Juan Carlos I i els monarques del Golf: una relació parasitària

  • El Borbó aconsegueix diners i els saudites passegen com un titella l'únic rei europeu disposat a donar-los credibilitat

VilaWeb
Redacció
03.08.2021 - 21:50
Actualització: 04.08.2021 - 13:11

Al món, hi ha poques monarquies. Ara per ara, quaranta-quatre països tenen un rei com a cap d’estat, però d’aquests, catorze són reialmes de la Commonwealth, que comparteixen la mateixa reina, Elisabet II d’Anglaterra. Els trenta estats monàrquics restants es divideixen en quatre blocs molt diferents.

En primer lloc, hi ha les monarquies europees, les més prestigioses de totes –amb l’excepció de l’espanyola, sacsejada pels escàndols. En són vuit: Bèlgica, Dinamarca, l’estat espanyol, Luxemburg, els Països Baixos, el Regne Unit, Suècia i Noruega.

En segon lloc, hi ha les monarquies àrabs i islàmiques, nascudes gairebé totes de la descolonització i amb poc pedigrí al món, bàsicament perquè són molt autoritàries i corruptes. Són l’Aràbia Saudita, Bahrain, Brunei, Catar, els Emirats Àrabs Units, Jordània, Kuwait, Malàisia, el Marroc i Oman.

El tercer bloc de monarquies són les asiàtiques: Butan, Cambotja, Tailàndia i el Japó.

Finalment, hi ha un bloc de monarquies molt diverses. Tècnicament parlant, per exemple, Andorra, Mònegue i el Vaticà són monarquies. Hi ha els casos de Tonga, al Pacífic, i Leshoto a l’Àfrica. També a l’Àfrica hi ha el cas singular d’Eswatini, que de fet és una diarquia, amb dos monarques.

La divisió no és merament geogràfica. Les monarquies europees, sobretot la britànica i les nòrdiques, són generalment ben vistes arreu del món, tenen prestigi i bones relacions entre elles. Però no gaire amb les altres, amb excepció del Japó.

Habitualment, els monarques europeus prenen distàncies amb la resta de monarquies, sobretot amb les àrabs perquè consideren que són invents recents, sense tradició, i per l’autoritarisme i la corrupció que les acompanya. Tan sols en els casos en què hi ha vincles colonials se salven les aparences però, en general, les monarquies europees miren per sobre l’espatlla els monarques àrabs, cosa que els irrita molt.

Aquest, precisament, és el mercat que ha explotat Juan Carlos I. També és l’explicació de l’estima que li mostren els monarques –sobretot del Golf– i de la immensa fortuna que ha acaparat gràcies a això.

Juan Carlos I, un monarca marginat

Quan Franco va nomenar Juan Carlos com el seu continuador en forma de rei, la resta de monarquies europees van decidir que no es volien relacionar amb qui havia estat elegit per un dictador i usurpat el tron al seu pare. La prova va ser la coronació, a què no va acudir cap monarca europeu a part del príncep de Mònegue. L’únic rei present era el de Jordània i també van participar-hi els prínceps hereus de l’Iran, Tailàndia i l’Aràbia Saudita. Dues d’aquestes monarquies van acabar essent important a la vida de Juan Carlos I.

El primer intent de relació de Juan Carlos I va ser amb els perses. El rei de l’Iran era el monarca asiàtic més ben considerat a Europa perquè provenia d’una dinastia antiga, per les seves excel·lents relacions amb la majoria dels altres monarques i perquè l’Iran, en aquell moment, era vist com un país força occidental i obert. El 1977, el rei Mohammad Reza Pahlavi va rebre una carta de Juan Carlos I en què li demanava deu milions de dòlars per a consolidar la monarquia espanyola. La carta ha estat publicada anys després, i segons Asadollah Alam, autor del llibre més important sobre els darrers dies de la cort persa, els diners van arribar a Madrid. Però el rei iranià era a punt de caure arran de la revolució de Khomeini i Juan Carlos I es va veure obligat a fer créixer la pesca que ja feia en un altre indret no gaire lluny: el Golf Pèrsic.

La relació entre Juan Carlos I i les monarquies petrolieres ve de més lluny encara, de quan era considerat príncep. El 1973, en plena crisi del petroli, Franco va demanar-li que s’acostés a la monarquia saudita per a veure si podia assegurar el subministrament de petroli. Segons que explica Rebeca Quintáns, és el principi de la relació entre Juan Carlos I i el príncep Fahd ibn Abd-al-Aziz Al Saüd i la seva fortuna. Qui acabaria essent rei de l’estat espanyol va passar a cobrar una comissió per a cada barril de petroli que entrés, i que encara entra, a l’estat espanyol.

No tan sols això. Fahd ibn Abd-al-Aziz Al Saüd va regalar el iot Fortuna a Juan Carlos I i quan va arribar a rei, el 1982, va esdevenir un dels millors aliats del rei espanyol corrupte. Aquell mateix any, Juan Carlos I li va demanar un crèdit de cent milions de dòlars que havia de ser a deu anys i sense interès, però que mai no va tornar. El rei Fahd va morir el 2005 i Juan Carlos I va obligar el govern espanyol a decretar dol oficial. El seu successor, el rei Abdullah ibn Abdulaziz Al Saüd va continuar, segons que se sap, amb la proverbial generositat cap al Borbó. El 2008 va ordenar de transferir cent milions de dòlars a la banca Mirabaud de Suïssa, a un compte de la Fundació Lucum, creada a Panamà aquell any mateix per Juan Carlos I amb la voluntat de fer encara més opaca la seva fortuna. En teoria, els diners eren a canvi d’haver fet a Madrid la Conferència pel Diàleg Interconfessional, que havia estat inaugurada pel rei Abdallah mateix.

Fins i tot hi ha intervenció saudita en el famós episodi de la cacera a Botswana que va desencadenar la caiguda en desgràcia del cap de la família Borbó. El viatge va ser pagat per Mohamed Eyad Kayali, agent a Espanya del príncep Salman. Salman va ser rei del 2015 al 2019, que es va morir, i Mohamed Eyad Kayali dirigia a Madrid les operacions de Casa Al Siyadh S.L., una empresa de la monarquia saudita, amb grans interessos immobiliaris a Andalusia. Kayali, personalment, es feia càrrec de l’organització de les vacances a Marbella dels reis Salman i Fahd, vacances en què no faltava mai la vista agraïda de Juan Carlos I.

La vida de Juan Carlos I és íntimament lligada a la polèmica casa dels Saüd. Tot i que ha tingut relacions i ha fet negocis amb uns altres monarques, com ara els de Jordània i Bahrain, la intimitat que ha mantingut amb els monarques de l’Aràbia Saudita és molt remarcable. I s’explica pels beneficis mutus que n’obtenen tots dos.

Les raons d’una relació parasitària

Juan Carlos I clarament n’aconsegueix diners. Molts. La base de la seva immensa fortuna personal. Però quines són les raons que fan que els monarques del Golf, especialment els saudites, tinguin una relació tan privilegiada amb ell?

N’hi ha dues. Una és la vaporosa i sempre estranya consciència d’una certa unitat entre el món àrab i l’estat espanyol. Però la principal és que Juan Carlos I els dóna allò que cap altra monarquia europea està disposada a donar-los: credibilitat com a monarques. Els del Golf voldrien tenir la mateixa consideració que els europeus, però no la tenen, ni per –l’escàs– pedigrí reial, ni per l’estil de regnat. Per aquest motiu, a les monarquies europees els costa d’intimar i considerar aquests governants com un dels seus. Això fa que les relacions siguin protocol·làries i fredes i els monarques del Golf no les poden aprofitar per a legitimar-se davant la seva població. Per això fan servir Juan Carlos I.

Juan Carlos I tampoc no té credibilitat dinàstica i els entén bé. Està disposat a vendre’s per una bona suma de diners, que és allò que sobra a la casa dels Saüd. Tot encaixa. Els reis saudites i els monarques del Golf van contents passejant al costat –com un titella comprat– d’un rei europeu –dels “de debò”– i ell para la mà i cobra. Fins al final. Quan el febrer proppassat va córrer el rumor que Juan Carlos I era molt malalt –fins i tot alguns periodistes van dir que s’havia mort–, el príncep Mohamed ben Zayed va fer-se aquesta foto en què menjava amb ell i va ordenar a l’agència saudita de notícies que la fes circular pertot el món. Calia protegir la inversió.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any