Jaume Vicens Vives i Josep Pla

Que Josep Pla va ser un dels grafòmans més impenitents de la nostra literatura és quelcom que ningú no pot posar en qüestió. Ho palesen les més de 30.000 pàgines de la seva obra completa, un monument literari de primer ordre amb el català com a llengua vehicular que converteixen l’escriptor empordanès en un dels millors prosistes catalans de tots els temps. Però aquests darrers anys anem redescobrint un altre Josep Pla gràcies a la seva correspondència, tot i que ja se’n coneixien alguns epistolaris, com el que va mantenir amb Josep Maria Cruzet, el seu editor a la Selecta. Darrere d’aquest projecte de recuperació de la correspondència de l’autor d’El Quadern gris hi ha una implicació directa tant de la Càtedra Pla de la Universitat de Girona que dirigeix Xavier Pla com de la Fundació dedicada a l’escriptor i de l’editorial Destino, que publica aquests nous volums.

La recuperació d’aquestes correspondències i també la d’algun dietari inèdit permet de veure des d’un altre prisma l’escriptor de dretes que més ha fascinat els intel·lectuals d’esquerres i observar com la decepció amb el franquisme –cal recordar que Pla, fins i tot, havia espiat a favor de Franco– és molt més forta que no es pensava i, sobretot, anterior.

Ara acaba de publicar-se un volum importantíssim, perquè les cartes que es recullen són les que es va escriure amb Jaume Vicens Vives, possiblement l’historiador català més influent de l’època contemporània i un ferm opositor del franquisme, a més d’editor, escriptor i homenot de cultura a qui la mort prematura a cinquanta anys va estroncar, segurament, el millor de la producció futura.

El llibre es titula L’hora de les decisions i aplega un gruix de seixanta-sis cartes entre tots dos homes (i alguna altra entre diferents amics i familiars comuns), de 1950 a 1960, estudiades i anotades per Guillem Molla i amb un pròleg de Joaquim Nadal, qui assegura que aquesta correspondència fa evident que Pla i Vicens Vives van ser molt més que coneguts. ‘Podem afirmar que van ser amics i podem afegir que durant deu anys, de 1950 a 1960, van conspirar plegats i van mantenir un to de confidència i complicitat molt evidents.’ Nadal també explica que Jaume Vicens i Josep Pla coneixien les obres respectives, però que es degueren ‘començar a conèixer personalment en el context de Destino i els primers anys quaranta, quan tots dos compartien els mateixos recels del sector del catalanisme resistent més intransigent, que els situaria com a personatges dubtosos per no dir sota sospita’. Pla havia entrat a Barcelona amb els franquistes i Vicens havia decidit, en el darrer moment, de romandre a l’interior i guanyar-se el favor dels vencedors en un procés adaptatiu important.

Les cartes de Pla i Vicens es mouen en tres camps diferenciats. Hi ha les cartes instrumentals en què es demanen, sobretot, favors amb la censura, ressenyes mútues i publicitat sobre els treballs de l’un i l’altre; un segon grup de cartes que constaten els moviments dins el règim franquista, encara molt incipients; i els contactes que es fan amb terceres persones per a prendre el pols a les possibilitats de redreçament del país. Així les coses, la quinzena carta de les aplegades al volum, datada el 4 de gener de 1954 i enviada per Vicens a Pla, és especialment significativa. ‘M’és molt plaent desitjar-vos un Bon Any fent-vos ofrena del meu darrer llibre, Joan II. Com llegireu, és el punt final que poso a les meves recerques sobre el segle XV. D’ara endavant, l’actualitat històrica és la que solament m’interessa.’

Nadal apunta en la introducció que ‘de tot plegat es desprèn un activisme incessant de Vicens i un acompanyament empordanès, potser més festiu i més conspiratiu alhora, per part de Josep Pla’. ‘Els contactes d’un i altre anaven perfilant les aliances Catalunya endins i Catalunya enfora, l’anàlisi de la situació i de les perspectives de canvi que anaven intercanviant Pla i Vicens indica un seguiment força acurat de la realitat política espanyola i de la seva repercussió a Catalunya.’

Un altre dels fets interessants que queden remarcats a les cartes és l’alta consideració que Vicens acaba obtenint entre els membres de l’exili, amb els quals Pla té contactes importants. De fet, Vicens hauria estat un dels homes forts de Tarradellas en un futur govern, però això és fer política ficció.

El llibre es complementa amb uns apèndixs molt interessants on podem llegir un manuscrit de Vicens sobre Pla de 1957; un article de Pla sobre Vicens publicat a Destino el 1953; un altre sobre l’ideari de Vicens que publica Pla també a Destino el mateix any; i un llarg informe que Pla fa sobre el president Tarradellas, entre altres materials d’interès.

Cal destacar que les cartes, tot i ser escrites en un to informal i en cap cas per ser publicades, mantenen una gran riquesa pel que fa a la llengua i l’estil de tots dos corresponsals, que demostra fins a quin punt, fins i tot, en els registres més informals tant Pla com Vicens tenien cura dels seus textos.

L’any 1955 Vicens escriu a Pla amb una proposta que Nadal destaca en el pròleg. Es tractava de recuperar ‘els quatre articles que Pla havia publicat l’any 1924 i 1925 a la Revista de Catalunya fundada i dirigida per Antoni Rovira i Virgili’.’L’anàlisi de les circumstàncies d’aquell moment històric i el judici sobre la burgesia catalana i sobre la monarquia van cridar poderosament l’atenció de Vicens, que hi trobava elements d’una rabiosa actualitat’, però no es publicaren fins al 1977, dins de les Obres Completes, amb una nota de Pla on es distanciava dels textos.

Per què volia publicar-los, Vicens? Segons que explica Nadal: ‘La prosa de Pla en aquests articles és molt lluny de la prosa poètica; és prosa política i programàtica.’ L’autor dels homenots arriba a dir en aquests textos que ‘els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària; però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptaren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual’. Com es pot veure, l’anàlisi de Pla es podria publicar avui mateix sense cap mena de problema i mostra un pensament polític molt més agosarat en els anys vint que no pas en els anys posteriors.

Sigui com sigui, l’aparició d’aquesta correspondència i els seus annexos és una de les bones notícies editorials d’aquest 2019 que cal saludar, perquè ajuda a treure de les obres la figura de dos personatges cabdals de la nostra cultura i ajuda a modificar les cronologies del desencís amb el franquisme de Josep Pla, a més de constituir un volum molt significatiu sobre les relacions editorials, culturals i amb l’exili d’una dècada fosca sobre la qual s’aporta una mica més de claror.

Podeu comprar L’hora de les decisions a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb