El filòsof i pensador Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963) posa llum a les petites coses de la vida quotidiana. Petites com una pilota de ping-pong, afecció a la qual es dedica amb pantalons curts. Últimament, assegura, sempre perd, i això l’ajuda a continuar jugant. Aquesta és potser la mateixa esperança que impregna la seva obra teòrica, en la qual li agrada situar als afores –fet servir en un sentit ampli com a aquells espais en què es dóna allò més íntim de la condició humana– les relacions entre persones. Una relació sempre motivada per la bondat, entesa com a generositat envers el qui és un igual, i que dóna títol al seu darrer assaig, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema, 2018). L’obra ressegueix el fil encetat a La resistència íntima (Quaderns Crema, 2015) –guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona i el premi espanyol d’Assaig– i que l’ha convertit en un filòsof de referència més enllà de les aules. És a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona on passa la gran part d’hores del dia, i diu que s’hi sent un alumne més. En aquesta entrevista, interpreta l’actualitat a partir dels conceptes que li agrada valorar, l’amistat i la fraternitat. Després, al quart pis de la facultat, sortim al carrer per veure en directe la vida i el fotografiem sostenint i mostrant un element també revelador: una pilota fosforescent diminuta que es veu fins i tot en plena foscor.

En el vostre darrer llibre, La penúltima bondat, parleu de la bondat entesa com a generositat i com és el motor d’uns altres grans ideals com la igualtat i la llibertat…
—Miro d’explicar que, dels tres ideals de la Revolució Francesa –llibertat, igualtat i fraternitat–, el de la fraternitat –una experiència que també anomeno generositat i bondat– no és el que culmina els altres dos, la cirereta que en ve després, sinó que és el motor que duu a la realització i a la concreció de tots tres. Al capdavall, qualsevol lluita, esforç o sacrifici per a aconseguir una societat més lliure i justa, existeix perquè es viu alguna mena de germanor, és a dir, perquè es veu l’altre com a germà.

Com interpreteu aquesta fraternitat en relació amb els fets que vivim a Catalunya?
—Què hi falla? Falla comprendre que estem tots en la mateixa horitzontalitat. Què significa això? Que, quan algú, en nom de la pàtria o en nom de la unitat de l’estat, creu que està per damunt de la resta, hipoteca l’horitzontalitat bàsica. Perquè la condició de la fraternitat és veure l’altre no pas com algú que està per sota o per sobre, sinó com algú que és al costat. Certament, hi ha diferències, determinades per la funció social, per la professió. El metge no és com els pacients, el mestre no és com els alumnes, el jutge no és com els qui són jutjats. Ara bé, aquesta diferència no dóna peu a cap jerarquia. En el fons, si la diferència s’entén bé, l’experiència continua essent la de l’horitzontalitat. El mestre ha estat deixeble i ho continua essent, el metge també serà pacient i el jutge també serà jutjat. Són diferències circumstancials, però no substancials. Jo, per exemple, sento que comparteixo la mateixa intempèrie amb tots els meus alumnes.

Quan no es té en compte aquesta fraternitat s’estableixen relacions de poder?
—De poder arbitrari, que fins i tot manipula la llei. L’esperit de la llei és el de la isonomia, que en grec vol dir ‘igualtat davant la llei’. La cosa important és la igualtat. La pretesa superioritat passa a fer servir la llei com a instrument propi. El trencament de l’esperit de la llei i l’exercici del poder arbitrari ja és violència. ‘Estat de dret’ pot acabar essent una expressió enganyosa, perquè es pot fer recaure tant el pes en ‘estat’ que el dret hi queda subordinat. Pot semblar una expressió que indica una sola cosa, i en realitat n’indica dues i en ordre jeràrquic: l’estat per sobre del dret.

Ja hi ha moltes publicacions que presenten l’1-O com a exemple d’aquesta fraternitat ciutadana i, d’altra banda, de la repressió de l’estat…
—Tots els qui hi van participar van poder constatar que es tractava de l’expressió no-violenta d’uns ideals, de l’obertura d’un horitzó polític. Em sembla que qualsevol acció política feta amb no-violència és valuosa, i fins i tot emocionant. Més encara quan és ben clar que la majoria de la gent té criteri propi i conviccions pròpies, sense que cap dirigent carismàtic hagi teledirigit la seva voluntat.

