José Rodríguez, dilluns a Barcelona (Foto: Albert Salamé)

José Rodríguez, llicenciat en física a la UAB, va militar al PSC una quinzena d’anys i com tants més se’n va acabar anant i va fer-se independentista. Ara Rodríguez, conegut amb el nom de ‘Trinitro‘ és un dels impulsors de Socialistes per la República ,juntament amb més ex-militants del PSC. En aquesta entrevista explica quins en són els objectius. Però també ens parla de la seva nova feina, assessor del conseller Chakir El Homrani (ERC), i del moment polític actual.

Qui són Socialistes per la República?
—Som persones que vam estar al PSC i que ara reivindiquem aquesta trajectòria dins el món sobiranista. No pretenem de ser una entitat més de gent a punt de sortir del partit. Nosaltres som els qui ja n’hem sortit, del PSC. Aquí hi ha gent de Toni Comín, d’Avancem, de Mes, de Mecat i els qui en van anar sortir individualment. Més que no pas articular una entitat, volem crear discurs i relat polític. Volem deixar clar que la tradició socialista a Catalunya, no la representa tan sols el PSC. Nosaltres també som les veus de Pallac, Capmany, Raventós i Pasqual Maragall. Hi ha un gran gruix del socialisme catalanista que ara el PSC ja no té.

No han fet tots els salts, ja, els del PSC? Tant de graner hi ha encara?
—A vegades no és apel·lar a qui encara resta al PSC i prou. També es tracta de sumar la trajectòria socialista a l’independentisme. L’independentisme té moltes branques. Tenim la republicana d’ERC, la catalanista de Convergència, o la llibertària de la CUP. Nosaltres volem afegir el valor del socialisme català al moviment independentista. Per enriquir-lo.

José Rodríguez, per exemple. Quants anys vau estar al PSC i quan us en vau anar?
—Uns quinze anys. Vaig entrar-hi el 1999 i vaig sortir-ne el 2014. Era a la federació del PSC a Barcelona. Portava la sectorial nacional de ciberactivisme. I era conseller de districte a Horta-Guinardó. Jo, per cert, no venia d’una família catalanista. Perquè és cert que part del socialisme català i metropolità era, i és, molt espanyolista. Penso en Sala, o en els barons del Baix Llobregat. A aquest col·lectiu, també volem adreçar-nos-hi. Potser tenim el límit de la identitat nacional, però hi podem connectar amb la identitat política. Jo treballava a la UGT. De fet, encara hi sóc. Però ara tinc una excedència forçosa perquè faig d’assessor del conseller Chakir El Homrani (ERC) al Departament de Treball, Afers Socials i Família. Després d’anys a la UGT ara he canviat de feina. I em dedico a crear relat polític al departament. I hi descobreixo equip humà i tècnic.

Com encareu la Diada?
—La Diada reclama de fer realitat la República sota el mandat de l’1-O. Jo en tinc dubtes. Com a col·laborador del govern que se n’ha d’encarregar, crec que no tenim les condicions per a implementar el mandat de l’1-O.

I quan podrem?
—Quan tinguem força. És el gran debat en què estem empantanegats. Alguns creiem que ens cal més força a escala internacional (i el president Puigdemont aquí és molt important, però insuficient) i més suport intern. Si l’estat espanyol fos realment democràtic podríem cercar un escenari de 50+1. I el podríem guanyar. Però ara mateix no hi som. I hem de ser més forts. Com que no creiem en les armes ni volem fer milícies, aquesta força és suport social. I ha de ser més ampli. El 3 o el 27 d’octubre vam demostrar moltes coses. Però també que no podíem fer efectiva la República perquè no teníem eines d’estat. És a dir, capacitat de controlar la policia, capacitat de controlar l’exèrcit o els jutges. No en tenim. Ni tampoc prou suport internacional per a donar la cara i defensar-nos.

No podem implementar el mandat de l’1-O per què ens manca força, dieu. Però reclameu de tenir més gent, no més força.
—La capacitat coercitiva, sia amb voluntaris o blocatge ciutadà, crec que no la tenim. Crec que si tens hegemonia social no et cal tanta forca coercitiva. El moviment, si és molt més gran, no ha de ser tan rupturista. No cal. Passa que el creixement és molt lent. Del 2015 fins ara ha estat ben minso. Molt petit. Per dos motius: crec que hem esgotat unes vies de creixement. Hem esgotat la unilateral a curt termini. Però la d’eixamplar la base també té mancances.

Quines?
—Hem cregut que amb polítiques socials, amb un discurs en valors compartits com la democràcia, faríem més independentistes. I potser farem més demòcrates. Demòcrates que ens donin suport. Per això a vegades surten paradoxes: creix el vot als partits independentistes però no el suport a la independència. A vegades crec que hem de fer un pas més i fer com tots els processos d’emancipació. Hem de fer una construcció nacional. En el fons parlem d’identitats. I a Catalunya n’hi ha tres. La identitat espanyola, la catalana i una identitat refugi al voltant de Barcelona, que es fa servir per a no afrontar el debat. I en el fons veiem que per a molta gent la porta d’entrada han estat els valors compartits de democràcia i valors socials, però al final el pas que fan és perquè se senten identificats amb el poble de Catalunya. Hem de millorar les estratègies. L’estratègia rupturista ha de millorar com maximitzar resultats amb un desgast mínim. Perquè n’hem de mantenir la flama. Però l’estratègia de creixement ha de veure que no pot buidar el discurs nacional. Hem de fer un discurs nacional compartint valors. Però, el discurs nacional, l’hem de fer.

Creixem gràcies al rival. És Llarena qui ens fa créixer, no ERC o el PDECat.
—El rival ajuda. Però no és tan sols cosa seva. Nosaltres, a diferències dels moviments reactius, com el 15-M, cada cop que l’estat espanyol es passa de la ratlla aconseguim d’esgarrapar més suport. Perquè tenim projecte de canvi i projecte nacional. I la capacitat de crear vincles. Entre tu i jo, per exemple. I que ens sentim part del mateix poble, tot i tenir orígens i tradicions molt diferents. Aquest projecte nacional fa que des del 2010 continuem així. No som reacció i prou. Si no, hauria passat com el 15-M.

Les bases d’ERC no renuncien a la via unilateral. Ho han aprovat fa poc. I ara els dirigents del partit insisteixen molt més en la via acordada. És contradictori el document de les bases amb els postulats dels dirigents?
—No puc parlar com a militant d’ERC perquè no en sóc. No hi milito. Col·laboro al govern, certament he anat en llistes d’ERC, i per tant em sento corresponsable d’allò que faci aquest govern, però no d’allò que faci el partit. Però, si em permets, vull entrar al debat. No el vull evitar. Crec que a vegades ens perdem en discussions nominals. És evident, per moltes escenificacions que fem, que ningú no té la via unilateral a l’agenda. Ni cap partit ni cap entitat. I crec que això vol expressar Junqueras. També crec que la via unilateral, quant al futur, la tenim allà, i es pot utilitzar. Però quan tinguem força.

Apostar-ho tot a un referèndum acordat i oblidar la unilateralitat és una bona estratègia?
—Crec que en el lideratge polític ens falta conjuntar dues coses: lectura realista de la societat que parli de les opcions que tenim. I veure que les vies no són contradictòries. Que algú aposti per la via unilateral no vol dir que renunciï a tenir més força o a cercar un acord. I al revés: qui treballa per l’acord, si l’aconsegueix, fantàstic, però si no l’aconsegueix, doncs reforça les altres vies. Internacionalment, si no oferim vies de diàleg, demostrarem que som tant tancats com l’estat espanyol. Crec que la via de negociació acabarà escenificant que volem negociar, l’estat espanyol s’hi tornarà a negar i continuarem treballant en unes altres vies. No donaria per tancada la via unilateral en un sentir absolut, no. Hi ha elements d’unilateralitat que continuaran aquí. Quan tinguem més força i capacitat d’imposar-nos-hi democràticament, potser l’estat espanyol ens ofereix una sortida a l’estil escocès. Negociada. Però no ens n’oferiran mai cap si no ens veuen amb força.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb