Cada vegada més cansat i més espès, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero ha anat declarant en un llarg interrogatori durant tot el dia en el judici que ha començat avui a l’Audiència espanyola. Un judici contra ell i contra l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig i l’ex-director general dels Mossos Pere Soler, acusats tots tres de rebel·lió, i la intendenta Teresa Laplana, acusada de sedició pel 20-S. Un judici que han apartat del centre de Madrid, traslladant-lo al bell mig d’un polígon industrial a una vintena de quilòmetres de la ciutat, a San Fernando de Henares, en un edifici funcional i trist que es distingeix dels del seu voltant per una bandera espanyola que hi té plantada, i en un dia com avui –extraordinàriament fred, gris i ventós– pel desplegament policíac i de càmeres de televisió que l’escorten. El judici es farà aquí. Com en tants judicis, processos i procediments en aquesta gran causa general contra l’independentisme, això ja era escrit i no podia ser altrament. Marchena va condemnar per sedició, però els fiscals del cas Trapero han mantingut la rebel·lió per a poder-lo jutjar, a ell i la cúpula dels Mossos, a l’Audiència espanyola i no en un tribunal ordinari de Catalunya. Ací l’escenari també importa, perquè és una part fonamental del càstig.

Dins l’edifici, desenes de periodistes, tots de mitjans catalans i espanyols, pràcticament cap d’internacional per a un judici la primera part del qual ja va escriure Marchena amb la sentència del 14 d’octubre. Però hi havia coses per dir i per veure, i avui un Trapero visiblement esgotat ha maldat per obrir un abisme entre ell i el projecte independentista del govern pel qual treballava. Ha anat més lluny que no al Tribunal Suprem, ensenyant cartes noves, expressant més obertament el seu desassossec, la incomoditat envers el projecte de referèndum, situant-se fora no únicament d’aquell projecte, sinó del moviment independentista en conjunt. Del banc dels acusats estant, bo i responent l’interrogatori enganxifós del fiscal Miguel Ángel Carballo, Trapero ha arribat a dir que no podia entendre que els votants de l’1-O defensessin tan aferrissadament les urnes. ‘Veure com la gent defensava les urnes d’aquella manera, penso que era poc imaginable des del meu punt de vista, perquè semblava que els hi anava la vida. No era violència, sinó una actitud difícil d’entendre, i sobretot de preveure.’

És un pilar de l’estratègia de defensa de Trapero: l’allunyament total respecte dels plans del govern Puigdemont per al referèndum i del somni d’una gran part de la societat catalana per la independència. Pensant segurament que així, traçant aquesta línia vermella, aconseguirà l’absolució. Avui ha tornat a explicar que el 28 de setembre de 2017, en aquella cèlebre reunió a Palau, ell i els comissaris del cos van advertir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Forn del perill de dur endavant el referèndum. El fiscal Carballo ha provat de posar-lo contra les cordes: ‘Per una banda dieu que els votants i els manifestants eren pacífics, i per una altra alertàveu de la violència que es podia esdevenir si el referèndum es feia.’ I és en aquest punt quan Trapero ha anat més enllà que no l’any passat al Suprem, quan ha dit que es van veure sobrepassats per la ‘resistència pacífica’ (i ho ha remarcat) d’aquella gentada que volia votar.

Però ja abans el major ha aprofitat algunes ocasions que li oferia el fiscal per a regalar-li asseveracions d’impacte, revelacions sobre la seva gran ‘incomoditat’ respecte del projecte independentista. Ha estat a la tarda, quan Carballo i Trapero ja havien fet unes quantes hores d’un bescanvi de parers i d’impressions sobre el 20-S i sobre els preparatius de la resposta policíaca contra l’1-O que la sessió ha entrat en la fase més calenta: el major introduïa un nou element sobre el seu distanciament respecte del govern, i Carballo, un punt sorprès, temia trepitjar l’acusat i havia de contenir la manera tan impulsiva amb què havia portat fins aquell moment l’interrogatori perquè parlés. Jordi Jané va plegar de conseller i Albert Batlle de director dels Mossos perquè no estaven d’acord amb el projecte del referèndum unilateral (‘il·legal’, ha repetit Trapero, adequant-se a l’univers semàntic de l’acusació) i perquè temien de rebre’n les conseqüències penals. Jané i Batlle se sentien incòmodes.

—Carballo: I vostè no se sentia incòmode?
—Trapero: Molt.
—C: Si ho vol explicar, què va fer en aquella situació?
—T: Allò que crec que era a les meves mans, que era dir unes quantes vegades al conseller Jané i també al conseller Forn què feien, i deixar-los clar on seria el cos.
—C: Al senyor Jané també?
—T: Sí, era part d’un govern que feia aquestes coses. I Jané hi va ser molt temps. A mi només em van demanar una vegada, que no sé si fou el 7 o el 9 de setembre del 2016. És una reunió a la qual em va cridar el secretari del govern, el senyor Vidal de Ciurana. Aleshores jo era comissari en cap. Em parlava de la convocatòria d’un referèndum, i em va demanar on serien els Mossos en el cas que hi hagués un moment de doble legalitat. Jo li vaig dir que no hi ha doble legalitat, hi ha una llei. I em va insistir que em posés en la situació que convisquessin dues lleis en el mateix moment. I jo li vaig dir que els Mossos farien sempre allò que diguessin els jutges.

Trapero ha jugat fort aquesta carta. Ha arribat a dir que tot allò que feia el govern durant aquell temps eren ‘barbaritats’, que no tenia relació amb Puigdemont, que va penjar el telèfon a Jordi Sànchez enmig d’una conversa tensa durant el 20-S… Però això té un risc, que és que no li facin cas, que no li perdonin que no fos bel·ligerant amb el referèndum, que no carregués contra la gent concentrada el 20-S. Perquè, de fet, ell i els Mossos van caure en el parany que els van parar els responsables policíacs i polítics del Ministeri d’Interior espanyol, els caps de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, el coronel Diego Pérez de los Cobos, erigit com a coordinador i imposat a Trapero de mala manera, sense consultar-lo ni avisar-lo. D’això se n’ha queixat el major en el judici, però heus ací el fonament de la causa: els policies espanyols aturarien la rebel·lió, perquè els Mossos ni podien ni volien fer-ho. I això fou decidit abans de la tardor del 2017, quan es va planificar l’enviament de milers d’efectius policíacs a Catalunya. Els Mossos i els seus responsables ja semblaven condemnats aleshores, i sobretot d’ençà de la gestió que van fer dels atemptats del 17-A, tan humiliant (per incompareixença) per a l’estat. D’ençà del titular d’El Periódico assenyalant els Mossos quaranta minuts més tard de l’atropellament a la Rambla fins en aquest dia fred i ventós a San Fernando de Henares sembla que tot hagi estat escrit i previst.

I els fiscals, amb aquella actitud de partit guanyat sense baixar de l’autocar, ho tornaven a palesar. El fiscal Pedro Rubira, recordant els GAL i el franquisme i anomenant Jordi Pujol a Jordi Cuixart en un lapsus força revelador; el fiscal Miguel Ángel Carballo, atacant Trapero en els primers compassos de la sessió desvergonyidament, amb un reguitzell d’arguments criminalitzadors del dret de manifestació i de reunió i contra la llibertat d’expressió. Especialment quan parlava del 20-S i el paper de Jordi Sànchez, aleshores president de l’ANC, com a interlocutor amb els Mossos, com a responsable en certa manera d’aquella manifestació. Carballo no podia entendre per què ho continuava essent, d’interlocutor, si mentrestant publicava missatges a Twitter perquè la gent es concentrés, es manifestés i protestés. ‘És que no jutgem pel que diuen. I independentment del que diguin, si no cometen un delicte, ells són els indicats per a parlar-hi’, ha dit Trapero. Carballo ha demanat: ‘Aquest senyor incitava contínuament que hi anés més gent. I aquest és el senyor amb qui calia parlar per a controlar la situació?’ Trapero ha replicat: ‘Sí. És que una manifestació busca tenir el màxim de gent i no per això renunciarem a parlar amb ells.’

Ha estat un interrogatori llarg i dur, feixuc, que el fiscal ha fet com ha volgut, introduint insinuacions de tota mena i formulant preguntes amb les respostes cuinades sense que la jutgessa Concepción Espejel li ho impedís, i sense que Olga Tubau, l’advocada de Trapero i de Laplana, no ho impugnés. Aquest judici no és el del Suprem, no és un aparador internacional, sinó un dels penúltims tràmits de la venjança de l’estat. Asseure Trapero al banc dels acusats de l’Audiència espanyola per rebel·lió s’hi ajusta, i força el major a interpretar el guió de l’heroi caigut. La duresa dels fiscals i la parsimònia dels magistrats en aquest primer acte fan pensar que no li servirà de gran cosa.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb