Jule Goikoetxea: ‘La privatització de la democràcia ha provocat l’auge de la ultradreta’

  • Entrevista a la doctora en filosofia política, que publica 'Privatitzar la democràcia' (Icaria, 2018)

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
30.11.2018 - 21:50

Jule Goikoetxea (Sant Sebastià, 1981) és una doctora en filosofia política més acostumada a moure’s en àmbits acadèmics i d’investigació que no pas a una visibilització pública. Tanmateix, aconsegueix d’aproximar la teoria i l’anàlisi política al gran públic d’una manera divulgativa, sense que es faci feixuc. Ho demostra a Privatitzar la democràcia (Icaria, 2018), on alerta sobre la reconfiguració de l’estat en l’època global, en què el ciutadà té com més va menys capacitat de decisió. Ara ha reeditat el llibre incorporant-hi un capítol dedicat especialment a Catalunya i a l’estat espanyol.

Per què dieu que la globalització és la privatització de la democràcia?
—Més que el perquè, al llibre explico el com. Privatitza la democràcia perquè aquesta part keynesiana de l’estat, és a dir, l’estructura pública àmplia que es va desenvolupar durant el capitalisme industrial, comença a fer-se petita i a privatitzar-se a partir dels anys setanta i vuitanta, que és quan comença el capitalisme global. Hi ha una diferència entre el capitalisme industrial i el capitalisme financer, digital i de serveis, que jo anomeno global. Abans d’aquest canvi de capitalisme, els tractats de comerç internacionals es feien entre estats. Les corporacions establien acords, però mitjançant els estats nacionals. A partir dels setanta i vuitanta, el capitalisme muta, es redueixen les indústries i s’amplia el sector de serveis. I el comerç comença a fer-se entre parts de l’estat, com ara un executiu. Podem veure un Ministeri d’Economia establint acords amb un agent japonès i una corporació estatunidenca. Ja no són els estats, que fiscalitzen els tractats. En acords com el TTIP i el CETA, els protagonistes ja no són els estats-nació, sinó les corporacions, els executius i àrbitres, com ara auditories i agències de qualificació que no passen pel sistema nacional.

L’estat desapareix?
—Jo crec que no. L’estat es transforma, com ha passat sempre. No és igual l’estat d’ara que el romà. Passa que els executius es reforcen, els sistemes judicials també es reforcen per donar suport a aquests executius, i els parlaments es debiliten. Van perdent processos de decisió.

És a dir, que el capitalisme va llimant el poder legislatiu dels governs. Com una ceba a la qual li van traient capes.
—Això mateix. Tot es va privatitzant. La sanitat, l’educació, els béns bàsics… I com es fa això? Doncs debilitant els parlaments, debilitant la representació formal del poble. Totes les constitucions modernes del món es basen en l’existència d’una nació i en el fet que hi ha una sobirania popular que s’atorga a l’estat per mitjà del parlament. La sobirania popular ara es va eliminant.

Poseu-me un exemple.
—Moltes lleis i molts projectes ja no passen pel parlament. Per exemple, governar per decret és una manera de privatitzar. És a dir, els parlaments cada vegada tenen menys força a l’hora d’influir. O la Unió Europea. La Unió Europea és un producte d’aquest nou capitalisme global, un sistema polític que no té parlament. Bé, sí, un parlament de broma, que no decideix res. Els òrgans forts són el Consell d’Europa i la Comissió. Europa és un dispositiu perfecte del capitalisme global, en el sentit que és un artefacte que representa molt bé l’època global en què vivim. Qui legisla a la Unió Europea no és el parlament, sinó que ho fan per mitjà dels grups de pressió, que són els que proposen polítiques i hi posen diners, i això després passa per la Comissió i el Consell. El 80% de les polítiques que fem aquí es veuen afectades per la Unió Europea. I en tot aquest procés, tu, com a ciutadà, no decideixes res, per molt que votis un partit o un altre. Hi ha tantes interferències, tanta mediatització. Hi ha una pèrdua de poder en tots els sentits.

És possible assolir una democràcia plena, en aquesta democràcia que retrateu?
—A mi no m’agrada parlar de democràcia, sinó de processos de democratització. Durant la història hi ha hagut processos de democratització. Quan passa això? Quan la població es capacita per a l’autogovern. Hi ha barris en què abans hi havia esferes d’autogestió o comunals, però van desapareixent perquè els recursos es privatitzen. I al revés. Els processos de democratització a vegades també es veuen. Vull dir, que no és tot un sol procés i que de sobte la democràcia desapareix. És una lluita entre forces i, per això, hi ha espais, esferes o barris on de sobte s’esdevé un procés de democratització. Per exemple, el procés d’independència.

És un procés de democratització?
—Ho poso com a exemple de procés de democratització perquè ha apoderat part de la població. Però també es fa paral·lelament a processos de privatització salvatges, com els de la sanitat pública i la universitat. Són processos que s’esdevenen alhora. Tenim el costum de ser monocausals, però no. Passen al mateix temps i estan en lluita contínua.

Com més processos hi ha, més malestar hi ha entre la població?
—Bé, com més processos de privatització, més malestar i més misèria. No sabem encara com reaccionarà la gent, com articularà noves formes de lluita contra aquest malestar. No ho sabem, i això acostuma a articular-se més lentament des de l’esquerra que no pas des de la dreta. Perquè la pujada de la ultradreta ja la veiem. I la pujada de la ultradreta va relacionada amb la privatització de la democràcia. La mala llet que té molta gent que vota la ultradreta és per la pèrdua de salari, de feina, de pensions, de l’habitatge… És a dir, la privatització de la democràcia afecta tothom, però la dreta i la ultradreta tenen més calés i l’esquerra no arriba mai al poder.

El 15-M també era un procés de democratització. Què en queda?
—Del 15-M en va sortir Podem i altres cercles, però crec que en l’àmbit espanyol en queda poca cosa, avui.

Quina opinió teniu de Podem?
—Dins el sistema actual, és a dir, parlamentari, patriarcal i liberal, és clar que hi ha partits i gent que defensa processos de democratització. I crec que sí que tenen ganes de democratitzar i apoderar la gent, si més no, més ganes que el PSOE, per exemple. Però hi ha moltes limitacions i frens. Si tenim en compte la societat i la cultura política espanyola, Podem no triomfarà mai perquè hi ha una determinada sociologia a Espanya. Podem ha hagut d’introduir moltíssims discursos que han decebut la gent mateixa del 15-M. Al País Basc sempre ha estat vist com un partit socialdemòcrata, no pas com un partit radical, com sí que creien certs sectors de Madrid i Espanya. Creien que era una esquerra radical, però tots sabem que no ho és pas. Però una persona de Madrid, on els últims trenta anys no ha passat res en relació a la lluita organitzada potent, doncs al·lucina.

Al llibre fiqueu molt la banya en el liberalisme. Per què?
—Cal fer diferències, perquè hi ha pràctiques liberals amb què puc estar d’acord, però passa que el liberalisme és hegemònic. És hegemònic, fins i tot, en el socialisme. S’ho ha menjat tot. Jo, més que no criticar les pràctiques neoliberals –que ho faig, per descomptat–, critico la ideologia liberal. La manera com el liberalisme entén el lliure mercat, la moral universal i com això és hegemònic en la població mateixa. Fins i tot, en els moviments socials, els valors, els costums… La moral universal, per exemple, s’ha menjat tota l’esquerra. Tota la tradició que ve d’aquest liberalisme dins d’un sistema capitalista i que, per tant, és hegemònic als mitjans, les cases, ha fet molt de mal a l’esquerra. Per una altra banda, hi ha una cosa que no s’analitza prou. Molts diuen que no són neoliberals, com alguns socialdemòcrates o referents com Habermas. Diuen que no estan d’acord amb el capitalisme salvatge, però reprodueixen la mateixa fòbia de l’estat, les mateixes propostes demanant una democràcia global que sobrepassi les sobiranies… Però què diuen?

És una mica el que diu Podem.
—Exacte. Diuen que no són nacionalistes, que no volen estat, que són cosmopolites… Això és ideologia liberal de tota la vida! Que no volem una nació perquè exclou i perquè no hem escollit on hem nascut, un cosmopolitisme que deixa de banda conceptes com sobirania i estat perquè això reprimeix… Aquesta fòbia de l’estat que ve del liberalisme, però que és a totes les ideologies modernes, com l’anarquisme i el comunisme, s’ha menjat l’esquerra. Quan et trec l’estat, el vols, però te n’has estat queixant els últims cinquanta anys perquè deies que era la classe dominant. L’esquerra entén l’estat com un subjecte, i això és alienació. L’estat no és bo ni dolent, perquè no té cor. És un conjunt de pràctiques i estratègies.

Sou una gran defensora de l’estat, veig. Però què fem amb el vell significat de l’estat, el de la maquinària pesant i burocràtica?
—És que cal reconceptualitzar l’estat i acabar aquesta fòbia que li tenim, que és liberal i patriarcal. Perquè no pot haver-hi democratització sense estructures públiques. Hem de construir un estat que, per exemple, posi recursos per a espais autogestionats, un estat que el fem tots. D’altra banda, el conflicte perpetu és el motor de tota democratització. Voler reduir l’estat a un subjecte dolent, dolentíssim, mentre l’individu és bo, la comunitat també i la família també, no té sentit. I això ho comparteixen tant Ciutadans com Podem. Em fan molta gràcia els qui diuen que no volen estat perquè no volen fronteres. I jo penso: però si un sou és una frontera, ser una negra soltera avui en dia és una frontera… De debò que en ple segle XXI parlarem de frontera únicament en un sentit físic com si fos una muralla? Quan les transaccions financeres, que també posen fronteres, són moltíssim més salvatges! Per això dic que l’esquerra no tan sols té una crisi de poder, sinó també una crisi conceptual i discursiva de fa molts anys. I ho veiem ja amb l’auge de l’extrema dreta. Perquè l’esquerra no s’ha empassat el discurs liberal i prou, sinó també el monoteista, el que té fòbia de l’estat, individualista i cristià.

Dediqueu un capítol a Catalunya. Per què?
—En aquesta edició he afegit dos capítols, el de Catalunya i el de l’estat espanyol. En el de Catalunya, em centro en el sistema sanitari i com es va privatitzar. Explico, per exemple, com es va fer aquest procés impulsat per l’elit espanyola, però també la catalana, i les conseqüències d’això, que després influiran en el començament del procés d’independència. No oblidem que al principi del procés es barregen moltes coses, i una és el descontentament per les retallades i que privatitzin la democràcia. Per què passa això? Perquè en un procés de democratització tu has de tenir en compte què opina la gent. I encara que qui privatitzi sigui part de l’elit catalana, la gent continua confiant més en el sistema sanitari català que no pas en l’espanyol, i en les institucions catalanes més que no pas les espanyoles. És aquí on es veu l’eix nacional. Hi ha aquest procés de privatització, però també hi ha hagut, aquests últims quaranta anys des de la mort de Franco, un procés de reproducció del demos català. És a dir, Catalunya existeix. En part, perquè la gent creu que existeix. No solament perquè hi ha institucions, sinó que la gent creu que existeix el demos català, i creu que és diferent que el demos castellà. I això ho has de tenir en compte per analitzar el procés d’independència.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any