Relacionant-ho amb la vostra idea de comunitat, molts asseguren públicament que van tenir l’experiència col·lectiva més plena que havien tingut mai i la possibilitat de participar directament en política. Creieu que és un exemple d’aquesta proximitat i fraternitat que comenteu?
—Està bé veure els fets del 1 d’octubre com un acte dins una constel·lació d’accions polítiques que van lligades. Va ser una expressió democràtica exemplar, d’acció política, fins i tot paradigmàtica, però que no cal mitificar ni sacralitzar. De fet, en política és millor no sacralitzar res. Es tendeix massa a la mitificació. El món humà, i el polític en particular, és aquella cosa que se sosté cada dia. Per això m’admira la implicació regular de les persones en moviments, accions socials o organitzacions municipals. Un dia a dia de l’acció allunyat dels altaveus i de les pantalles. Aquesta acció és la que defineix l’autèntica joventut: és jove, literalment, qui ajuda, qui ajuda l’altra gent. Ja fem bé de diagnosticar certa decadència social i cert empobriment causat per la ideologia consumista, però també fem bé de posar èmfasi en aquestes iniciatives, que hi són, que són poc vistoses, que no busquen embolcalls ni titulars. Una societat madura és la que ve conformada per una constel·lació de persones i de moviments d’aquesta mena. Tots els estels brillen en la mateixa constel·lació i la fan emergir com a tal.

Creieu que se situa en aquesta necessitat de sentir-se part d’un tot, d’un nosaltres?
—No parlo mai de les persones com a parts d’un tot. Miro d’apartar la idea de totalitat, perquè no vull jugar a entendre’ns com a part d’una totalitat sinó com a éssers singulars concrets amb nom propi que depenem de l’altra gent hi i establim relacions. Amb la riquesa i amb la força de les relacions. Cada persona és un món, i no tenim gènere, per això el nom propi és tan important. Amb el nom indiques aquesta singularitat. Per això, no vull fer servir cap mot en el qual les persones es puguin diluir: història, pàtria, estat, humanitat, naturalesa, matèria… És precisament perquè no formem part de cap totalitat que s’escau parlar de llibertat. I és també per això que sempre ha estat tan important lluitar contra qualsevol mena de domini.

En els darrers dies veiem com la situació política de Catalunya ha arribat a tenir ressò a Europa… Creieu que a fora s’entén com un moviment nacionalista?
—’Nacionalisme’ és un terme que no va bé per descriure el cas català. I, de fet, aquesta singularitat del cas català precisament fa que costi tant d’explicar a persones d’altres llocs. Dic que ‘nacionalisme’ no és un bon mot i ho reforço amb això que deia abans: aquest és el nom vinculat a una mena de totalitat. Crec que la situació catalana s’explica sobretot com a una reacció al nacionalisme espanyol, que ara s’ha revelat –és a dir, s’ha mostrat– amb majúscules. Com canviarien les coses si a l’estat espanyol s’hagués treballat i es treballés per una autèntica horitzontalitat republicana!

Molt sovint les simplificacions són motivades pels mitjans de comunicació?
—M’adono que n’hi ha un excés, degut, sobretot, a la mena de societat que tenim: accelerada i consumista, amb una fugida contínua cap a endavant. Però també té a veure, per exemple, amb la quantitat enorme de mitjans que hi ha i amb la necessitat d’omplir-los. Mira que s’ha de fer esforç per a nodrir-los tots cada dia i cada hora! L’acceleració i la mentalitat consumista fa que tot quedi caduc molt aviat. La informació esdevé flux. Estem gairebé a les antípodes del significat propi de ‘informar’: donar forma a una cosa o a algú. En canvi, passa que aquest flux de la informació, en comptes d’això, més aviat desgasta o dilueix; desinforma. El flux erosiona. I res no sedimenta, res no cristal·litza. La forma demana definició. Hi ha ‘formació’ quan quelcom es va definint. El flux de la informació s’avé amb la indefinició, amb la il·limitació, amb la indeterminació. En canvi, ‘forma’ és determinació, delimitació dels contorns. La personalitat és una expressió de definició. I per això diem: ‘és algú amb personalitat’. La manca de personalitat porta a diluir-se en la massa amorfa.

El concepte d’intimitat entès com a proximitat travessa la vostra obra. En parlàveu a La resistència íntima, però en resseguiu el fil a La Penúltima bondat. Per què creieu que heu elegit de fer una proposta teòrica sobre aquest tema?
—El meu interès en la proximitat i la intimitat prové de l’intent de contrarestar la tendència actual a l’abstracció. En les ciències humanes i socials, l’increment d’un discurs cada cop més tècnic i abstracte és preocupant. A les arrels de la vida hi ha l’experiència, que és el registre del qual parteix tota abstracció. Jo no sóc enemic de l’abstracció. Sóc enemic de l’abstracció que es desconnecta de la base de la qual parteix, i que llavors es dedica a realitzar intel·lectuals i ‘innovadores’.

Creieu que aquesta proximitat és amenaçada? Què l’amenaça?
—Estic convençut que hi ha espai per a conrear la proximitat. Que xoca amb algunes altres tendències de la societat contemporània, també és obvi. Per tant, hi ha espai de maniobra, però també dificultat. Per això, valorar-ne la riquesa i la fecunditat és un requisit per a poder reivindicar-la i cuidar-la. Aquestes experiències no han desaparegut, perquè sinó el món humà també hauria desaparegut. Potser han minvat el radi de la proximitat però hi continua essent. Llavors, es tracta de mirar que no es redueixi encara més i, si podem, d’ampliar-lo una mica.

On ho observeu?
—No es tracta d’indicar llocs inèdits, sinó els que tots coneixem. La llar, la casa, aquell espai íntim que ens vincula molt intensament a allò més immediat. És veritat que com a indret de calidesa, de protecció, també és assetjat i sotmès a la desintegració o l’homogeneïtzació. L’experiència de l’amistat, ja que és una experiència molt intensa de proximitat, també és d’aquesta mena. És una manera d’ajuntar-se de manera molt fecunda, perquè genera aixopluc i confiança. Vivim en una societat en la qual hi continua havent amistat, però també és veritat que hi ha tot un moviment social que tendeix a l’atapeïment i a una mena d’apilament. Individus apilats. Però aquesta condició no és gens proporcional a les relacions d’amistat que s’hi produeixen. Hi ha apilament però alhora aïllament. Normalment aquesta fraternitat produeix iniciatives socials i polítiques. Ja ho deia Plató, que quan la ciutat ‒la polis‒ és decadent, això que passa és que les institucions i els moviments socials també es van perdent. De fet, la decadència té a veure amb la destrucció o encarcarament de les institucions. I, en aquesta situació, en la qual la vida organitzativa és menor, costa més fer amics. Parlo aquí de l’autèntica amistat, no pas de l’amiguisme, tan extens en la societat corrupta.

On és que destaqueu la fecunditat d’aquestes relacions humanes?
—En el món educatiu és obvi que hi continua havent bons mestres que tenen un tracte i un tacte molt especial amb els alumnes, i això és la proximitat. Allò que és més valuós radica en la relació entre les persones i no pas en els discursos sobre innovació, sobre nous models, etc. On es juga el fet important és en la relació. Hi ha àmbits educatius en els quals es produeixen complicitats molt grans. Encara que soni caduc, a la universitat encara hi ha situacions que es poden arribar a descriure com a situacions de mestres i deixebles. Ens hauríem de demanar per què sona caduc. Quan això és autèntic, no hi ha cap mena de jerarquia ni submissió, sinó que és un reconeixement mutu. Els mestres autèntics són molt propers als deixebles, si no, no serien mestres i deixebles. En aquesta relació hi ha amistat i diferència.

Tinc la sensació que els filòsofs insistiu darrerament que cal revalorar el concepte de dependència o, potser millor, d’interdependència…
—Sí, de fet, en seminaris que imparteixo en l’àmbit sanitari, faig sortir aquest tema expressament perquè crec que en les darreres dècades hi ha hagut una insistència desmesurada en la independència i l’autonomia. És evident que hi ha situacions en què la dependència és un defecte: quan un no es pot valdre per si mateixes a causa d’una malaltia o d’una incapacitat. Però què és això que cal veure? Doncs que en el fons tots depenem de l’altra gent, que ningú no s’aguanta dret tot sol. Sense ells, la vida de tothom seria insostenible, però no només perquè no podria abastir-se materialment, sinó perquè que anímicament no seria viable. És possible entendre la vida de les persones com una mena de verticalitat, és a dir, com un poder-se mantenir dempeus. No només físicament, sinó anímicament. Aquesta fermesa depèn de l’altra gent. Té a veure amb la confiança. ‘Confiança’ vol dir ‘amb fermesa’. D’on ve la confiança que et permet la teva fermesa? Doncs de l’altra gent. Convé subratllar que depenem de les altres persones i que això no és cap defecte. Hem de dir: ‘tothom depèn dels altres, sortosament’. Aquesta dependència no és una dissort, sinó una sort.

Quina és la funció del filòsof en la nostra societat actual?
—A mi em sembla que, de filòsofs, ho som tots. Hi ha especialitats del saber en què només en són experts uns quants. Per exemple: si no estudies bioquímica, no en seràs expert. Però ‘filosofia’ significa allò relatiu a pensar en les coses que ens interessen més i que ens afecten més. Qui és filòsof? Doncs tots. Que és ‘qui no pensa i no es fa preguntes en aquesta situació d’intempèrie?’ Ara, és veritat que hi ha algunes persones que, per raons professionals òbvies, tenim la sort de dedicar-nos més extensament i intensa a establir un diàleg amb pensadors del passat i amb alguns més de contemporanis per anar forjant una reflexió o anar obrint un horitzó que tal vegada pot ser compartible i interessant per als altres. Jo he tingut aquesta sort, de poder-me dedicar a viure estudiant. Si he aprofitat aquest regal per articular i recórrer un camí de pensament que pot fer servei a d’altres persones, llavors es duplica. Perquè el goig compartit és més goig encara. La funció del pensament en una societat és contribuir a fer que el conjunt de les persones que en formen part siguin més reflexives, que tinguin més criteri i, en definitiva, que estiguin més acompanyades en aquesta cerca del sentit de la vida.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb