Josep Fornas: “No pot ser que només es faci política del dia a dia”

  • Entrevista inèdita a Josep Fornas, feta el 2007 per Xavier Diez

VilaWeb
Xavier Díez
05.01.2021 - 21:50
Actualització: 06.01.2021 - 11:29

A final del 2007, per encàrrec de la revista El Contemporani i arran de la publicació del llibre de Mireia Sopena ‘Editar la memòria’, Xavier Diez va visitar Josep Fornas a casa seva per entrevistar-lo. Va ser una experiència interessant amb un d’aquests personatges fascinants. Malauradament, la revista va deixar de publicar-se i l’entrevista va romandre inèdita.

Ahir, quan va saber que, malauradament, ens havia deixat, Diez va decidir de publicar-la al seu bloc personal com a homenatge.

Josep Fornas (Barcelona, 1924) ha estat un dels personatges transcendentals de la resistència antifranquista, amb un paper destacat durant la transició. Creador de l’editorial Pòrtic (1963), va ser un dels primers i principals editors dels grans llibres d’assaig en català que van permetre de recuperar l’embranzida ideològica i cultural d’un país a partir de la capacitat de donar veu a autors de primer ordre, tot fent de pont entre la vella generació republicana i els joves valors emergents de la cultura, a partir de la dècada dels seixanta. A banda del seu paper d’agitador cultural, també va participar en totes les accions polítiques encaminades a erosionar les bases de la dictadura i preparar el terreny de la recuperació de les llibertats democràtiques, amb un paper destacat en el retorn de la Generalitat republicana i el seu president a l’exili, Josep Tarradellas, amb qui va mantenir una estreta relació, i de qui escriu una exhaustiva biografia.

El darrer estudi sobre Pòrtic que va publicar Mireia Sopena ens descobreix el paper de l’editor en la resistència cultural i política en el franquisme. Tanmateix, les històries de la cultura sobre aquest període ens parlen molt dels escriptors, mentre que els editors semblen passar desapercebuts, malgrat que sense ells, tot plegat no hauria estat possible. A què atribuïu aquest oblit?
—La història s’escriu així. Va haver-hi uns quants editors que van començar a sobresortir just abans de la creació de Pòrtic. Podríem parlar d’Edicions 62, de Selecta, de Nova Terra… Tots amb una gran vocació de fer coses que era difícil de tirar endavant. La llei Fraga ens va permetre d’obrir una mica els espais. Ara bé, això era un parany com una casa perquè, a la pràctica, no et podies escapar de les línies del sistema i del règim.

Els editors en català, especialment els d’assaig i en un temps caracteritzat per la repressió contra la llengua i les idees, és evident que actuàveu amb unes certes dosis de temeritat. En certa manera se us podria considerar com a agitadors culturals…
—En realitat, ser editor en aquella època era vocacional si volies fer coses que no estiguessin en el llindar de què es podia publicar i què no. Calia fer equilibris amb l’autor –tot i que mai no vaig modificar allò que volia mantenir, de vegades calia convèncer-lo per tal de suavitzar temes compromesos–, perquè en cas contrari, la censura no permetia de publicar l’obra. De tota manera, publicar assaig, i en català, i sobre aquestes temàtiques, comportava exposar-me i jugar-me-la. D’altra banda, allò de l’agitador cultural… Senzillament, jo era editor perquè era antifranquista des dels disset anys, des que va sortir el meu pare, oficial de l’exèrcit de la República, del castell de Montjuïc. Aviat vaig arribar a la convicció que ser editor i publicar llibres d’aquells que podien ser útils per al país era necessari. Afortunadament, no m’havia de guanyar la vida fent d’editor. Jo ja tenia la meva professió. Fer d’editor va ser una manera de fer antifranquisme. Agitador cultural? Sí. Agitador en general? Bé, era una de les facetes de les meves activitats

—Sobre la relació, mai fàcil, entre editors i escriptors, sempre s’ha escrit molta literatura. Imagino que editar noms propis com ara Jaume Miravitlles, Artur Bladé, Aurora Bertrana, Avel·lí Artís-Gener i Víctor Alba deu donar per a explicar moltes coses. Com solia ser aquesta relació en una època resistent?
—Tot això provenia de la política clandestina que es feia. I això implicava estirar el fil d’una àmplia xarxa, de gent que coneixia uns altres que coneixien, o la rebuda al retorn de molts exiliats que es produeix a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. I en aquell moment no hi havia editors per a aquesta gent. Moltes d’aquestes personalitats, amb una obra sòlida abans de la guerra, ja havien publicat també a l’exili, a Amèrica sobretot, i en arribar aquí, els qui ens trobàvem en la resistència cultural i estàvem interessats en els personatges i en les seves obres, vam relacionar-nos-hi. Tots ens trobàvem al mateix camp antifranquista. Entre aquests, la gent propera al comunisme ja tenia editors, No és que jo hagi estat mai anticomunista. Tan sols recuperava autors que no tenien editor. Cal dir també que aleshores també hi havia editorials, com ara Edicions 62 i Nova Terra, que feien com nosaltres. Recordo alguna anècdota interessant, com és el cas d’Eugeni Xammar, un dels autors que editàvem, en una època en què la censura s’immiscia arreu. En un dels seus llibres denunciava el cas de Carles Sentís i de la seva activitat d’espia franquista durant la guerra. Era evident que si citava el personatge amb noms i cognoms tots dos tindríem problemes. Li vaig suggerir que no el posés. Va acceptar de seguida: “Ah, no, el podeu treure, si voleu. Si això ja ho sap tothom!”

Tornant als autors, la vostra editorial va permetre de publicar autors de gran talent amb greus dificultats per a fer sentir la seva veu. D’una banda, gent com ara Jaume Miravitlles i Víctor Alba, provinents de l’exili, de l’altra, nous valors que atesa la seva no-pertinença a determinats partits d’esquerra també patien una certa marginació. Aquest doble desafiament no us duplicava els problemes? Malgrat tot, els vostres llibres se solien vendre bé…
—No em puc queixar, perquè això de la marginació d’aquests autors tampoc no va anar ben bé així. Si patien era perquè no publicaven i en el moment que nosaltres ho fèiem, els seus llibres es venien pràcticament sols perquè tenien un gran interès. Recordo, per exemple, el cas d’Alexandre Deulofeu. Ens vam fer molt amics cap a finals dels anys cinquanta. Era un home l’obra del qual ja coneixia d’abans i sempre m’havia interessat molt. Vam coincidir una vegada a la Casa del Llibre, cap al 1953 o 1954, i precisament allà hi havia llibres seus anteriors a la guerra, com ara un en què parlava de Catalunya i plantejava, en certa manera, les seves teories cícliques. I és clar, era un llibre que jo ja havia llegit, el tenia, i parlant-ne amb ell vam començar a tenir una certa amistat. I de seguida que el vaig començar a editar vam publicar La matemàtica de la història, que tot just fa un parell d’anys s’ha tornat a editar. Met Miravitlles. Aquest era un cas molt especial. Quan va tornar de l’exili, vaig intentar de contactar amb ell mitjançant el president Tarradellas. I, més tard, vam tenir molta amistat i és clar, en aquests casos la meva feina era procurar que escrivissin, perquè si tenien texts, solien ser de gran interès, es publicaven i es venien molt bé. Tanmateix, d’aquells bons moments, més enllà de la relació purament comercial, allò que més m’interessava era la dimensió humana, perquè, a més a més de fer d’editor d’aquests personatges, n’era amic. Entre ells també hi havia en Fermí Vergés, que era amic de Met Miravitlles. Vergés era un gran periodista. Malauradament, tot i que hi vaig insistir molt, encara que no vaig aconseguir mai que m’escrivís quatre ratlles. Víctor Alba. Aquest era un personatge curiós, que venia dels Estats Units. Feia de professor a la Universitat de Kansas i a la Universitat Kent State, d’Ohio. Li vaig escriure quatre ratlles i va ser una cosa explosiva, perquè a partir d’aquell moment vaig ser el seu editor total. I en va vendre molts, de llibres. Dificultats en vam tenir moltes, encara que era un nom d’aquests que suscitaven molt d’interès entre el públic. Ell sempre em feia molta confiança. Em va dir: “Fes com vulguis, com et sembli, però publica el llibre.” Va tenir molt d’èxit, potser perquè des d’aquí el marxisme només es veia des d’un cantó, i Víctor Alba en va fer una mica de tombant perquè no n’hi havia només una visió. Per tant, això, en certa manera, va ser molt positiu, perquè la gent també intentava explorar el pensament que es publicava i ell va fer una feina molt bona.

Sens dubte, la major part de conflictes els devíeu tenir amb la censura.
—Això era normal llavors, perquè quan presentàvem un llibre ens tornava o bé totalment negat –i llavors era molt difícil–, o molt censurat –cosa que preferíem, perquè llavors hi havia la possibilitat que en poguéssim parlar. Negociar sempre era difícil i, és clar, sempre et venien amb allò de: “Però home de déu, no es fiqui vostè en aquests saraus, vostè és un professional que no necessita ser editor.” I això era molt divertit, perquè jo li responia: “Home, a mi em diverteix fer d’editor. Parlem-ne”, i moltes vegades hi havia petites estratègies, a partir de forats que la llei no acabava de tapar, i a cop d’esperar, de donar llargues, d’anar a Madrid, et deien: “Bé, esperem a veure si això pot passar.” Llavors, esperant, esperant, trèiem el llibre i aleshores ens el segrestaven. Ja ho teníem muntat per tal que segrestessin uns quants exemplars i els altres ja els havíem venut tots, o bé els acabàvem passant al circuit de llibreries especialitzades que coneixíem, on es podia adquirir de sotamà a la rebotiga. Això significava que ens processaven, tot i que solia ser un procés de mesos, i finalment, és curiós, però els jutges, aleshores, sobreseien les causes. No vaig tenir mai cap sentència condemnatòria. Per cert, guardo una carta molt curiosa, és una carta del 27 d’agost de 1977, del director general de Cultura Popular. Me l’adreça i diu: “En haver cessat de la Direcció General, a causa de la desaparició de la Direcció General de Cultura Popular, vull expressar-vos el meu sincer agraïment pel vostre esforç en la tasca cultural comuna. Alhora, vull demanar-vos disculpes per les meves possibles deficiències o si, contra els meus desigs, us he causat cap dificultat, molèstia o perjudici derivat de la meva ignorància o de l’aplicació de les normes jurídiques que de plena voluntat he acceptat i respectat sempre, malgrat interpretar-les en el sentit més ample que m’ha estat possible. Podeu estar segur que aquests gairebé tres anys de relació han significat per a mi una experiència sense igual. En un altre indret qualsevol i sempre personalment, em teniu a la vostra disposició. Signat, Miguel Cruz Hernández.”  És una carta insòlita, encara que alhora d’un cinisme extraordinari.

Creieu que un cert esperit censor roman encara dins una societat com la catalana? Creieu que en el panorama actual hi roman una certa censura implícita? Que continua existint una figura del dissident incòmode per al poder?
—No puc dir gran cosa perquè actualment estic molt al marge del negoci editorial. Però crec que això forma part de qualsevol societat democràtica. Sí que falten vocacions per a substituir o fer d’alternativa a les editorials purament mercantils. Actualment, això que expliqueu forma part d’una societat normal i corrent, no gaire diferent de què pugui passar a uns altres indrets.

Quines creieu que eren les principals obsessions dels censors respecte de les col·leccions d’assaig?
—A banda de temes morals, que jo no tocava, i religiosos, amb què sí que vaig tenir més d’un problema, la qüestió política era fonamental. No es podia encetar res que fos considerat ‘anti’ pel règim. De vegades eren curioses aquestes apreciacions, que sovint arribaven a tenir un caràcter ridícul.

