La tardor del 1979, un editorial de la revista els Marges titulat ‘Una nació sense estat, un país sense llengua’ va sacsejar consciències del món cultural, polític i social del país. Avisava que la llengua catalana perillava de ser substituïda per l’espanyola i va passar a ser conegut com el ‘Manifest dels Marges’. Els signants, els van acusar d’unes quantes coses, la més suau, de pessimistes. Entre ells, hi havia el catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona Josep Murgades, codirector de la revista. Quaranta anys després, aquell avís ja no sembla tan catastròfic i hi tornen amb un nou editorial-manifest: el perill encara hi és. I la recepta que proposen és clara: fer objecció de llengua. Què vol dir, això? N’hem parlat amb Murgades, que retreu el ‘dimissionisme lingüístic’ de molts parlants i reivindica de ‘persistir en el resistencialisme’.

Murgades (Reus, 1951) és vehement, parla amb fluïdesa, marcant les ves, i amb una rapidesa que fa que quaranta minuts donin per a set pàgines que caldrà editar. Malgrat un lèxic no sempre apte per a pells fines, res més lluny de la realitat: que cadascú faci com li sembli, no anem en contra de l’espanyol, no farem el que ens han fet, però nosaltres a la nostra. I això vol dir treure’s la son de les orelles d’una vegada, ser conscients que la llengua catalana recula i actuar en conseqüència. També diu que aquest darrer editorial, que va sortir amb el número de tardor, és una manera de fer saber que els Marges, fundada el 1974, ‘continua a la bretxa’: que una publicació de llengua i literatura faci quaranta-cinc anys que aguanta té molt de mèrit.

Quaranta anys després d’aquell ‘Manifest dels Marges’, feu una crida a fer ‘objecció de llengua’, com en dieu.
—Tot i que ara hi ha una majoria independentista com era absolutament inimaginable llavors, ara molta gent es pensa que, oh, tindrem un estat, serem independents i amb això es resoldran tota mena de problemes, entre els quals, els de la llengua. I n’hi ha que això no ho veiem tan clar. Què s’ha de fer per bregar per la llengua? Doncs allò a què ens dediquem la gent dels Marges, posar-hi el coll, cosa que significa no passar-nos a la primera de canvi a la llengua hegemònica sense tenir-ne necessitat. I això és una crida perquè la gent, de la mateixa manera que anys enrere hi havia nois que tenien el valor de fer objecció de consciència, ara faci objecció de llengua. I si un no té una necessitat imperiosa de servir-se de l’espanyol, se serveixi de la llengua del país, que tot sovint encara és la llengua d’una gran part de la població de Catalunya.

Que no fos que la llengua acabés essent substituïda per desídia dels mateixos catalans

Es pot rebre com una proposta hostil o agressiva?
—Quan el colonitzat s’adreça contra el colonitzador, ho faci de la manera que ho faci, sempre serà vist pel colonitzador com una agressió, un atemptat, una infracció de la llei, etcètera. Cal gosar. Cal gosar fer allò que un creu que respon als seus interessos. I si creu que aquests interessos són justificats i legitimats, aleshores importa fer objecció. I, fins i tot, a vegades, desobediència. En l’àmbit que sigui, però aquí nosaltres parlem de llengua, perquè és una revista dedicada a la llengua i la literatura. En l’àmbit polític, que cadascú faci el que més s’estimi i voti el que vulgui, no ens hi fiquem. Però que no fos que la llengua acabés essent substituïda per desídia dels mateixos catalans.

Parafrasegeu Joan Fuster per proposar una discriminació lingüística.
—Discriminació és un terme que l’han estigmatitzat des del discurs del colonitzador, perquè el discurs del colonitzador consisteix a negar que ells discriminin. I ells també discriminen. En la mesura que tu, per accedir a segons quins llocs de feina, has de saber espanyol obligatòriament i si no, no pots accedir-hi, et discriminen. Doncs bé, discriminació per discriminació, la nostra. La que consisteix a prioritzar en tota mena d’àmbits la llengua del país en front de la llengua imposada aquí a sang i a foc durant segles.

Hem estat molt de temps pecant d’ingenus?
—D’ingenus, de desídia…

Tenim una mena de síndrome d’Estocolm?
—És l’alienació pròpia de qui ha estat secularment colonitzat i que no gosa treure’s el pa de l’ull per veure-hi clar i saber quins són els seus interessos. D’altra banda, són uns interessos que no van pas en contra de l’espanyol, ni de molt. Simplement, reclamem que aquí, en el context històricament català, s’atorgui prioritat a la llengua mil·lenària del país. Després n’han vingudes moltes altres, i totes són benvingudes, però no hem d’oblidar mai que n’hi ha una, l’hegemònica, que és hegemònica gràcies a això, al fet que des de fa més de tres segles compta amb un aparat estatal que imposa la seva llengua amb exclusió de qualsevol altra que no sigui la seva. I això, des de la Nova Planta fins a la constitució de 1978, la qual oficialitza només arreu de l’estat la llengua castellana en exclusiva i menysté totes les altres, fins al punt que les altres ni tan sols no hi són nomenades,comencem per independitzar-nos pel que fa a la llengua, si més no. en aquesta constitució espanyola que tant volen que ens empassem. Bé, doncs,

Ben mirat, un estat propi no assegura pas la pervivència de la llengua.
—Potser fóra millor, però hem de lluitar contra les nostres falses il·lusions. Ja ens alienen prou de l’altra banda perquè a sobre nosaltres ens consolem somiant amb truites amb un mecanicisme ingenu. Irlanda va esdevenir independent el 1921 i així li ha anat, al gaèlic. També adduïm el cas d’Andorra.

Què hi passa, a Andorra?
—El català és l’única llengua oficial d’Andorra, però és en una fase recessiva. En molts sentits, a banda de l’aparell administratiu. Vas a Andorra o parles amb gent d’allà i t’adones que hi ha dues o tres llengües majoritàries: l’espanyol, el francès i, fins i tot, el portuguès. I no hi tinc res en contra. Però per posar una mica d’aigua en aquest vi eufòric del, ui, que bé, serem independents i ja tot seran flors i violes i romaní.

Quin paper hi tenen, les institucions i els partits, en aquesta objecció que proposeu?
—Un text així, si mai fos llegit per polítics, els hauria de fer obrir els ulls sobre la necessitat de donar més de suport a tot allò que sigui promoció en tots sentits de la llengua del país, la llengua catalana. Ara, si els polítics, fins i tot començant pels nostres, diuen de vegades que en aquesta futura hipotètica somiada Catalunya independent l’espanyol haurà de tenir el mateix rang d’oficialitat que el català, doncs, en fi, quin magre favor que ens fan, aquests polítics tan nostrats.

Què en penseu, de l’oficialitat de les llengües?
—Sempre jugant amb aquesta hipòtesi de què passaria en una Catalunya independent, nosaltres, als Marges, creiem que l’apartat dedicat a la llengua hauria de dir, simplement: ‘La llengua de la República és la catalana’. Ni oficial, ni cooficial, ni res. Segon punt: ‘Al·legar-ne ignorància no es considerarà en cap cas motiu d’indefensió en cap àmbit (jurídic, administratiu, professional, etc.) ni serà motiu de cap excepció.’ No podran venir a dir-te que no t’entenen i que els parlis en espanyol. Una altra cosa és que després, en la interactuació col·loquial, un se serveixi de l’espanyol quan vulgui, però això ja serà optatiu per als catalans. Però això trasllada la responsabilitat a la mateixa població catalanòfona. Perquè si encara que el català sigui la llengua de la República ha de passar com passa a Andorra, on és l’única llengua oficial, doncs seran els mateixos catalans els qui, practicant el dimissionisme lingüístic, es posaran la corda al coll. I per ells faran.

Hi ha catalans que contribueixen al suïcidi lingüístic col·lectiu

Més enllà dels atacs a la llengua, històrics i actuals, el problema el tenim els parlants del català.
—I tant. I d’això, n’hem de ser conscients. La gent es pensa que la independència serà com un regal i tot serà meravellós. Doncs no. En aquesta vida, qualsevol cosa que respongui a un alt objectiu, cal gruar-se-la. Cal treballar i bregar per aconseguir-la. Perquè els Reis de l’Orient no existeixen. I després, continuar bregant per mantenir-les així que les has aconseguides. I després, en el cas d’una hipotètica independència, aleshores arribaria l’hora de la veritat.

Són coses per a fer en aquest mentrestant de durada indefinida.
—Des d’ara i en la mesura que ho permet el marc legal. Durant tot el franquisme, la llengua era perseguida. La transició va servir, si més no, per a despenalitzar-ne l’ús, i això permet un cert marge de maniobra que mai no ha estat prou aprofitat pels poders polítics catalans. La política lingüística de la Generalitat ja restaurada, des del començament fins als nostres dies, ha consistit a fer el màxim dins el mínim insuficient. Sense gosar anar més enllà. Doncs cal trencar aquest cercle viciós i fer més coses, moltes de les quals, si es fessin, formarien part de l’absoluta legalitat del sistema jurídic constitucional espanyola actual.

