Bou, Vila, Costa, Font, Barceló, Fontarnau, Pujals, Sendra, Soler, Berenguer, Solà i Puigdesens. Josep Bou es vanta als quatre vents de tenir dotze cognoms catalans. Un argument que en un altre context, molts titllarien d’etnicista i identitari, ell l’utilitza per a remarcar la seva espanyolitat. Aquell argument de ‘sóc tan espanyol com català’. El recurs dels dotze cognoms l’utilitza d’ençà que es va anunciar que seria el candidat del PP a la batllia de Barcelona i que substituiria Alberto Fernández Díaz, qui per cert, no té tant pedigrí, si atenem els mateixos arguments de Bou.

I és que Bou, nascut a Vic –com també li agrada de recordar per a demostrar les arrels catalanes–, ja fa temps que parla dels seus dotze cognoms. En aquesta entrevista del 2015  ja en parlava i ara sí, en un argument plenament identitari, assegurava ser ‘més català que molts dels que volen separar-se d’Espanya’. D’això ja fa temps, i llavors encara no era polític i no havia de preocupar-se per l’hemeroteca.

Observant la seva presentació com a candidat, la falta de bagatge polític es fa palesa perquè fa uns discursos abrandats, histriònics i aixeca el to de veu d’una manera desmesurada, molt allunyada dels cànons polítics actuals. Sembla un polític fet a l’antiga –fet a si mateix, com es diu de vegades–, a qui plau de parlar pel broc gros, gesticulant molt, i trepitjar carrer. I tant que l’haurà de trepitjar si vol capgirar els sondatges que no assignen cap diputat al PP. Si el 2015 Fernández Díaz va aconseguir el 8,7% dels vots, ara estudis com el baròmetre d’opinió Barcelona els assignen només un 0,6%.

Ciutadans i l’efecte Manuel Valls han restat potencial al PP, que podria trobar-se sense representació al consistori barceloní per primera vegada d’ençà del 1983. Per això la direcció del PP, en cerca d’un revulsiu, s’ho jugarà tot amb un perfil més populista com el de Bou.

Però el fet és que el coneix poca gent. Fins ara la seva exposició pública s’havia limitat a la presidència d’Empresaris de Catalunya, un grup de pressió econòmic de caràcter unionista. ‘L’objectiu és donar veu als empresaris i professionals de l’empresa que desitgem alertar de les conseqüències negatives que portaria el procés secessionista català per a l’activitat econòmica de Catalunya’, diuen a la seva web. Tanmateix, aquesta funció ja la cobreix Foment del Treball i la influència de Josep Bou –a vegades també es fa dir ‘Jose’– com a representant d’Empresaris de Catalunya s’ha limitat a fer de tertulià al programa ‘La Marimorena’, de 13TV.

Fonts de Foment del Treball expliquen a VilaWeb que aquesta patronal sempre havia estat més a prop de Ciutadans i Societat Civil Catalana. De fet, si mirem el compte de Twitter personal de Bou, gairebé no hi trobem piulets del PP, el partit pel qual ha fitxat ara. En canvi, sí que n’hi ha molts de Ciutadans, amb missatges d’admiració pels líders d’aquest partit.

La fugida del Sàhara
Si Bou té poc bagatge polític, és perquè és empresari, concretament, empresari flequer. Ha fet fortuna amb l’empresa Jaime Bou S.A, que va fundar el seu pare i que té tretze forns repartits per tot el Principat. Això sí, sí que havia flirtejat amb la política de ben jove. Segons que va destapar ahir Tot Barcelona, Bou va militar al partit d’extrema dreta Fuerza Nueva a final dels anys setanta.

També va estar integrat a la Legió Espanyola, la força militar de què havien format part generals com Millán Astray, el dictador Franco o Juan Yagüe. Es desconeix des de quan en va formar part, però sí que ha explicat ell mateix que el 1975 va formar del grup de legionaris espanyols que no va defensar el Sàhara Occidental i va lliurar-lo al Marroc durant la Marxa Verda. Espanya tenia el compromís amb l’ONU d’organitzar-hi un referèndum, però es va estimar més d’incomplir aquest acord i abandonar el poble del Sàhara, una decisió que molts van titllar de covarda.

Tot i aquest fracàs internacional, Bou recorda amb orgull aquella etapa de la seva vida. Fins no fa gaire encara duia un anell al dit petit en record de la Legió. D’ençà que ha fitxat pel PP, ja no el duu, segurament per consell del partit.

‘Vox: dreta dura’
Antiindependentista confés, ha demanat que el procés no entri en la batalla per Barcelona. Tanmateix, s’hi refereix tothora, de vegades amb propostes eixelebrades, com quan, fa uns quants dies, va prometre que si era escollit batlle, escalaria la façana de l’ajuntament i arrencaria el cartell de ‘llibertat presos polítics’ i el llaç groc. O ahir, que va amenaçar de presentar una querella contra Torra si els CDR ‘impedien d’alguna manera el consell de ministres’. El seu discurs s’assembla com més va més al de Pablo Casado i, com ell, tampoc no ha volgut qualificar Vox de ‘extrema dreta’. Va dir que era un partit constitucional, de dreta pura i dura: ‘No cal espantar-se’, afegia. Ara, potser faria bé de preocupar-se, almenys una mica, perquè Vox podria passar-li la mà per al cara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb