Joseba Zulaika

Mentre l’imperi Lara Bosch va repetint allò de ‘¿qué hay de lo mío?’ que, si no, me’n vaig de Catalunya, els lectors ens hem d’espavilar, que si és pel megamercat editorial que té la capital a Barcelona no cal que llegim segons què. Per exemple, els llibres de Joseba Zulaika que, en fórmula inextingible, són imprescindibles per sobreviure. Si ets basc –que ho preguntin a Arantza Quiroga—, per acarar el final de l’era ETA. Sí, l’era etarra és clausurada, per més que no ens en fem el càrrec fora d’Euskadi. No ens en fem el càrrec perquè no hi ha manera que els ‘media’ s’interessin per l’extraordinària època basca que va començar el 2011. Com si tot per allà dalt anés com una seda i, d’un dia per l’altre, aquí no ha passat res, anem per una altra cosa. No parlo de la ‘política’ basca, sinó de la vida a Euskadi: com és viu, tot plegat?

Si no ets basc, com és el cas, els llibres de Zulaika són imprescindibles perquè l’autor sí que ho acara, què cal i caldria fer ara que ja hi som, per fi, en l’era del renaixement de l’Euskadi moderna. I ho fa parlant amb molta gent des de fa mig segle, havent-hi pensat i escrit moltíssim, des de la llunyania ben domada a estones i unes altres no tant (Zulaika viu als Estats Units) i alhora contrastada per l’anar i venir i, per damunt de tot, amb eines de la filosofia política contemporània que s’interessa més i més per la identitat i la sobirania personals i col·lectives, des de l’ara mateix, en aquest segle i no sols en l’anterior.

Al llibre, gran notícia, li han donat aquesta setmana el Premi Euskadi d’Assaig 2015, de la Conselleria de Cultura. Desconec si hi ha finalistes, però per mi que el guardó és merescudíssim. Són 350 pàgines de format gran, molt ben editat per Nerea, d’alta divulgació en tants aspectes, que la posada en pàgina destaca gràcies a blancs laterals molt ben aprofitats. Un volum de cròniques, escrites amb el cos com qui diu sencer, d’una generació, la que va nàixer després de la Guerra Civil, sota l’impacte de la destrucció de Gernika, i que de jove trobaria la disjuntiva de la seva vida, des dels inicis mateixos, en la relació amb ETA que ha marcat Euskal Herria, el País Basc, des del final dels anys 1950.

Joseba Zulaika (Deba, 1948) escriu i estructura molt bé, en la millor tradició anglosaxona. Des de fa anys que és docent a la Universitat de Reno, Nevada, on actualment dirigeix el Centre d’Estudis Bascos. És un acadèmic amb molt de treball de camp a l’esquena en el seu terreny, l’antropologia i l’etnografia. És un poeta i un escriptor. Aquí reuneix vint anys d’entrevistes i converses amb més de tres-centes persones de Bilbao. La coberta diu força coses: el Guggenheim (Zulaika és autor també d’una monografia sobre la història d’aquest museu) vist des de la perspectiva de la monstruosa i colossal, acollidora i irònica escultura de Louise Bourgeois, ‘Mare’, l’Ama. La gran Bourgeois, que va viure fins el 2010, deuria estar contentíssima de saber que la seva aranya esdevenia així, al costat de les sofisticades formes i paràboles de l’arquitecte Gehry que signa el museu inaugurat el 1997, el símbol de l’historiat matriarcat èuscar, ja altament sacsejat aleshores per la molt heterodoxa en qüestions culturals i pacifista joventut basca del moment. Per aquestes cruïlles travesses, també, a ‘Vieja luna de Bilbao’.

Un altre llibre traduït, per Alberdania, a l’espanyol (Zulaika escriu en euskera i en anglès) és ‘Polvo de ETA’, en referència a les ruïnes d’ETA que ara queden com a sotabosc de tot plegat. No estaria de més llegir-lo en català. També la ‘Vieja Luna’, que pren el nom d’un vers de Brecht que va cantar Lotte Lenya amb música de Kurt Weill a  l’òpera ‘Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny’, també, també l’hauríem de traduir. Però, ja, ‘Polvo de ETA’. Ara que ens hem de mirar del dret i del revés els resultats del 27-S i que les coses van com van, no són pas balderes les reflexions i propostes de Joseba Zulaika, com ara sobre el concepte d’hegemonia política en clau del present, o l’estudi polític dels antagonismes que hi fa. Per respirar, per pensar, per votar. Almenys a mi, amb franquesa,  d’ell puc dir allò de quan Joan Fuster deia d’un conegut filòsof polític del moment que era tan bo com l’aspirina quan tens mal de cap.

Ara mateix, per cloure aquestes ratlles, li agraeixo des d’aquí haver-me posat al corrent, que no en tenia ni idea, del continuat quefer altament polític de les dones d’Ahotsak. En l’Euskadi que ara mateix desconeixem (i ells a nosaltres, esclar, que això és l’Espanya inexistent, però això ho deixarem per un altre dia, o per cap), que bull d’energia democràtica i de reptes humans de tota mena, el grup Ahotsak propugna un programa comú de mínims que estigui per sobre dels interessos de partit.

Llarga vida, sí.