Joseba Sarrionandia, un arbre que s’allunyà del bosc

El deure de tot pres és escapar-se, però molt pocs ho aconsegueixen. Joseba Sarrionandia ho va fer. Immortalitzat per Kortatu, tots hem imaginat alguna vegada Sarri, aquell pres d’ETA que el 1985 va fugir de la presó de Martutene amagat en un altaveu del cantant Imanol. Però fora d’Euskal Herria pocs coneixen l’escriptor Joseba Sarrionandia, un dels més significatius avui de la literatura basca. A més de filòleg i traductor de T. S. Elliot i Fernando Pessoa, per exemple.

És un escriptor cabdal de la cultura basca, i tan poc traduït, que fora del seu país, on és prou popular, n’hi ha qui ni tan sols n’han sentit parlar mai. La lluita política i la repressió de tants anys han deixat moltes més seqüeles que no ens podem imaginar. Si Sarri forma part del nostre imaginari, Sarrionandia és una figura que es difumina en la boira. El personatge ha eclipsat l’autor. De moment.

Joseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) va desaparèixer fa tres dècades però la seva veu i la seva paraula sempre han estat presents. La seva imatge va quedar congelada, proscrita, mentre la seva obra anava madurant i creixent, acompanyant els qui podien sentir-la. Trenta anys de viure i escriure en clandestinitat. Cultura proscrita. Trenta anys de construir, dia a dia, una sòlida i significativa obra literària en poesia, assaig i narrativa. Trenta anys per a passar de pres polític a escriptor multipremiat i premi Euskadi d’Assaig, 2011, vivint en la clandestinitat.

Quan va fugir, Sarri va deixar enrere una foto seva i uns quants llibres de poemes. A l’exili, a la clandestinitat, sense rostre, sense nom, va continuar batallant amb l’escriptura per la llengua i la literatura, per la cultura i el futur del seu país. Fos on fos, més lluny o més a prop, la seva paraula, els seus poemes, musicats per Ruper Ordorika o Mikel Laboa, travessaven fronteres, traspassaven reixes de presons i omplien rius i muntanyes d’imatges i relats.

El 2016 en va reaparèixer la cara als diaris, un dia. Per a molts de nosaltres era la segona foto de la seva vida. La del 1985 era en blanc i negre, amb barba, en un vis-a-vis a la presó. La del 2016 és en color, afaitat, cabells blancs, davant un edifici neoclàssic. Els ulls petis, vius, murris. De nen. De guineu. La mirada és igual que fa trenta anys. Tendra i severa. Intel·ligent. La foto és presa a la Universitat de l’Havana, on actualment fa classes d’èuscar i de literatura basca. Discret, humil, és una persona que defuig la publicitat i els mitjans de comunicació. Amb aquella fotografia pagava, va dir ell, el seu tribut a la societat de l’espectacle i demanava que el deixessin treballar.

L’any 1985, dies abans de fugir de la presó, Eva Forest va poder fer-li una entrevista. Aquell dia, un dels últims de la seva vida anterior, abans de desaparèixer per dècades dins un altaveu, Sarri citava Cesare Pavese per provar de definir la literatura: ‘És una defensa contra les ofenses de la vida.’ I afegia que també és una manera de defensar-se, de completar el món, de continuar construint-lo, amb molta imaginació. I ell ho ha fet, durant més de trenta anys.

En silenci, amb constància, Joseba Sarrionandia ha completat el món, hi ha construït un paisatge que per a molts encara és per descobrir, una geografia pròpia, una navegació bo i sol, discreta, a través dels oceans de la història dels homes i de les literatures. Perquè Sarri, a més de bon escriptor, és un gran lector en moltes llengües, un intel·lectual que viu de la literatura universal i en la literatura universal; tot i que ell, l’any 2016 quan va reaparèixer a l’Havana, es definia com ‘un humil escriptoret d’una llengua de muntanya’.

Hem sentit les seves paraules en moltes cançons, amb unes altres veus, però ens era molt difícil de copsar el sentit i la sensibilitat de la seva obra. Cal llegir Sarrionandia. Cal traduir-lo. Cal pensar-lo. Per això celebrem la publicació recent d’És morta la poesia, de Pol·len Edicions, traduïda per Ainara Munt Ojanguren, la quarta obra de l’autor traduïda al català, després de Narracions (Pòrtic, 1986), l’immens i interessantíssim Som com moros dins la boira‘ (2012), premi Euskadi d’Assaig, i Jo no sóc d’aquí (2014), ambdós, també, de Pol·len Edicions.

