suprem TS

En un llibre imprescindible per a entendre la manera de convertir un judici polític en una eina contra l’estat que el promou (Jo acuso. La defensa en judicis polítics, Pagès Editors), Benet Salellas aporta raons de pes per a l’articulació d’un moviment que no es resigni a la mera defensa dels acusats, sinó que imposi, tant dins la sala com fora, la qüestió de fons subjacent a tot judici polític: en el nostre cas, el dret d’autodeterminació. M’aturaré, primer, en un paràgraf del començament i, més endavant, en les conclusions. Diu Salellas: «El judici polític, en tot cas, consisteix en l’expressió de la correlació de forces que ja existeix de manera prèvia a la causa, i que evoluciona en el seu transcurs, i així el judici esdevé una mena de cerimònia final, simbòlica, que recull aquest combat entre el poder que busca enfortir la seva posició i els adversaris debilitats per l’expedient. Per això, moltes vegades els acusats decideixen arrossegar el procés fins a les últimes conseqüències i dirigir el judici contra el poder constituït, intentant asseure’l a la banqueta i demostrant d’aquesta manera el judici polític en estat pur. Poder constituent contra poder constituït.»  Si se’m permet, jo en dic, de tot això, crear un contrapoder.

El poder sempre és particular, perquè implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta. Si entenem com a ‘poble’ el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre el poble o per al poble, però mai del poble. Atès que ha de doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot ser una violència física, amb la repressió, l’acció militar o la marginació social; una violència mental, amb la propaganda, el control dels mitjans de comunicació i l’educació; i una violència legal, mitjançant un sistema de normes coactives. O pot tractar-se de totes alhora. Però la temptativa d’acabar la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix un poder altre. Una alteritat. I aquí sorgeix la paradoxa. Si contra un poder imposat s’utilitza un altre poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, alhora, el cercle de la violència. Els detentors de valors socials de justícia i llibertat, quan impugnen el poder, poden esdevenir, en assolir-lo, administradors de la dominació i la injustícia. En aquest sentit, el moviment independentista no ha jugat la carta de la dominació i la violència i, per aquesta raó, no ha pogut construir un poder propi –des d’aquest punt de vista, la qüestió del paper dels líders és pura escolàstica: tot moviment crea els lideratges capaços de lluitar pels objectius que es proposa, i els va substituint d’acord amb les dinàmiques creades per la seva activitat. De fet, l’independentisme ha sabut contra què lluitava abans que per a què lluitava, bo i deixant la impressió que es creia –i encara es creu, entre el sector que es voldria hegemònic a través de la contemporització– que tot hauria pogut rutllar amb uns dirigents espanyols no tan corromputs i més propicis al pacte. El greu problema de l’independentisme, diguem-ho de passada, n’haurà estat –i n’és– el caràcter massa abstracte i general, basat en la raó de la llibertat moral, però sense lligar-la a la base material i concreta, arrelada al moment històric, on havia de recolzar: vulgues que no, una escissió que porta l’empremta de la classe mitjana que ha dirigit l’autonomisme des del 1980.

Enfront del poder imposat, hi ha una altra forma de poder: el que no s’im-posa a la voluntat de l’altre, sinó que ex-posa la pròpia. Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó evitar que la dominin. Tampoc  no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves (nosaltres l’hem  anomenat ‘dret de decidir’). Si el poder és la imposició de la voluntat d’un subjecte contra tota resistència, la resistència contra tota mena de poder es pot anomenar contrapoder. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Contra la imposició del poder, el contrapoder hi oposa la resistència d’un valor comunament acceptat: si pogués ser totalment pur, el contrapoder seria no violent. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos vulneren la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etc. Hi ha unes altres accions que són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. Aquesta ha estat la trajectòria, sense cap ombra de violència política, del moviment independentista, inclòs l’ús legítim del reglament parlamentari per a aprovar lleis que significaven, enfront del poder legal de l’estat, la creació d’un contrapoder legítim de la Generalitat.

Torno al llibre de Benet Salellas, quan parla del poder que s’inventa el ‘dret penal d’autor’ o ‘dret penal de l’enemic’, que es basa no pas en el que fas, sinó en el que puguis fer; que significa la pèrdua generalitzada de drets, llibertats i garanties; i que demana penes que desborden la ponderació, la mesura i el límit consubstancials al dret penal. Us sona, la cançoneta? Doncs bé: contra el ‘dret penal d’autor’, contra aquesta praxi de l’estat que vulnera els codis propis per tal d’anorrear els opositors –una praxi que travessa tots els estats totalitaris, però que arriba a Guantánamo–, s’ha d’alçar –i això no ho diu en Salellas, sinó que ho dic jo– un contrapoder democràtic col·lectiu, basat en el codi de la no-violència activa: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etcètera.

En les ‘Conclusions’ del seu llibre, Benet Salellas resumeix perfectament les línies a seguir en la utilització d’un judici polític per a convertir-lo en un bumerang que es giri contra l’estat que utilitza l’arma del ‘dret penal de l’enemic’: posar al centre la persona encausada, no pas l’advocat o advocats; fer intervenir testimonis convençuts, no pas contemporitzadors; no servar silenci, no contestar succintament, no limitar-se a les preguntes del defensor; testificar per apuntalar el relat de la persona encausada i testimoniar el conflicte de fons contra el relat de l’acusació; difondre el conflicte per tots els mitjans; prendre la iniciativa creant debats paral·lels sobre competència del tribunal, sobre les parts, sobre la llengua del procediment, sobre la imparcialitat dels magistrats, sobre la imparcialitat dels agents policials; no acatar, no col·laborar, desobeir; renovar constantment les tàctiques i fórmules per a cada combat singular judicial; usar el discurs dels drets humans com a mitjà, no pas com a finalitat, perquè la qüestió fonamental roman en la demanda i l’objectiu que tenia el combat polític de les persones encausades, raó última de la venjança de l’estat amb l’ús del ‘dret penal de l’enemic’. En aquest sentit, l’estat espanyol contemporani ho ha lligat al delicte de rebel·lió, que ha usat durant tot el segle XX, primer, per combatre el catalanisme polític i, després, l’independentisme.

Corol·lari: en la lluita política contra l’estat, no hi ha innocents. Qui lluita políticament contra l’estat, ha de saber que és d’antuvi culpable. Però si la seva posició és capaç de generar un contrapoder democràtic col·lectiu, la truita es pot tombar i posar l’acusador contra les cordes.

I així estem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb