Joseph Beuys: de Manresa a Cadaqués

VilaWeb dedica un dossier especial a Joseph Beuys, un artista de referència, amb una concepció radical de l’art que ha influït algunes generacions d’artistes. En aquest primer article tractem sobre la relació de Beuys i Catalunya, especialment amb Manresa, ciutat que va visitar i que dóna nom a una acció artística significativa en la seva trajectòria, del 1966. Però el dossier també inclou una relació d’obres de l’exposició ‘A Josep Beuys’ de la galeria Cadaqués, comentades pels artistes que hi intervenen, que expliquen el seu vincle amb Joseph Beuys, el qual homenatgen.

Beuys i el seu viatge a Manresa
Joseph Beuys havia nascut a la ciutat alemanya de Clèveris el 1921, en una família profundament religiosa. Durant la Segona Guerra Mundial es féu aviador. El 1943, en una acció aèria en territori enemic, el seu avió va ser abatut i va quedar molt malferit. El van trobar els tàrtars, que amb medecines naturals en van tenir cura durant vuit dies i li van salvar la vida. Aquest fet va marcar molt Beuys, que en la seva maduresa artística, basant-se en el camp de les idees, es va recolzar en les seves experiències vitals.

L’estiu del 1966, quan ja feia cinc anys que ocupava la càtedra d’escultura monumental de la universitat de Düsseldorf,  va passar per Catalunya i va visitar Manresa, mogut per una creixent inquietud espiritual i la lectura dels escrits d’Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús. El segle XVI, Ignasi de Loiola va fer una llarga estada a Manresa, després de venir de Montserrat, en una senzilla cova, avui santuari de pelegrinatge pels jesuïtes. Fou en aquella estada quan va començar a redactar la seva experiència espiritual, que després va aplegar al llibre dels Exercicis Espirituals.

Beuys va visitar Manresa mogut per l’interès que li produïren els escrits d’Ignasi de Loiola, per l’interès en l’espiritualitat, com si fos un viatge d’iniciació en un ‘punt d’energia cultural’. Pilar Parcerisas, que fou cocomissària de l’exposició Joseph Beuys. Manresa Hbf, el 1994 al Centre d’Arts Santa Mònica, escrivia al catàleg:

«Certament, Manresa és un indret geogràfic d’especials característiques i, sobretot, un punt d’energia on s’entrecreuen l’aigua que discorre per la vall del Cardener i la llum que ve de Montserrat, la muntanya sagrada que irradia llum capaç d’afavorir la intuïció fins a generar il·luminacions de gran abast, de les quals en queden proves de caràcter històric que han canviat la concepció del món. Per als qui hem nascut en aquest lloc, sempre ens ha semblat viure en un punt central, universal.»

De tota aquesta vivència, Beuys el 15 de desembre del 1966, a la galeria Schmela de Düsseldorf, va crear l’acció MANRESA, amb la col·laboració del compositor Henning Christiansen i l’escultor Björn Nörgaard. Parcerisas mateix en parla en un article:

«Un dels conceptes detonants de l’acció MANRESA, que és clau en el pensament de Beuys, és la necessitat de travessar una crisi existencial com a via per a superar el materialisme. […] I aquesta premissa desemboca en un dels conceptes més importants del projecte de Beuys, que és la noció de ‘art ampliat’, no tant com a teoria sinó com a configuració del pensament, l’única via que pot reconciliar l’home amb la seva vessant espiritual.»

I conclou Pilar Parcerisas:

«’Cada home és un artista, si exerceix la seva llibertat i el seu capital, que és la creativitat’, va afirmar Beuys. Emmarcada en la corrent estètica de Fluxus, MANRESA és precisament l’acció que es troba en els orígens de la plàstica social que Beuys va propugnar una mica més tard i que va inaugurar el concepte d’art ampliat i la seva etapa d’acció social, política i ecològica.»

Sobre la idea d’espiritualitat de Beuys i sobre la influència d’Ignasi de Loiola, Vicenç Altaió, cocomissari de l’exposició ‘A Joseph Beuys’, de la galeria Cadaqués, juntament amb el galerista Huc Malla i l’artista Erika Prüfert, amplia la reflexió: ‘En aquell moment Beuys exercia la seva influència en tota una generació d’artistes, des de la universitat. És el cas de Jörg Immendorff, que com a alumne de Beuys, va fer un retorn al món de la pintura des del “lletgisme”, o Blinky Palermo, que es troba en l’origen de la nova abstracció, el minimalisme abstracte.’ L’obra d’aquests dos artistes és a l’exposició de la galeria Cadaqués, amb peces que són un explícit homenatge a Beuys.

Altaió també recorda que els Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola no solament interessaren Beuys, sinó que proposaven un mètode que va interessar més teòrics, com ara Georges Bataille o Roland Barthes, que a partir del mètode de Loiola construeixen un sistema. ‘Perquè per a la ciència el mètode és un sistema d’anàlisi. No hi ha ciència sense mètode, com no hi ha transformació sense iniciació. És la química espiritual’, diu Altaió.

I seguint el fil, també desgrana un altre dels seus conceptes de capçalera de Beuys: la universitat lliure i la democràcia directa. D’aquí sorgeix la peça de la rosa dins una proveta de laboratori que li fa de gerro, obra de Beuys del 1973 titulada Rosa per a una democràcia directa, que es pot veure a l’exposició de la galeria Cadaqués. I encara també el concepte de la defensa de la natura: ‘La defensa de la natura de Beuys va anar paral·lela amb els moviments ecologistes, que implicaven en aquell moment (encara no eren fallits) una nova manera de fer política, un nova proposta global. Perquè per a Beuys la defensa de la terra implicava un nou pacte entre l’individu i la natura. Temes com ara la sostenibilitat són en l’origen d’aquell moment. Beuys volia transformar la societat i va fomentar l’activisme polític des de la universitat. Recordo una acció cèlebre en una Documenta de Kassel, on Beuys va ser convidat: va col·locar en un lloc emblemàtic de la ciutat cinc mil blocs de pedra. Quan es va acabar la fira, els cinc mil blocs es van repartir per tota la ciutat i al costat de cada bloc hi va plantar un arbre, reivindicant d’aquesta manera que cada construcció que es fes s’havia de compensar amb un espai natural. I va convertir Kassel en un nou pulmó, una ciutat que encara avui és plena d’arbres.’

Però tornant a la relació de Beuys amb Catalunya i en concret amb Manresa, el 1994 la ciutat li va retre homenatge, tot organitzant al Centre d’Arts Santa Mònica una exposició de l’acció MANRESA del 1966 i col·locant una escultura a la ciutat dedicada a l’artista i fent visible d’aquesta manera el seu vincle, alhora que reivindicant-lo. L’escultura, que és una creu, es va encarregar a l’escultor danès Bjön Norgäard, que va col·laborar amb Beuys en l’acció del 1966.

Beuys i Cadaqués
Beuys també té un vincle amb Cadaqués: el 1981 la galeria Cadaqués, oberta aquell mateix any pel marxant i arquitecte italo-suís Lanfranco Bombelli, va exposar obra en paper de Joseph Beuys. Tot i que l’artista no va passar per Cadaqués, aquesta exposició és simbòlica, perquè és la primera que va exposar obres de Beuys als Països Catalans. Alhora, ha permès que avui, en una segona època de la Galeria Cadaqués, la d’Huc Malla, li dediquin una nova exposició, reivindicativa, amb tesi, també homenatjant-lo.

Així ho relata Vicenç Altaió: ‘Tal com ja vam fer amb l’exposició “Richard Hamilton i Cadaqués”, fa dos anys, procurem de fer exposicions que mostrin que som una cultura oberta i no pas una cultura de límits com ens volen fer creure. A diferència del que fa el MACBA, que practica un cosmopolitisme sense història, nosaltres treballem per definir un principi d’història real. Perquè dins el nostre paisatge tenim grans personatges de la història de l’art que han estat influïts pel nostre territori i que cal que els reivindiquem com a propis i que reivindiquem la importància que el nostre territori ha tingut en la seva obra. Per exemple, Duchamp, que va passar deu anys a Cadaqués, dècada que va ser el seu període més fecund, de les grans obres. Això ho hem d’explicar. Si els francesos incorporen Miró i Dalí a la seva cultura, per què nosaltres no ho fem amb Hamilton, Beuys i Duchamp? Hem d’incorporar en l’imaginari de l’art català aquestes figures internacionals.’

Les grans idees de Beuys han influït diverses generacions d’artistes i aquest és un dels itineraris que permet de fer l’exposició ‘A Joseph Beuys’ de la galeria Cadaqués. L’esquelet de l’exposició radica en el fet que pentina les diverses generacions, començant pels amics de Beuys: Richard Hamilton, Marcel Broodthaers, Dieter Roth (present en l’obra delirant Barks of Tibidabo, del 1977-1978, on aporta vint-i-quatre cassets, un per a cada hora del dia, d’enregistraments de lladrucs de gossos de la gossera del Tibidabo). Després hi trobem els deixebles: Jörg Immendorff i Blinky Palermo. I la primera generació d’artistes de l’estat espanyol que va rebre la influència de Beuys, els conceptuals: Concha Jerez, Antoni Muntadas, Jordi Benito, Fina Miralles. També hi trobem representada la generació ‘postmoderna’, amb Perejaume, Eulàlia Valldosera i Alfredo Jaar. Es mostra la generació que es troba entre els quaranta anys i els cinquanta: Jordi Mitjà, Alícia Casadesús, Xavi Déu, Peter Fillingham, Jesús Galdón, Marine Hugonnier, Mathieu Pernot, Juergen Teller. I els artistes més joves, d’última generació: Valérie Prot, Óscar Murillo, Ariadna Serrahima i Rosa Tharrats.