Llegir poesia és anar contra corrent
Finalment, doncs, podem llegir en català els poemes de Joseba Sarrionandia. És morta la poesia? és una edició bilingüe català-èuscar que aplega un conjunt de poemes significatiu i ric, del 1980 al 1995, bàsicament, triats i ordenats per l’autor, que també n’ha escrit el pròleg. Tota una declaració de principis sobre la poesia i la realitat, sobre l’ofici d’escriure i el plaer de llegir.

La poesia va morir al segle XIX, com Déu i l’Antic Règim, diu d’entrada. Però la poesia cerca un present ‘en el qual l’experiència i la consciència es renoven’, afegeix.

Sobre l’impuls profund de l’escriptor i la valoració que en fa la societat actual de la poesia escriu:

«Hom va sentir la necessitat d’escriure per replantejar-se les coses, per fugir de la vida quotidiana, mentre la complexitat (l’oculta complexitat de les coses) i les paradoxes esdevenien obsoletes, empipadores, si no sospitoses. S’esfondrava el projecte d’una societat millor (ara es tracta més aviat de fer-se ric com més aviat millor), mentre la poesia es devaluava fins a esdevenir insignificant.»

Ben al contrari, per Sarrionandia, la poesia és l’essencial: «Llegir poesia és anar contra corrent. És a dir, que és morta i és viva. És la disposició paradoxal de la poesia que li dóna sentit, perquè sense contrasentit i sense desvergonyiment, la poesia seria com un sermó religiós o un discurs polític o un sospir petit-burgès. Són les paradoxes les que li atorguen validesa.»

Aquest recull permet de viatjar per l’univers Sarrionandia, un món que s’ha anat gestant en tots aquests anys de foscor, de travessa nocturna, guiat per la llum de les seves paraules, els records del país que li han negat i la infinitat d’estrelles de la literatura que ha llegit. Des de ‘Quadern de bitàcola’, gairebé un manifest fundacional, podem seguir cronològicament la seva trajectòria vital i els seus pensaments pels camins de la seva poesia.

Les imatges i reflexions són infinites. Llegir-lo és un goig. Hi ha els poemes de presó, allà on l’èuscar era’ l’únic territori lliure’ que ells tenien, ‘el món que tenim a dins no cap/ en la cel·la que ens conté’ o ‘l’esperança no és sinó esperar dia rere dia’. El sentiment violent de pèrdua de les arrels, ‘no deixa la nineta de l’ull/ si no és al bec del corb o al fibló de l’escorpí’. L’exili com una vida sencera, com un món, la malenconia, el record permanent de la cel·la, dels companys de presó, de la casa i la família, la militància, la lluita i la repressió, la llei i la justícia.

El seu compromís amb el país, la llengua, la literatura i la vida és un tot en els seus poemes, un tot que impressiona per la claredat i fermesa fins al final:

«Us prego que no em tragueu la meva culpa,/ ni la vella culpa del nostre poble./ Perquè si em traieu la culpa no hauré fet res/ i no em quedarà res.»

Hi ha, a més, molta literatura. En els seus poemes ressonen moltes veus de grans escriptors, moltes imatges, moltes experiències, molts pensaments d’autors de tots els temps, perquè el poeta és també un erudit, un filòleg, un gran lector.

‘Un crit a la pluralitat cultural’
Així va definir el jurat del premi Euskadi d’Assaig 2011 l’obra Som com moros en la boira? de Joseba Sarrionandia, també traduïda al català per Ainara Munt Ojanguren. És un treball enciclopèdic, un assaig immens, tan extens –en català té més de set-centes pàgines– com interessant i ben documentat, molt amè, amb tocs d’humor, i, sobretot, molt ben relacionat amb l’univers literari, cultural i vital de Sarrionandia.

‘Els llibres són un dels pocs espais on es pot conversar amb desconeguts’, diu ell. I amb qui conversa i ens convida a conversar? Amb una biblioteca sencera i molt diversa: Canetti, Goytisolo, Lindqvist, Wilde, Halimi, Martí, Pi i Margall, Burroughs, Unamuno, Arana, Benjamin, Spengler, Hammet, Darwin, Bergamín, Voltaire, Spinoza, Xucri, Conrad, Sòcrates, Faulkner, etc., i tots els diccionaris i llibres d’història. Jo me’l vaig llegir en un estiu. Més que passar l’estiu llegint-lo, em sembla que vaig estiuejar en aquell llibre, en aquell bagul ple de gent, que diria Tabucchi.