Quines?
—La constitució diu que tenim el dret i el deure de saber la llengua de l’estat. Però què vol dir saber una llengua? En principi, qualsevol català de l’estat espanyol, per poc que hagi estudiat a l’escola primària, prou que el sap, l’espanyol, ni que sigui simplement per osmosi ambiental. Una cosa és saber-lo i una altra és l’obligació d’usar-lo. Si a la primera de canvi el catalanet dimiteix perquè aquest senyor només parla castellà o perquè aquest senyor sembla que vingui de fora o perquè el catalanet té una concepció tribal de la llengua i que el català és una cosa només d’una tribu i amb els qui aparentment no pertanyen a aquesta tribu cal servir-se de l’espanyol, bé, doncs aquest catalanet contribueix al suïcidi lingüístic col·lectiu.

Sense ser-ne conscient, segurament.
—No, perquè l’alienació funciona des de la inconsciència. Però és una alienació introduïda a còpia de garrotades. És una mica com el reflex del gos de Pàvlov: li posaven el tub a l’estómac i tocaven la campana i a menjar, i un altre cop la campana i a menjar, fins que un dia van tocar la campana i no hi havia menjar, però el gos de Pàvlov va segregar igualment suc gàstric perquè es pensava que arribaria el menjar. Això és alienació. És una alienació a còpia d’escola, judicatura, repressió directa i brutal, moltes vegades. I el catalanet, sobretot d’una certa edat que ha viscut una dictadura, té aquest reflex condicionat interioritzat que fa que a la primera de canvi es pensi que cal adreçar-se en castellà a tothom que no sigui ben bé de la família o els coneguts més pròxims.

Ara m’heu fet pensar en el discurs al parlament de la diputada Anna Erra i com van tergiversar-ne el missatge. Cada vegada que algú diu això que acabeu de dir, d’una banda o d’una altra rep alguna acusació de racista.
—Bé, forma part de la dialèctica del domini, aquesta de presentar els botxins com a víctimes i les víctimes com a botxins. A veure, la manera com ho va expressar l’alcaldessa de Vic potser no era la més afortunada, sobretot tenint en compte de qui estem envoltants, que s’aferren al mínim defecte de forma per acusar-te d’allò que en realitat no són sinó ells. Potser el formulat no era prou afinat i subtil. Nosaltres ens hi hem de mirar. En canvi, ells poden deixar anar tota mena d’atrocitats sobre nosaltres i ningú no diu que desbarren o que fan la projecció de què parlava Freud, això que en llengua espanyola es va resumir amb la frase ‘piensa el ladron que son de su condición’. Com que ells han estat uns colonitzadors i uns depredadors, pensen que tothom ha de ser igual de colonitzador i depredador. I no, hi ha altres fórmules per a tirar endavant amb una convivència entre catalans i espanyols en general, també en l’àmbit lingüístic, i sense que hi hagi d’haver conflicte per raó de llengua cada dos per tres.

En molts llocs del país, la llengua nadiua ja és l’espanyol

En aquests quaranta anys, com ha evolucionat el conflicte lingüístic?
—La persecució sistemàtica de l’estat en contra de la llengua catalana comença el 1700 a la Catalunya que havia estat annexada pels francesos, i a partir del 1716, que és l’any del Decret de Nova Planta, comença la repressió. Al llarg de tants segles, el conflicte ha experimentat alts i baixos, i quaranta anys després d’aquell primer manifest, la situació en un cert sentit ha canviat molt, i de vegades en un sentit positiu, però en un altre sentit no ha canviat. En quin? Doncs que el català continua sotmès al risc de veure’s substituït arreu del seu domini històric. No és cap especulació al buit, això. Només basta comprovar-ho en zones del cinturó industrial de Barcelona, o al sud del País Valencià, o a l’illa d’Eivissa, on el català ha estat pràcticament del tot substituït. En aquest procés de substitució del català, assistim a la nativització de l’espanyol a casa nostra.

?
—En molts llocs, la llengua nadiua ja és l’espanyol. De la mateixa manera que els nostres compatriotes de Catalunya Nord han vist com la llengua pròpia era substituïda gradualment, i a partir d’un moment galopantment, i s’hi nativitzava el francès, passa igual aquí. Només que encara hi ha una capacitat de resistència i es brega perquè el català deixi de trobar-se en una situació recessiva i per capgirar aquesta tendència, de manera que el català pugui tornar a esdevenir la llengua del país, la llengua vehicular, la llengua de prioritat a l’hora d’aspirar a ascens social. I després, com més llengües millor.

Heu fet servir la paraula ‘resistència’. La sensació és justament aquesta: d’un exercici de militància lingüística constant dia rere dia.
—Això a vegades pot resultar cansat, feixuc, però quina és l’alternativa? Aquesta és la qüestió. I jo no crec, ni la gent dels Marges tampoc, que hi hagi una tercera via alternativa. Hi ha situacions de caixa o faixa. O persistim en el resistencialisme o l’alternativa és la subsumpció, la fagocitosi dins el món hispanoparlant. En aquest sentit, dono un exemple extret de la política, només per fer un cert paral·lelisme: què pensa cadascú que hi ha, en aquest país: presos polítics o polítics presos? A partir del plantejament i la resposta que faci cadascú pel seu compte, clarifiques l’embull en què estem ficats. I si penses que hi ha presos polítics, amb totes les crítiques que vulguis, doncs actua en conseqüència. Tampoc no cal que vagis a totes les manifestacions ni a predicar la independència d’aquí a quatre dies, però no hi ha via intermèdia. I pel que fa la llengua, igual. O penses que la llengua es troba en el seu millor estadi i millor que mai perquè ara tenim televisió, cosa que no hi havia en l’època del rei En Jaume, o bé per contra creus que es troba en una fase recessiva, cosa que ens obliga, malgrat tot, a practicar un cert resistencialisme. I aquest resistencialisme no és pas de la violència ni d’anar en contra de l’espanyol, sinó el de l’objecció de llengua. I sempre i tant que no tinguem un interès prioritari de servir-nos de l’espanyol, doncs no servir-nos-en. No fer-ne ús. I fer anar la llengua del país a tot estrop, a la nostra conveniència.

El resistencialisme no és anar en contra de l’espanyol sinó fer objecció de llengua

Hi ha qui diu que no n’hi ha, de conflicte lingüístic.
—El negacionisme funciona de dues maneres. L’una, la mostra més paradigmàtica és el discurs de Juan Carlos I el 2011, quan diu allò de ‘nunca fue el castellano lengua de imposición’. Això és negacionisme. Però també hi ha negacionisme per la banda catalana quan, des d’un cofoisme absolutament exultant, et diuen que el català no havia estat mai tan bé com ara, perquè disposa de mitjans de comunicació i no patim cap persecució directa, i és així com hi ha tot de gent que se sent contenta i estarrufada i practica el panxacontentisme lingüístic més letal.

Ara la gent comença a veure que aquest panxacontentisme és letal, potser?
—Això espero. Que si més no, hi hagi més gent que se n’adoni, d’això. Després, la llengua, com tantes altres fites col·lectives, és de tothom. I la gent fa el que vol. I hem de ser conscients que, fins i tot, en el cas d’aquesta hipotètica futurible república catalana, ja no podríem servir-nos dels mateixos mitjans de què s’han servit els estats històricament constituïts per a imposar la llengua del país. No podríem anar i declarar només llengua oficial la catalana, no podríem prohibir l’ús de l’espanyol voluntàriament, això ja ens ho hem de treure del cap. D’això que, oficial, ni l’una ni l’altra. La llengua de la república és la catalana, i la constitució d’aquesta república seria redactada en català, cosa que atorgaria valor d’oficialitat a la llengua, sense dir-ho de manera explícita. Igual que la constitució dels Estats Units no diu enlloc que l’anglès és la llengua oficial. Simplement està redactada en anglès, punt.

El fet d’haver-ho d’explicitar ja denota alguna cosa.
—No podem fer el mateix que han fet ells amb nosaltres. En el supòsit que tinguéssim el poder de fer-ho. Hem d’arbitrar solucions més contemporitzadores, però que alhora prioritzin absolutament la llengua del país. I en acabat, si la gent decideix, per esma o per inèrcia, per alienació o badoqueria, continuar passant-se a l’espanyol, doncs per ells faran, aquests catalans dimissionistes. Jo i la gent dels Marges no som pas ‘els catalans’, som uns pocs catalanets que ens dediquem en aquestes qüestions. Fem la nostra alerta i, després, la gent que l’enfili per allà on més s’estimi.

Un altre avís per a navegants, quaranta anys després.
—Per nosaltres no ha de quedar. Encara som molts que tenim com a única llengua base i espontània el català, i en el nostre cas, som professionals de la llengua i la literatura. I de moment, no estem disposats a tirar la tovallola.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.