Juli Peretó: “Els filòsofs de l’àmbit de l’ètica tenen molta feina amb la pandèmia”

  • El catedràtic de bioquímica i biologia molecular analitza les repercussions que poden tenir sobre la investigació científica els avanços que han permès de tenir els vaccins contra la covid en un temps de rècord

VilaWeb
Juli Peretó (fotografia: Prats i Camps).
Esperança Camps Barber
09.12.2020 - 21:50

Tot just fa dos dies que vam veure el somriure emocionat de Margaret Keenan, una irlandesa de noranta anys que es va convertir en la primera persona del món a rebre el vaccí contra la covid-19. Aquella va ser la primera punxada, el primer vial, de molts milions que n’han de venir per a poder dir que la humanitat s’ha fet immune a aquest virus. Des que la Xina va comunicar que un virus estrany causava un tipus de pneumònia devastadora fins avui, ha passat tot just un any. En aquest temps hem pogut veure, pràcticament retransmesa en directe, una cursa contra rellotge per aconseguir un vaccí efectiu, eficaç i amb uns efectes secundaris assumibles. I no solament s’ha aconseguit aquest de Pfizer-BionTech, sinó que darrere en vénen més.

D’aquesta cursa, de les circumstàncies que l’han feta possible, de què en queda, de què se’n pot fer, de tant de coneixement acumulat, en parlem amb Juli Peretó, catedràtic de bioquímica i biologia molecular i investigador de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio, un centre mixt de la Universitat de València i el CSIC.

Acabem un any que va començar amb una notícia sobre un virus que s’escampava pel món i matava milions de persones i l’acabem amb la imatge de les primeres persones grans vaccinant-se al Regne Unit. Què ha passat en el món científic perquè això haja estat possible?
—La primera consideració és que no hi ha precedents en el món que això haja passat mai. Em referisc al fet que ha transcorregut menys d’un any des que començà una malaltia nova, fins que ja es poden vacunar persones, no en un assaig clínic, sinó la població general. No hi ha precedents. I això s’explica tan sols perquè s’ha fet un esforç extraordinari de col·laboració científica d’impuls empresarial, perquè s’ha de produir en massa un medicament, i de suport de l’administració pública.

És fonamental aquest suport per part de les administracions públiques?
—Un esforç com aquest no es pot fer sense aquesta intervenció, i ací, l’interès públic era evident. Tractem una crisi mundial. Això no és com altres crisis sanitàries que afecten, posem per cas, l’Àfrica i podria haver-hi la possibilitat de prioritzar. Ara aquest argument no hi és, perquè és una malaltia globalitzada. Per això hi ha hagut un interès general, com no havia passat mai, per a recórrer en mesos un camí que normalment necessita anys.

D’aquesta experiència de col·laboració mundial, què en quedarà?
—En primer lloc, crec que tecnològicament s’ha demostrat que si cal produir vacunes en un temps de rècord, és possible. Insistisc que és evident que cal inversió pública. També inversió filantròpica, perquè tant al Regne Unit, la Wellcome Trust, com als EUA –per a posar un exemple– la fundació Gates, aboquen molts diners en aquestes recerques; no d’ara, si no de fa molt de temps. En quedarà, per tant, que la manera de produir les vacunes canviarà radicalment. De fet, la primera que s’administra es basa en una tecnologia completament nova i que es fa servir per primera vegada. I no és que s’haja començat de zero, sinó que darrere hi ha més de deu anys de recerca. I ara, arran de l’emergència mundial, s’han decidit a fer-ho efectiu. Aquesta tecnologia nova, desenvolupada per Pfizer i Moderna, representa un pas endavant en la manera de fer vacunes.

Malgrat aquesta col·laboració, en alguns moments hem viscut una mena d’espectacle, de carrera per veure qui feia el primer vaccí contra la covid.
—En certa manera és natural. Com va passar, per dir alguna cosa, en la carrera espacial dels anys seixanta del segle passat, això té un component polític també. Cal remarcar que la vacuna que se suposa que s’administra a Rússia i a la Xina no ha passat totes les fases de control que sí que passen les que s’han començat a administrar al Regne Unit i s’administraran a la Unió Europea o als Estats Units. No hi ha res que justifique vulnerar els protocols establits. Els estàndards de les agències que autoritzen aquestes vacunes poden ser diferents. Fins i tot pot ser que a la Xina tinguen uns estàndards ètics diferents. És una mica complicat jutjar això.

Sembla perillós això que dieu.
—Una cosa clara és que no pots posar en risc la població amb una cosa que no coneixes. Hi ha una certa ocultació d’informació o d’obscurantisme en el procés que s’ha seguit en aquestes vacunes… La tranquil·litat que et pot donar una agència com la del medicament europea o la FDA nord-americana per als ciutadans és un plus.

Hem après molts detalls sabre una malaltia concreta i sobre un virus concret. Això és avanç tecnològic, però no avanç en el coneixement científic general

Podrem arribar a saber mai quants diners s’ha invertit a trobar els vaccins?
—Milers de milions…

Repercutirà de manera negativa en unes altres investigacions que podrien restar sense fons?
—Això encara no ho hem notat. Aquesta anàlisi s’haurà de fer a posteriori perquè no saps com han evolucionat la inversió pública o la inversió privada en els diversos àmbits de la recerca. En principi, aquestes fundacions filantròpiques de què parlàvem adés tenen una història prèvia de donar suport a aquestes recerques de vacunes, per a malalties com ara la malària o el virus de l’Ebola, que potser a la Unió Europea no ens preocupen tant, però sí que afecten molt dramàticament altres països. Si els nostres governs hi posen una quantitat simbòlica en aquestes investigacions, algú altre ha de fer la suplència.

Pel que fa al coneixement acumulat, aquesta cursa deu haver significat uns avanços interessants en el camp de la ciència?
—Per a la ciència en majúscules, no.


—Hem après molts detalls sobre una malaltia concreta i sobre un virus concret. En un temps de rècord s’han sabut coses que abans podien tardar molts anys a saber-se. Per exemple, el genoma complet del virus es va saber molt de pressa quan, anys arrere, per al genoma del virus de la sida, es va tardar molt més. Un mes després de tenir informació sobre el genoma, aquestes empreses que han activat aquestes tecnologies ja tenien les primeres mostres per a fer proves clíniques. Això és avanç tecnològic, però no avanç en el coneixement científic general. Encara que sí que s’ha reforçat un aspecte de la ciència que no té a veure amb les bates blanques i les provetes.

A què us referiu?
—Aquest de les bates blanques és una part xicoteta del món de la ciència que és molt complex. Hi ha gent davant una pantalla d’ordinador amb una gran capacitat de computació, construint uns models amb els quals es podrà predir o valorar i fer una avaluació quasi en directe de l’impacte que tenen determinades decisions. Es podran fer estudis comparats de quin impacte han tingut les mesures que s’han pres amb el temps, o les variacions produïdes segons si s’han pres unes mesures o unes altres. Això serà molt interessant perquè per primera vegada en la història tindrem un conjunt de mesures preses més o menys laxes, o una concatenació de mesures d’acció i reacció sobre la marxa. I això ens aportarà informació molt interessant sobre pròximes pandèmies.

Ja parleu de pròximes pandèmies.
—Aquesta és la primera pandèmia global que ens ha tocat a tots, després d’uns quants avisos. Viròlegs i epidemiòlegs ens ho deien. Ho podem llegir en textos de Salvador Macip, per exemple. Molta gent ho té escrit. És la típica cosa que llegeixes i no arribes a pensar que et passarà a tu. Ho sabem i ho racionalitzem. No serà la darrera i d’aquesta en traurem moltes lliçons i no tan sols del punt de vista mèdic.


—Hi haurà lliçons del punt de vista de l’ètica. Pensem en la recerca filosòfica. Els filòsofs de l’àmbit de l’ètica tenen molta feina. Ara mateix hi ha un dilema ètic que jo no sabria resoldre, i per això hi ha especialistes. El problema és què passarà amb els assajos clínics de les vacunes que apareguen a continuació, en fases en què s’han de provar en persones. Hauràs d’exposar persones donant-los un placebo sabent que no la protegeixes encara que donant-los la vacuna que ja existeix la protegiries. Per a mi és un gran tema per als especialistes en bioètica.

Tot allò que s’ha après en aquesta pandèmia es podria tornar a usar per a les que vinguen?
—Tot ha d’aprofitar. No estic segur del comportament de les administracions prenent decisions sobre com contenir això. S’ha improvisat molt i ja es podran comparar els efectes que ha tingut cada mesura.

Ningú no qüestiona l'obligatorietat de vacunar els gossos, però sí que es qüestiona l'obligatorietat de vacunar les persones per a protegir-les

Una de les coses que sí que hem après en l’àmbit popular és una certa terminologia i l’existència d’uns professionals anomenats epidemiòlegs.
—Això és important, perquè augmenta el coneixement de la diversitat de les disciplines i dels coneixements que calen per a fer front a una situació tan complexa com una epidèmia. Els epidemiòlegs ens donen la informació sobre com poden evolucionar les coses segons les mesures que es prenguen, però després hi ha tota la branca de l’assistència hospitalària que és bàsica per a arribar al coneixement d’una malaltia que és molt més que un virus respiratori i que recorre tot l’organisme i pot originar barbaritats en òrgans que no són els pulmons. La tindrem durant molt de temps i res no fa pensar que la puguem eradicar ni tan sols quan bona part de la població s’haja vacunat. S’ha de treballar investigant les seqüeles, els grups de risc… De tot això en sabem, però no prou.

Durant aquest any s’ha posat molt d’èmfasi a trobar un vaccí contra la covid, però no tant a trobar-hi un remei. Es preveu que ara comence una nova cursa?
—Hi ha molta investigació. Més que sobre la cura, sobre la contenció de la infecció. Però una cosa és que tu adquirisques una immunitat que et done un nivell de contenció i una altra cosa és, una vegada agafada, com actues. En un primer moment es parlà de fàrmacs que no tenien gaire recorregut, la gent els va provar i al final s’ha vist que alguns no són efectius.  Però hi ha recerca en antivirals. La sida, sense tenir-ne una vacuna efectiva, s’ha convertit en una malaltia crònica, però no s’ha eradicat. Ací pot passar una cosa semblant, és a dir, tenim l’avantatge que, per les característiques que té el virus, hem pogut desenvolupar vacunes, ara hem de veure durant quant de temps serà efectiva. En els assajos que s’han fet encara no ha passat un any. Potser haurem d’entrar en una dinàmica com la de la grip, i això també  voldrà dir mirar la logística de les campanyes de vacunació. Entraria com una malaltia més en les campanyes… Serà més important que unes altres perquè és nova i perquè el nivell d’immunització no serà el mateix. Què passarà a l’hora de viatjar? També haurem de pensar en eixos termes. Haurem de veure si hi ha prou nivell d’immunització o no allà on anem, i el grau d’exposició al risc que acceptem. Viatjar no tornarà a ser com abans. Després hi ha unes altres discussions com ara si per a anar al camp de futbol, amb 30.000 persones, es demanarà un certificat de vacunació. O què faran amb el carnet que donen als qui es vacunen al Regne Unit? Per fer segons quines activitats es demanarà el carnet? Són coses que s’han de decidir, que s’han de pensar.

Aquest vaccí obri més interrogants que no en tanca, doncs?
—Això és com tot. La part més interessant de la ciència és que sempre tens interrogants, no s’acaben mai. Les casuístiques són infinites. Per exemple, un altre tema molt delicat que ara torna a eixir i que caldrà analitzar. Per definició, les dones embarassades són excloses de tots els assajos clínics. Preval no sotmetre una dona embarassada als possibles efectes perniciosos. Ara hi ha un moviment de gent que pensa que hauria d’haver-hi alguna manera d’incorporar-les als estudis perquè no pots tenir una bombolla de persones que, mentre dure l’embaràs, es poden arriscar a agafar la malaltia perquè no s’han vacunat.

S’ha d’obligar la gent a vaccinar-se?
—En això jo sóc un poc radical. Ningú no qüestiona l’obligatorietat de vacunar els gossos, però sí que qüestionen l’obligatorietat de vacunar les persones. Això és una contradicció que no he entès mai. És a dir, acceptem que és important de protegir un animal de companyia, però acceptem que protegir les persones no siga obligatori. Es pot dir que vacunar-se és una decisió personal, però no ho és del moment que afecta un col·lectiu.

Potser aquestes persones voldrien evitar els riscs.
—El risc zero no existeix. Però quan una agència del medicament autoritza una vacuna és perquè hi ha prou informació sobre la seguretat. Quan un vial arriba a un dispensari és perquè s’ha demostrat que els riscos són assumibles. Les agències que autoritzen medicaments són independents i fins ara han funcionat bé. Els beneficis són superiors als riscos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any