El primer dia del judici a la presidenta del Parlament de Catalunya, al govern i als dirigents d’Òmnium i l’ANC ja ha marcat clarament la tònica de tot el procés. Les defenses, conscients que no són en la sala d’un judici sinó davant un tribunal polític, han posat l’èmfasi a partir del primer minut en l’atac als drets civils i a les llibertats que implica aquest procediment. Pensant, sens dubte, en el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Això és així perquè és evident que no es pot confiar de cap manera en el criteri diguem-ne professional d’aquest tribunal. La instrucció del cas és tan plena d’irregularitats que el judici ni tan sols havia d’haver començat. I la decisió contundent de la cort federal alemanya en el judici contra el president Puigdemont hauria de ser un element suficient per a fer caure la principal acusació que recau sobre els acusats. Però la confiança en els tribunals europeus no és cega. Com han demostrat els exiliats en les quatre jurisdiccions on s’han presentat davant la justícia, l’excepció és Espanya; qui es manté al marge de la justícia europea és Espanya. I això recobreix l’enfocament de tot el procés d’aquesta seguretat acreditada que Estrasburg acabarà tombant la farsa jurídica que l’estat espanyol ha bastit.

La gravetat dels fets, consegüentment, és enorme. Segurament és l’atac més greu a les llibertats democràtiques d’ençà del final del franquisme. I això justifica en part que es pose èmfasi deliberadament en els incompliments flagrants dels procediments democràtics, en l’atac a les llibertats més fonamentals. Però alerta a insistir-hi tant fins al punt que es puga perdre de vista el motiu, la raó, de tot això que passa. No ens enganyem: hi ha en joc la democràcia, sí, però es vol condemnar la voluntat independentista dels catalans. Una voluntat que l’estat espanyol no pot aturar, no ha pogut aturar i segurament ja no podrà aturar mai a les urnes i que, per això, pretén aturar amb la violència policíaca i judicial. Això que passa a Madrid cal mirar-ho sempre d’aquest punt de vista. Cosa que vol dir, també, no amagar mai el fet central, en cap moment. No podem convertir en secundari allò que és essencial.

Una vegada Walter Benjamin parlà de la seua admiració pel format revolucionari de les obres de Bertold Brecht, tot dient que no cercaven, com era tradicional, la identificació dels espectadors amb els personatges sinó que volien que l’auditori quedàs corprès per les circumstàncies en què els personatges eren obligats a viure. Benjamin digué que això elevava el teatre perquè reflectia la complexitat real de la vida i feia créixer la consciència dels espectadors. Per desgràcia, ara no tenim davant cap obra de teatre i els presos polítics no són actors que interpreten cap paper. Però fóra convenient que ens contemplàssem el judici amb aquells ulls que Benjamin admirava tant: fixos i intensos en l’anàlisi de les circumstàncies que han dut aquestes dotze persones a aquells bancs. Unes circumstàncies que quan no les perdem de vista ho aclareixen tot i expliquen el perquè de la fúria repressiva de l’estat, d’aquesta ràbia descontrolada que els fa anar contra el món sencer i fa perillar la seua reputació i fins i tot el sistema que afirmen defensar. I aquestes circumstàncies no són l’exercici de la democràcia, sinó l’exercici de la democràcia al servei de la voluntat d’independència del poble català. Això que tots plegats vam fer l’octubre del 2017.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb