa dels vint-i-cinc anys de Gràcies per la propina i tinc una certa sensació de vertigen i de pas del temps, i a la vegada crec que hi ha un maltractament sistemàtic dels nostres sèniors. No sé si hi esteu d’acord…
―Vivim en la seducció d’allò que és nou i no hi ha continuïtat. Mira el cas de la Marta Rojals, a la tercera novel·la, abans que sortís al carrer, ja hi havia gent que se l’estava carregant, després de l’èxit de les dues primeres. Potser per allò que dèiem abans: al país dels ressentits, l’èxit no es perdona. Els sèniors no se’ls tracta bé però ells mateixos tampoc no ho han fet, en un món marcat per unes regles comercials molt bèsties. El Ferran me l’estimo molt i té sis o set novel·les que estan molt bé, però no el posaria mai com a exemple d’un autor que ha fet una bona gestió de la seva obra.

―Llavors hi ha el cas d’autors que una vegada moren, desapareixen molt de pressa, com per exemple en Baltasar Porcel.
―De Porcel també s’aguanten sis o set novel·les, però també en va fer algunes que li van fer mal: Lola i els peixos morts, per exemple, no l’afavoreix gens, té rampells molt bons, però aquests passos en fals són dolents a la carrera d’un escriptor. Avui quan era al bosc pensava que un escriptor ha d’intentar no decebre el seu públic. Quants autors ho fan, això? La gent té moments de glòria i de connexió amb el públic i després el perden sovint perquè no el cuiden prou. Però a més a més es fragmenta l’espai literari. Per exemple, en Joan Rendé ha fet una novel·la que està la mar de bé sobre uns nois de casa bona que van morir a la guerra, Ballaven el blackbottom, i costa molt que la gent hi entri. Quan jo començava, Camilo José Cela feia una novel·la i tothom se la mirava i ara això no passaria. Potser només en Pàmies manté sempre el seu públic. Després això s’ha trencat i sembla el Corte Inglés, amb la seva planta per a senyors, per a senyores i la planta jove. D’escriptores entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys n’hi ha moltes perquè escriuen per a les lectores d’aquesta edat, i això no vol dir que no les llegeixin unes altres, però el gruix és aquesta franja, que és la franja principal de lectors. Parcerisas o Comadira no són reconeguts de la mateixa manera com nosaltres reconeixíem Fuster o Llompart: els lectors més joves pensen que la seva literatura no va amb ells.

―Ja heu apuntat abans que enguany moltes coses havien quedat aturades, però com veieu l’ecosistema editorial català? Tenim perills?
―Desconec les dinàmiques internes de les empreses, però fins ara vivíem un model molt interessant. El model d’Edicions 62 va fer fallida clarament, va ser absorbit per Planeta i ara fa de Planeta petit i això ho fa molt bé, amb Proa per a publicar els autors més literaris i els altres segells buscant les grans vendes. Llavors han sorgit moltes editorials noves, que és on hi ha el talent i que aquests darrers anys criden l’atenció: L’Altra, Periscopi, Club Editor, Comanegra, Anagrama, que és un vell nou, Angle, Males Herbes… i que s’han diversificat. Les petites intenten fidelitzar alguns autors, tenen capacitat d’innovació i ens trobem en un moment molt dinàmic. Cada any surten autors que valen la pena: aquest any ha estat Carlota Gurt… Fa temps que deien que una d’aquestes petites s’hauria de convertir en mitjana, com en el seu temps va ser Quaderns Crema o Empúries, però ha passat el temps i això no succeeix. Potser Comanegra serà qui ocupi aquest lloc. M’agradaria que Mallorca i València tinguessin més pes en l’edició literària, com l’havien tingut anys enrere. Però crec que no ens podem queixar gens.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.