Es tracta d’una monumental anàlisi crítica sobre l’imperialisme i la dominació a partir dels orígens del colonialisme espanyol i francès al nord d’Àfrica. El relat se situa entre la història i la llegenda o l’anècdota. N’hi ha tantes i tan diverses, de referències, tants llibres i autors que hi apareixen, que cada capítol és una aventura. Com un joc de miralls que es desplega fins a l’infinit.

El títol remet a un poema d’Unamuno, dedicat als rifencs, que l’autor aconsegueix d’extrapolar fins a arribar a la conclusió que ‘moro’ no és sempre l’altre, ‘moros’ avui ho som tots.

A partir de la troballa d’una gramàtica rifenca en espanyol, ressegueix la vida i miracles d’un avantpassat seu, el pare Pedro Hilarion Sarrionandia, al Rif marroquí. Entre la literatura i l’assaig històric, a partir de la paraula, de la llengua –l’elecció no és vana– l’autor fa una dissecció de l’embrió del colonialisme, els orígens de la dominació, les arrels econòmiques, polítiques, culturals, quotidianes, populars i religioses d’un sistema que és la base per a entendre l’imperialisme actual i el menyspreu a les diferències culturals, lingüístiques, racials del nostre món globalitzat.

És una immersió històrica en les arrels de la barbàrie colonial, sense bandejar la barbàrie refinada dels intel·lectuals i la cultura, o els mitjans d’imposició de la fe i la ideologia, que arriba fins a coartar els drets actuals dels pobles –cosa més sabuda– per subratllar l’actual pluralitat cultural i la igualtat, una realitat que els poders dominants sempre han demonitzat.

Sarrionandia explora els orígens del totalitarisme identitari, l’imperialisme que rau en les bases de la nostra estructura política i social. Els fonaments del nostre món, en definitiva. Del Rif i la guerra colonial contra Abd-el-Krim, ressegueix el fil que passa per Annual i la Dictadura de Primo de Rivera, les armes químiques, la Segona República, la guerra de 1936-1939 i la dictadura del general Franco, fins a aterrar en les percepcions actuals sobre els immigrants i refugiats que arriben al primer món. Òbviament, les referències al conflicte basc són constants, com també a les estratègies de sotmetiment que l’estat espanyol ha aplicat a la llengua i la cultura d’Euskal Herria. L’autor ens fa veure que la narració dels fets històrics ara fa un segle té moltes similituds amb tot això que passa avui a tot el món.

‘Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc’
En un altre dels seus llibres publicats en català, Jo no sóc d’aquí (Pol·len edicions, 2014) escrit a la presó d’Herrera de la Manxa el 1984, Sarrionandia mostra el seu món literari tan complex. No és un llibre d’experiència carcerària normal i corrent, tot i que s’hi traspua el fet d’haver estat escrit en captivitat i hi fa referència constant. El va escriure durant uns mesos de càstig, en què gairebé no els deixaven sortir de les cel·les. Hi és present la repressió, les vagues de fam, el menyspreu dels carcellers, sí, però el seu esperit d’escriptor lliure vola molt més lluny, i estableix reflexions i connexions entre la realitat que ha de suportar, la solitud, la indignació i l’univers de la literatura, l’art i el pensament. Hi ha breus assaigs, reflexions sobre la vida, la llibertat, el pas del temps i la seva llengua i cultura. És bell, intens, alliberador.

En un text del llibre, ‘La imatge poètica’, l’autor pren com a punt de partida un poema, admirable per a ell, de Joan Vinyoli. Aquell que comença ‘Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc’. Es titula ‘Algú m’ha cridat’ del llibre ‘El callat’ (1956). Sarrionandia hi compara el poeta amb un caçador d’imatges al vol, per afirmar que Vinyoli, aquí, va assolir la perfecció del vell ofici: ‘Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,/ i pel fullatge bec solitud.’

La imatge de Vinyoli ressuscita passat el temps en el poema de Sarrionandia ‘Brisa marina’, del recull És morta la poesia?. Sobre la idea d’anar-se’n ben lluny, el poeta basc escriu: ‘Lluny de la brossa, allà on les urpes llargues de la llei/ no ens poguessin enxampar./ Com arbres, com arbres que, amb les arrels a l’espatlla,/ van cap a la vora del mar.’

Els arbres que s’allunyen del bosc són sols, despullats als quatre vents, més vulnerables a les tempestes i els llamps. Des del cor del bosc no es poden veure, però, segons com bufi el vent, se’n poden sentir les veus, més nítides, més clares.