Josep Maria Àlvarez: ‘Ciutadans forma part de les forces del canvi’

  • Entrevista amb el candidat a la secretaria general de la UGT espanyola.

VilaWeb
Andreu Barnils
08.03.2016 - 22:00
Actualització: 09.03.2016 - 00:22

Per primera vegada a la història, podria haver-hi un català dirigint el sindicat UGT de tot l’estat espanyol. Parlem de Josep Maria Àlvarez (1956), actual secretari general de la UGT Catalunya. Àlvarez ara aspira a dirigir el sindicat de l’estat. Avui comença un congrés a Madrid que dissabte escollirà entre ell i Cilleros, el candidat oficialista. Josep Maria Àlvarez ens va rebre dilluns a la seu de la UGT a Catalunya. Dins l’estança té la maleta feta. L’agafem just abans de marxar. Àlvarez encaixa qualsevol pregunta amb educació i no en defuig mai cap.

—Ai, si guanyeu. Fixeu-vos en la paradoxa. Els catalans, o som independentistes, o ens quedem a Espanya per manar. A la CEOE, el català Rosell. I a la UGT, potser vós.
—Durant molts anys no hi ha hagut catalans ni en un lloc ni en un altre. Si som un 16% de la població, doncs és raonable que de tant en tant n’hi hagi algun, de català. I a la història de la UGT crec que no n’hi ha hagut cap, fins ara.

—No hi ha hagut mai cap català dirigint la UGT en 128 anys?
—No. I ja ens toca.

—Per què voleu ser secretari UGT d’Espanya?
—Perquè he arribat a la conclusió que hi ha una majoria a la UGT que vol canviar coses. Algunes coses que hem fet en el passat, en aquests moments hi ha les condicions per a fer-les d’una altra manera. Per exemple, avui tenim molta força en alguns llocs. Una força brutal, amb nivells d’afiliació molt alts. Es tracta d’estendre-ho com un paraigua. Estic molt cansat de trobar-me, sobretot joves, que em diuen: vostès defensen els que treballen a les vint empreses grans. Però jo treballo a la petita.

Tenim 1,2 milions de desocupats a Espanya més grans de 55 anys que es quedaran sense pensió. Bé, es quedaran amb el 40% de la pensió. Fer un pla per a rescatar-los costa menys que el rescat del Castor.

—Quines propostes teniu?
—Jo vull debatre, per exemple, que en els acords futurs del sindicat, els convenis col·lectius siguin ratificats pels delegats de cada empresa. Ara no passa. Per mi és molt més satisfactori saber que si hi ha un acord té el suport dels delegats, que no pas un acord on només n’intueixo el suport. Tenim 1,2 milions de desocupats a Espanya més grans de 55 anys que es quedaran sense pensió. Bé, es quedaran amb el 40% de la pensió. Fer un pla per a rescatar-los, amb un pont perquè arribin a la jubilació, costa menys que el rescat de Castor. Aquest país no té un pla estratègic, ni estratègia industrial per al país. D’això, també en vull parlar.

—L’actual secretari general de la UGT, Cándido Méndez, ha dit que Ciutadans forma part de les forces del canvi. Pepe Àlvarez també ho pensa?
—Jo vaig sentir Méndez al Fórum Europa, i el context en què parlava. I és indubtable que des del punt de vista polític avui a Espanya Ciutadans forma part de les forces del canvi.

—Ara em mateu, senyor Àlvarez. De veritat?
—Què és el canvi? Si per canvi s’entén trencar amb una situació viscuda els darrers anys, ho són. Em refereixo a aquesta apel·lació al canvi en termes d’obrir el debat de reforma constitucional, posar damunt la taula mesures per a regenerar la política espanyola, sobretot des del punt de vista de la corrupció, els aforaments, etc. La majoria pel canvi, en aquest sentit, hi és. Una altra cosa és quins desitjos tenim com a sindicat en relació amb una majoria al Congrés dels Diputats. Jo, personalment, i la gent de la meva candidatura, volem un canvi cap a l’esquerra.

—Crec que les polítiques de Ciutadans faran molt mal al treballador i no entenc que a UGT els obrin la porta. Jo esperaria un atac frontal.
—L’atac frontal l’hem fet en el procés electoral. La meva candidatura ha dit que no comparteix el programa econòmic de Ciutadans. Però en el debat Méndez no parlava tan sols de política econòmica, sinó en un context d’estat. Des d’un sindicat algú pot desitjar el cel. O l’infern. És igual. Però ha de ser conscient que vivim en un país que les revolucions no són al cap dels ciutadans i les ciutadanes, a curt termini.

—Parleu per vós?
—Parlo per la majoria. Si la majoria tingués aquesta voluntat de revolució, potser jo la tinc més elevada que la majoria. Mirant la participació i el vot al país es constata això que dic. Hi ha el perill de quedar-nos amb les essències, i oblidar que és a la gent més cremada d’aquest país a qui hem de donar resposta.

—Si la resposta és que davant la realitat ens hem d’adaptar a Ciutadans, doncs no ho veig clar. Preferiria més combat.
—Hem de fer compatibles totes dues coses. Hem de donar aigua a la gent perquè continuï el camí. Sense aigua la gent no pot continuar el seu camí.

No estàvem preparats per a viure amb tanta merda. Amb tota sinceritat. Som una organització amb 128 anys d'història, però som 'bonistes'. En el sentit que considerem que tothom fa el que ha de fer, i no fa el que no ha de fer.

—En el cas dels ERO d’Andalusia, per què la UGT espera que la mala praxi la descobreixi la justícia? Per què no fan investigació interna?
—Si jo en fos el responsable, no sé si l’hauria feta o no. Jo sóc el secretari de la UGT a Catalunya. I parlo com a tal. I estic intentant donar una explicació, més enllà que els sindicats hem de millorar. Segur. Ara, no podem tancar aquest capítol sense dir el sentiment de maltractament que hem tingut els sindicats. T’explicaré una cosa. Fa quatre anys va venir el senyor Tsipras, ara president de Grècia. I què ens va dir? A Grècia han liquidat els sindicats clàssics. I ens diu: com els han liquidats? Acusant-los de corrupció. I saps per què ho han fet? Perquè necessitaven eliminar les organitzacions dels treballadors per a poder fer això que fan. Aleshores, què hem de dir, nosaltres? Que no estàvem preparats per a viure amb tanta merda. Amb tota sinceritat. Som una organització amb 128 anys d’història, però som ‘bonistes’. En el sentit que considerem que tothom fa el que ha de fer, i no fa el que no ha de fer. Què hem de fer ara? Passar del bonisme al control de la gestió. Això ens proposem de fer a la meva candidatura.

—M’he perdut: parleu de merda interna, o del voltant?
—Del voltant, i que ens pugui esquitxar. I, com que n’hi ha tanta, la part que t’esquitxa sembla que és tot. I que per tant vas en el mateix vaixell. I no.

—Targetes ‘black’. Com a ciutadà, ho veig així: si en un consell d’administració de Caja Madrid corren les targetes ‘black’ i un de la UGT ho veu, jo esperaria que ho denunciés, no pas que la fes servir.
—Doncs sí. Hauria pogut ser una actitud. Però bé, com a responsable de la secció sindical de Caja Madrid l’home ha vist que aquesta targeta li permetia de pagar les despeses de propaganda d’UGT. No és igual com ficar-s’ho a la butxaca. No s’ho ha gastat en altres coses. No el justifico, però en tot cas vull que la gent tingui clar quina és la barrera entre una actitud i una altra.

—Aquí hi ha dues empreses, Fonditel i Gestion de Previsión y Pensiones, que gestionen i fan negocis amb els plans de pensió privats. UGT és propietària, juntament amb Altares, Telfónica, i altres, d’aquestes empreses. No seria millor lluitar per un bon pla de pensió públic, i no fer negoci amb les pensions privades?
—De vegades tu tens l’oportunitat, durant els processos de negociació, de treure recursos que no trauries d’una altra manera. I així es  fa un servei a aquests treballadors. La direcció confederal, pel que sé, fa que la gestió no vagi a una entitat financera ‘ad hoc’, sinó que es pugui gestionar des dels sindicats. Aquest és el plantejament. I per mi això no és contradictori amb lluitar per un sistema públic de pensions que arribi a tothom.

—A mi em fa por. La jugada és que les pensions públiques siguin baixes i enviar-nos a la privada. No és idea de la UGT. Cert. Però hi ajuden. I molt.
—Sí, però no. La gent de Telefònica, per exemple, amb aquesta pensió privada i amb aquests recursos, a cinquanta-dos anys poden tenir una pre-jubilació. Si sóc secretari general en podrem parlar amb més coneixement.

—A Madrid no deuen entendre la clara defensa del senyor Mas i del 9-N que vós vau fer.
—No he fet cap defensa de ningú, fins ara. Les urnes no són una iniciativa exclusiva del president Mas. Per molt que algú ho vulgui. Això és un poble que fa molts anys que n’està fins als nassos, que hi ha una gota que fa vessar el got, l’Estatut, i que finalment diu prou. Jo vaig votar en blanc, el 9-N. Perquè crec que s’ha de desafiar, i obrir una negociació.

—I en un referèndum, què votaríeu?
—Ara, en portes d’anar a Madrid, et podria dir que votaria que no. Potser m’aniria bé. Doncs et dic que crec que hauríem de situar-nos en aquell moment. M’explico? És la primera vegada en quaranta anys de la dita democràcia que tenim la possibilitat de solucionar els encaixos territorials. Seria tan bonic poder-ho fer. I sense generals pel mig!

El debat sobre la sobirania no és el debat ni la raó de ser d'UGT. Ni ho serà. La posició del sindicat és la d'animar el debat, no la de decantar-se cap a una banda o una altra.

—Passem a Catalunya. Perquè, a banda d’optar a la UGT espanyola, deixeu la UGT catalana. De moment, només hi ha una candidatura, la de Camil Ros i Matias Carnero, que el substituiria a vós. Ros va ser secretari general de les joventuts d’ERC. Anem cap a un sindicalisme més independentista?
—La gent que s’ha mogut, que ha tingut inquietud a la vida, en general acaba militant en un partit, o en una associació de veïns, o en una ONG. Fonamentalment, Camil Ros és un dirigent de la UGT. I la dirigirà amb les prioritats de les afiliades. El debat sobre la sobirania no és el debat ni la raó de ser d’UGT. Ni ho serà. Som una organització que neix sota el paraigua de la internacional, i aquest principi el mantindrem. I això s’ha de fer compatible amb els desitjos i els anhels dels ciutadans de Catalunya. La posició del sindicat és la d’animar el debat, no la de decantar-se cap a una banda o una altra.

—Fa poc a Barcelona va haver-hi un acte a favor de la vaga feta per CCOO i UGT. Per què és necessari de fer un acte a favor de la vaga?
—Perquè, malauradament, aquests darrers quatre anys, a través de la llei mordassa, o amb el codi penal, ens impedeixen l’exercici del dret de vaga. I es diu poc, però tenim més 300 sindicalistes de tots els sindicats encausats per haver exercit el dret de vaga. Què vull dir? Que la gent ha de ser conscient que sense piquets no hi ha vaga. La història ens ho demostra.

—Doncs a TMB busos, UGT no volia fer vaga. I va perdre el referèndum amb els treballadors.
—Efectivament, a autobusos, dues vegades, la proposta de la UGT ha estat rebutjada per la majoria de treballadors en referèndum. Ara, hi ha un fet que ha tingut poca transcendència pública: a autobusos, la plantilla, després del referèndum, va votar el pla de pensions. I qui l’ha guanyat? El pla de pensions que defensaven els sindicats UGT, i la resta, que no anaven a favor de la vaga. Què vull dir? No es pot mesurar tot per un conveni col·lectiu. Els treballadors de l’empresa han manifestat que no? Doncs continuarem lluitant i acordant.

—Al metro, en canvi, UGT sí que volia fer vaga. I en va fer.
—Al metro hi ha una tradició sindical que no és la mateixa que hi ha als autobusos. Hi ha una raó unitària. De treball en comú. D’acceptació per part de la CGT quan hi ha una majoria. No és el cas de busos, que quan arribes a un acord, la CGT continua dient que no. Jo assumeixo sense contradicció la posició d’UGT al metro, i la d’UGT als autobusos. Totes dues em semblen bones.

A mi m'agradaria que les empreses funcionessin amb un règim de cogestió. Com a Alemanya. Lluitaré perquè sigui així. Però mentre no ho aconsegueixo, què faig? Muntem una vaga permanent? Vivim en un país que és el que és

—El conveni que UGT acceptava als busos, i els treballadors al final no, no incloïa tots els treballadors.
—D’ençà que existeix la companyia, hi ha un col·lectiu de treballadors exclòs de conveni. No és d’ara. Nosaltres, des de fa anys, es veu a les actes del consell d’administració de TMB, hem reclamat la llista dels que hi ha fora de conveni.

—No em lliga que acordin un conveni on continuen acceptant-se els fora de conveni, i al mateix temps em digueu que no us agrada. Per què hi voteu a favor, doncs?
—I doncs, què fem? Deixem la resta de treballadors sense conveni? No hi ha cap conveni, a cap empresa, sense una part d’exclosos. No dic que em sembli bé. Dic que forma part de la realitat. A mi m’agradaria que les empreses funcionessin amb un règim de cogestió. Com a Alemanya. M’agradaria. És la meva aspiració. I lluitaré perquè sigui així. Però mentre no ho aconsegueixo, què faig? Muntem una vaga permanent? Els companys deixen de cobrar els plusos del conveni a autobusos? Vivim en un país que és el que és. Si poguéssim canviar el món, ja l’hauríem canviat. Aquesta qüestió és comuna a tots els convenis. És veritat que a autobusos és un excés. Hi ha un excés de persones fora de conveni.

—Un altre cas delicat. Hi ha un diari que explica això. A l’empresa Panrico CCOO i UGT cobraven en canvi de tenir la plantilla poc reivindicativa. Diners en canvi de pau social. Ho heu llegit? Què en penseu?
—Jo he llegit un pamflet. Un full parroquial. Afortunadament, del meu sindicat no parlaven de cap correu ni de cap prova. Si arriba a passar, vaig al jutjat. Contra el diari. Nosaltres no hem cobrat, i repto a qualsevol que pugui demostrar que UGT ha cobrat un euro de Panrico.

—El diari deia que havien cobrat tots dos sindicats.
—En el cas de la UGT es quedava aquí. Podia haver anat al jutjat. Però cada dia hi seria, als jutjats.

—Heu demanat internament què havia passat, a Panrico?
—Ho he seguit des del primer dia, perquè he de tenir la seguretat que no ha passat.

—I la teniu?
—Perquè ho he comprovat dins el sindicat? Sí. Jo m’he preocupat de preguntar als responsables si això que deien era veritat. M’han dit que no. Jo no tinc cap constància que s’hagi cobrat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any