Una de les característiques de Pòrtic, i en certa manera de l’edició de les dècades dels seixanta i setanta, eren les biografies i memòries. Potser, en aquell moment, hi havia necessitat de recuperar un passat pròxim, escamotejat? De fet, en l’actualitat, després d’unes dècades com les dels vuitanta i noranta, en què aquest gènere va perdre presència, aquesta onada actual de biografies i memòries obeeix a motivacions similars? De la mateixa manera que en el primer cas es podria entendre una reacció davant la història oficial de la guerra del 1936-1939, aquesta revifalla actual tracta de combatre la història oficial de la transició?
—Jo tenia la certesa d’aquesta necessitat de recuperar biografies i vides viscudes, i a més, estimulat pels col·legues amb què vam començar Pòrtic, perquè no oblidem que l’editorial va ser un projecte compartit amb amics com ara Joan Sansa, mort prematurament, Albert Manent, bon amic de l’època, i Rafael Tasis i Marca, que ens va obrir les portes a l’editorial. I tots els qui érem al nucli inicial teníem molt clara la mancança de memòries. Al nostre país, el memorialisme estava bibliogràficament poc desenvolupat. Pòrtic, d’aquesta manera, va néixer al principi per a publicar memòries i biografies. I de fet vam començar amb les memòries de Claudi Ametlla, amb un llibre que en aquella època, sortosament, va tenir molt poca censura. Cal dir, a més, que en aquella època en Claudi no era un polític, ni excessiu ni perillós. Crec que a més, en aquells anys, la bona acollida entre el públic de les obres memorialístiques responia a la necessitat de conèixer, que la gent expliqués les seves vivències. Selecta ja en publicava, de biografies, encara que sobretot se centraven en personatges del XIX i principis del XX, i aquí la censura no posava entrebancs. Nosaltres, en canvi, intentàvem que les memòries fossin més vives, de més actualitat, amb el protagonisme de personatges de la nostra corda oberta i democràtica. Quant a l’actualitat, jo crec que la Transició va representar una aturada pel que fa a l’activitat intel·lectual. Probablement, el fet que fos un moment important en la recuperació de les nostres llibertats feu que bona part del país es concentrés més en la política que en la cultura. Ara, potser, aquesta revifalla cultural ve a dir que es reprenen un conjunt d’iniciatives pendents. També hi ha un fet curiós, el redescobriment de molts personatges que s’havien oblidat, i la coincidència amb una nova generació a qui els interessa d’aprofundir en el passat. El testimoni de personatges que encara viuen, o que ja són morts, i que tenen coses interessants a explicar sovint motiva a revalorar el gènere.

D’uns anys ençà, sembla que noves generacions d’intel·lectuals van recuperant molts dels autors de Pòrtic. És el cas dels ja esmentats Jaume Miravitlles, de l’historiador figuerenc Alexandre Deulofeu, de l’escriptor ebrenc Artur Bladé. Potser és una redescoberta del resistencialisme cultural? No sembla paradoxal, això, en un període, en teoria, d’institucionalització de la cultura?
—Precisament perquè hi ha una institucionalització de la cultura, que a mi particularment no m’agrada com s’ha fet, crec que si la gent vol aprofundir en aquests temes, ho trobo molt bé. Si potser hi ha ajudes per aquesta banda –no crec que n’hi hagi gaires–, siguin benvingudes. Bladé és un bon exemple d’aquesta recuperació recent. Crec que era un home extraordinari. El considero un dels millors estilistes catalans. Va aterrar aquí i ningú no el publicava. El vaig conèixer gràcies a Josep Maria Poblet, ens vam entendre molt bé i vaig publicar-li gairebé tota l’obra, que avui afortunadament es reedita i ho celebro. De tota manera, aquests revifaments són fets que acostumen a passar. I ho trobo molt bé. És curiós que la gent respon. I és com si redescobrís personatges que ja estaven descoberts. En canvi, a França, que ho conec una mica, succeeix una altra cosa. Dels grans autors es reedita periòdicament la seva obra, i amb aquesta estratègia es manté la seva vigència. Així cada generació els pot conèixer, i és d’aquesta manera que perceben que els grans autors són aquells que tracten de manera intel·ligent els grans temes essencials, els de sempre. Aquí, en canvi, sembla que s’hagin de fer grans esforços, amb fundacions, col·lectius i una altra cosa encara pitjor: les obres completes, que és una manera que, si bé representa recollir el testimoni valuós del personatge, no ajuda a divulgar-ne l’obra, perquè aleshores hi ha molt poca gent que les compri. Trobo molt millor triar alguns títols i anar-los reeditant amb regularitat, que és com fan al país veí.

Amb la fi del franquisme, se suposava que la cultura catalana havia d’anar en la direcció de la normalització. De fet, el món editorial ha passat per una fase de professionalització. Tot just fa uns mesos la fira de Frankfurt ha posat en evidència els límits en què ha de jugar una llengua sense estat, o una cultura sense gaires amics en el principal estat que representa el seu camp de joc. No resta un cert sentiment de decepció?
—Em penso que la sensació de decepció hi és en tots els àmbits. La Transició, moment històric transcendental, va arraconar moltes coses que durant la dictadura tenien un cert impacte. En realitat, jo, que vaig participar molt activament en aquest procés, vaig veure que es donava per fet que el català i el món de les edicions no tindrien gaires problemes, que ens trobaríem davant d’un panorama més lliure i amb menys dificultats. Però el mercat és clau. I durant la Transició, els esperits vocacionals es dediquen a unes altres coses. I ens adonem que el mercat editorial funciona com qualsevol altre. I potser ens trobem que hi ha menys lectors dels que ens esperàvem. En aquest país, els lectors són pocs. Nosaltres teníem un avantatge, a l’època. Hi havia molta gent que, per patriotisme, comprava llibres en català. Però, potser, després, no els llegia. Ara això ha desaparegut i qui compra llibres en català és perquè els llegeix. I lamentablement, aquests són pocs.

Ara prepareu una biografia de Tarradellas, sens dubte un repte complicat. El personatge, per la seva complexitat i trajectòria, no sembla fàcil de tractar. Quina va ser la vostra relació amb aquest protagonista de la República, la revolució, la guerra, l’exili i la Transició?
—Jo ja provenia d’un antifranquisme des de molt jove, per l’experiència de la guerra i pel cas del meu pare que va ser oficial de l’exèrcit de la República i condemnat. És curiós, perquè aquesta mena d’interès pel personatge va néixer a còpia d’informar-me’n i començar a fer-me col·leccionista de llibres de política i de la guerra. Això va significar, a finals dels quaranta i principis dels cinquanta, que em vaig llençar a fer una col·lecció important sobre política catalana. Per unes circumstàncies especials, per una conspiració que vam fer amb altra gent, Tarradellas va fer que això fracassés, és a dir, la va denunciar i vaig comprendre llavors que, en realitat, allò que havia fet el president era correcte. Potser per això vaig voler conèixer-lo. I cap a finals del 1962 ens vam entrevistar a París. De seguida vam sintonitzar, començant pel col·leccionisme polític –ell també ho era, com jo, de col·leccionista d’aquesta mena de texts– i així va començar una relació –la meva dona em diu que m’hi vaig enamorar. En realitat, era un home que tenia ‘ganxo’ i immediatament apassionava, per tant em vaig sentir impulsat a seguir-lo i a iniciar una col·laboració de tota mena, fins a l’any 1976. Aleshores, per circumstàncies especials la relació es va refredar. Volia ser diputat, però amb ell no ho vaig ser. El president va ser un home contradictori, i precisament per això ha estat molt mal interpretat i s’han escrit coses sobre ell força injustes. Faig la seva biografia, en certa manera, per les barbaritats que sobre ell s’han dit i també pels disbarats que ell mateix de vegades havia expressat. Jo que no sóc historiador, ni escriptor, em costa molt, encara que m’apassiona i em diverteix, però espero tenir-ho llest aviat.

Com veieu en l’actualitat la figura de l’editor? Què trobeu a faltar als llibres que llegiu respecte del temps de l’edició gairebé artesanal?
—Començo per confessar un fet: gairebé no llegeixo. Potser perquè des de fa una colla d’anys estic massa concentrat en aquesta biografia de Tarradellas i, per tant, les meves lectures se centren en allò que m’ajudi en aquesta tasca. Afortunadament, tinc la meva dona, que té un olfacte literari meravellós, que llegeix molta literatura i assaig i m’escolto sempre amb molt d’interès la seva opinió. Darrerament, la majoria de llibres que llegeix li cauen de les mans. No sé si hi ha poca creativitat. No és que la meva dona, que té tants anys com jo, estigui massa ancorada en el passat, ans al contrari, atès que té una visió molt oberta. Per tant, la meva és una opinió subsidiària. Tanmateix, és preocupant, això.

I ja per acabar. Després de la llarga trajectòria us atreviríeu a fer un balanç de la cultura, la societat i la política actuals? A més, vau ser diputat al parlament durant una de les primeres legislatures (entre 1980 i 1984). Com veieu la situació política actual? Existeixen els eixos esquerra-dreta, nacionalista espanyol-nacionalista català?
—No es pot sentenciar sobre aquests temes. Crec que estem en un tombant, que no sé ben bé on ens durà. Una constatació només: no hi ha pensament. No pot ser que només es faci política del dia a dia. Ha d’haver-hi també un projecte, una perspectiva, les idees han d’existir per a orientar vers algun horitzó, per disposar d’una visió de present i de futur. No veig un pensament català, enlloc. També veig que falta una altra cosa important. Falten lideratges en plural, personalitats que sobresurtin a la política, a la cultura, en tots els àmbits. Ara per ara, n’estem mancats. I això es tradueix en aquesta sensació d’anar d’aquí allà, a tomballons.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any