Dimecres passat vaig rebre un correu de la consultoria de recursos humans Randstad, que em va cridar l’atenció pel titular. Deia: ‘La contractació indefinida entre els menors de 25 anys catalans es redueix per primera vegada d’ençà del 2013 entre el gener i el maig.’ Tot seguit subtitulava: ‘Encara que sigui la tercera millor xifra de la dècada, els primers cinc mesos de l’any s’han registrat a Catalunya un 5,7% menys de contractes indefinits que el 2018.’ Malgrat això, continuava: ‘La contractació indefinida a l’autonomia baixa dos punts menys que la mitjana espanyola i és la que presenta més volum de contractes.’

Què els passa, als joves catalans? Cal fer una mica d’història. L’informe arrenca el 2008, any en què es registra la xifra més alta de contractació indefinida a menors de vint-i-cinc anys a Catalunya –els cinc primers mesos de l’any–: 25.591. A partir d’aquell moment, la xifra va començar a caure fins a les 7.532 signatures el 2013, la pitjor dada de la sèrie històrica. Llavors es van encadenar cinc anys consecutius d’augment fins a registrar 22.550 contractes l’any passat –observeu que la xifra encara és inferior a la d’abans de la crisi– i retrocedir lleugerament el 2019 fins a 21.255.

Quina és la causa de la davallada? Tinguem en compte que, com ja hem dit, el fenomen és comú a tot l’estat espanyol, que arriba al 7,7%. L’explicació que s’ha donat a corre-cuita és que era la conseqüència directa de la gran pujada del salari mínim (SMI) que ha començat a aplicar-se el gener d’enguany: de 735,9 euros a 900, amb un 22,3% d’augment. Quan el govern del PSOE ho va decidir, van sortir moltes veus dient que passaria això. Em sembla que és una raó, però no pas l’única, si bé és veritat que els primers mesos de l’aplicació pot significar un fre.

La queixa dels empresaris és generalitzada, perquè veuen com el cost laboral de les plantilles, amb la pujada de l’SMI i les cotitzacions, ha estat del 2,1% el primer trimestre, que significa el màxim avanç en cinc anys. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, els responia contundentment aquesta setmana des de la Universitat Menéndez Pelayo: ‘Això no ho sabrem ben bé fins l’estiu de l’any 2020.’

Tanmateix, en els joves hi ha qüestions més de fons. Precisament la setmana passada, el governador deia en una conferència al CUNEF de Madrid: ‘Les condicions laborals dels joves espanyols que han aconseguit trobar feina són, en l’actualitat, més precàries que als països del nostre entorn.’ De fet, la proporció de temporalitat dels joves de 16 a 24 anys és, si fa no fa, d’un 70% a l’estat espanyol, que contrasta amb el 52,6% de l’àrea de l’euro. L’índex de rebuig d’aquesta situació per part d’aquests joves és molt alt i ha augmentat d’uns sis punts aquests últims deu anys, d’acord amb les dades d’Eurostat disponibles.

Tot seguit, Hernández no dubtava a dir: ‘Els patrons de contractació i d’acomiadament gairebé no s’han modificat després de la crisi, és a dir, tant els nous contractes com els acomiadaments se centren fonamentalment en el col·lectiu de treballadors amb contractes temporals, independentment de la productivitat.’ A la pràctica, això implica que les fluctuacions de l’ocupació es concentrin d’una manera desproporcionadament alta en els més joves, amb efectes potencialment persistents i perillosos, perquè acumular experiència els primers anys de la vida laboral és clau per a la productivitat que poden desenvolupar en la resta de la vida professional.

Què se’n pot dir, de la situació real dels joves a Catalunya? D’entrada, la major part dels qui han trobat la primera feina enguany s’han servit d’un contracte temporal. Segons la patronal d’empreses de treball temporal, Asempleo, la possibilitat que la primera feina d’un jove sigui temporal és 27 vegades superior a la possibilitat que sigui indefinida. No obstant això, la taxa de temporalitat entre els joves catalans és la segona més baixa de tot l’estat espanyol. Concretament, quatre joves de cada deu entre 16 anys i 25 amb feina treballen amb un contracte indefinit, mentre que la resta en tenen un de temporal.

Però vegem les xifres. A Catalunya hi ha 665.000 joves de 16 a 24 anys (2018). D’aquests, són actius, és a dir, afirmen que estan disposats a treballar, 293.000. Que treballin n’hi ha 212.000 i 81.000 són en situació de desocupació. Per una altra banda, 372.000 són inactius. Aquí hi entren els qui estudien, però també els famosos ni-ni, és a dir, que ni treballen ni estudien. I aquestes dades, com s’han d’interpretar? Són molts? Són pocs? Les hem de comparar amb tot l’estat espanyol i en algun cas amb la zona euro, per veure la posició relativa de Catalunya.

La taxa d’activitat és més alta a Catalunya que no a l’estat espanyol. Al Principat és del 45,6% (2018) i a l’estat és del 36,5%. La diferència és notable, perquè a Catalunya és nou punts superior. Això vol dir que hi ha una disposició a treballar dels joves més alta que no al conjunt de l’estat espanyol. És clar que una cosa és voler i una altra és poder. Tanmateix, la taxa d’ocupació dels joves catalans és del 33%, mentre que a l’estat espanyol és del 24%. La diferència continua essent molt alta, de nou punts.

Quant a l’índex de desocupació, a Catalunya és del 27,6%; a l’estat espanyol, del 33,5%; i a la zona euro, del 17,1%. Observem que la diferència amb l’estat espanyol és de 6 punts, que continua essent molt important, però fracassa clarament quan es compara amb Europa. La diferència amb els joves europeus és de més de 10 punts percentuals, que em sembla una barbaritat. És cert que a Catalunya hi havia hagut índexs del 50% el 2013 i a l’estat espanyol del 56% en el pic de la crisi, mentre a Europa era del 24%. També és cert que, en termes relatius, s’ha reduït més a Catalunya que no a l’eurozona, però això no pot ser cap consol. I menys encara veient que abans de la crisi (2007) les taxes, respectivament, eren del 13,4%, 18,1% i 15,2%. Sí, a Catalunya era més baixa que no a l’eurozona. És clar que en aquells anys hi havia molta feina a la construcció…

I, finalment, cal esmentar la millora substancial en els joves que no treballen ni estudien. En el pic de la primera crisi, el 2009, van arribar a ser uns 282.000, segons l’Idescat, mentre que el 2018 eren 177.000. Una baixada considerable, del 38%, però que indica que encara hi ha un 15,4% del segment de la població de 16 a 29 anys que es troba en una situació absolutament indesitjable, que caldria eradicar com més aviat millor, pel bé d’aquests joves i de tota la societat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb